Ahir vam entrar a la tardor meteorològica. És un dir. Per aquests topants, ja fa unes quantes setmanes que en tenim tots els símptomes. La marinada fa la tardes fredes i els matins tenen el plor gris de la boira. Els camps han mudat amb discreció els seus colors. Els grocs, els verds i els marrons ja no són eixuts, s’han anat aigualint.
Quan vaig arribar a aquesta contrada, fa tot just 9 anys, em van colpir tres fets: la veracitat de la nit, la consistència del silenci i el pas inexorable del temps. Aquests tres fenòmens són relatius a ciutat.
D’un temps ençà, la nit ha canviat. Al poble s’hi ha deixat fer més cases i l’Ajuntament ens hi ha instal•lat estratègicament uns quants fanals. Fan una llum ataronjada, estrambòtica i excessiva. Què hi farem! Caminar una mica i allunyar-se de la llum artificial per a entrar de ple a la nit. En un primer moment, tot és fosc. Però així que els ulls s’hi acostumen, apareix el negre en tots els seus matisos. La nit es pobla de perfils difuminats, de cossos desenfocats. Observar el paisatge esdevé un joc d’enigmes. És un plaer indicible. És clar, les nits de lluna plena són les millors. Llavors, el joc d’ombres és més ric, menys empastifat.
Vivim envoltats de sons que no coneixem. I ens fan basarda. Potser per això ens refugiem en el soroll. Podem aprendre a escoltar el silenci tot intentat esbrinar l’origen dels sons. Me’n vaig adonar aviat, quan vaig comprendre que els lladrucs que sentia no eren d’un gos que voltava a prop com em pensava, sinó que m’arribaven nítids del poble que hi ha a dos quilòmetres i mig.
Tanmateix, el fet més extraordinari que es pot viure a pagès és observar com passa el temps. Veure-ho a través dels canvis que s’operen als camps clapejats d’alzines i roures, vull dir. Quan vaig iniciar aquest bloc, l’1 d’agost, el color que predominava era el groc de la palla torrada. Aquest groc s’ha anat embrutant i aigualint de mica en mica. El marró i el gris s’han entaulat als camps, mentre que el verd tot just s’hi endevina, esperant el seu torn. Una postal de tardor.
dimarts, 23 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
4 comentaris:
A ciutat també ha arribat la tardor.I ho ha fet també de manera gris i plujosa, sense massa silenci, atabalats pels sons del cotxes, el pas de la quitxalla que va i ve de l'escola i quan tot plegat descansa,ja és negre nit.
No tenim camps massa a prop, els carrers també ténen llums grogues i esblanqueides, algunes d'elles fent-nos l'ullet-els serveis de manteniment municipal no arriben a tot arreu-.
El cor també té els color de la tardor, marrons i taronges apagats,
segurament com els fanalets del poble on voldriem viure tots.
A ciutat també ha arribat la tardor.I ho ha fet també de manera gris i plujosa, sense massa silenci, atabalats pels sons del cotxes, el pas de la quitxalla que va i ve de l'escola i quan tot plegat descansa,ja és negre nit.
No tenim camps massa a prop, els carrers també ténen llums grogues i esblanqueides, algunes d'elles fent-nos l'ullet-els serveis de manteniment municipal no arriben a tot arreu-.
El cor també té els color de la tardor, marrons i taronges apagats,
segurament com els fanalets del poble on voldriem viure tots.
A ciutat els colors sempre són grisos. Gris és el cel, gris és el ciment, grisos són els vestits i grises les cares de la majoria dels seus habitants.
Fa dècades que des de la ciutat no poden apreciar els diferents colors de les quatre estacions, a no ser pels aparadors de les botigues de roba que insinuen les temporades. Al menys, no ho poden apreciar tant bé com nosaltres, els habitants de l'anomenada Alta Anoia, Alta Segarra o com vulgueu dir-ne. Una comarca desconeguda pels barcelonins i que potser només l'entenem els seus habitants. Però els que hi hem nascut, o simplement hi vivim, ens té ben "enganxats" . I després de 43 anys encara no sé ben bé per què. Encara que potser el Jordi en dóna algunes pistes.
A ciutat els colors també són colors, i les estacions de l'any també són canviants. És la forma de mirar, el nostre estat anímic, que ens enterboleix els ulls. A ciutat el garbuix és constant i això desnaturalitza l'entorn.Ens tornem sords, autistes, invidents al que ens envolta...
Quan en Jordi fa aquest relat tant magnífic,ja m'hi trobo. A més, sé que el que expressa es així perquè jo mateix he experimentat aquestes sensacions...
Procuro, però, poder mantenir aquesta mateixa forma de mirar, de sentir el que m'envolta, quan soc a ciutat. També és una experiència estimulant aquesta.
Publica un comentari a l'entrada