El fitxatge de Ronaldinho pel Milan va generar un estat d’opinió favorable a la seva recuperació. L’acollida dels seus aficionats li havia d’apujar l’autoestima. A més, hi havia la ciutat esportiva i el seu laboratori per a corregir el mal que se li havia fet a Barcelona. Va semblar que s’hi posava de veres anant als Jocs Olímpics. A Pequín, el Brasil va defraudar i la imatge de Ronaldinho es va assemblar molt a la de les dues darreres temporades amb el Barça. No hi feia res, només era el primer graó d’una ascensió llarga. L’important era haver-la iniciat. Tanmateix, Ronaldinho s’ha entrebancat molt aviat. El Milan va començar molt malament. I fa poc es va saber d’una nit boja del jugador hores abans d’un partit. Diumenge Ronaldinho va ser suplent i el seu equip va guanyar de manera contundent.
Coincidència o no, ahir el Canal + va oferir un reportatge sobre l’auge i la caiguda de Ronaldinho. Hi van participar un munt de persones que han viscut de prop els dos moments. Es tractava d’explicar-ne la decadència. Cap de les respostes que vaig sentir em van semblar suficients. Després, a Catalunya Ràdio, a la tertúlia de Els millors anys de la nostra vida del Bernat Soler, amb el Carlos Pérez de Rozas i el Jordi Puntí, tampoc vam ser capaços de donar-ne cap amb aspiració definitiva.
A diferència de Maradona, un cas amb certes semblances, Ronaldinho prové d’un medi social més alt i quan va arribar al Barça ja era una icona internacional. A més, tenia les idees clares i un itinerari ben pensat per a concloure una carrera futbolística d’èxit continuat i absolut: Barça i selecció, amb l’estació final al Mundial del 2014 al Brasil.
Ja no serà possible i és una llàstima. La ment humana és un abisme insondable. Sabem què li ha passat, quines són les causes del seu deteriorament progressiu. Però no ens acostem a la raó última que li fa abaixar els braços. I si tots en fóssim una mica responsables? Els clubs, per no protegir nois a qui d’un dia per l’altre els canvien d’estatus. I la premsa i l’afició, per crear mites de consum ràpid.
dimecres, 24 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
4 comentaris:
Tengo la teoria que un crack mediatico tiene como maximo tres años de rendmiento optimo. Creo que el compromiso mediatico (todos esos anuncios) te comen la cabeza, no en manera de ser creido (aunque en algunos casos si pierdes la autocritica y razonamiento) si no el agotamiento. Los jugadores de hoy que siguen rendiendo a los 30 i pico suelen ser jugadores que explotaron tarde (mira Van Nistelroy, Lampard) y tampoco son tan mediaticos.
si es triste la ciada de Ronaldinho, yo creo que tenia todo para ser uno de los tres mejores de todos los tiempos y parecia que tenia la cabeza amueblada. pero un pequeno bajon mental, o de intesidad, tristeza puede ser lo que acaba con todo. Yo no entiendo y no se toda la saga de Ronaldinho, pero creo que tristamente no sera el ultimo que le pase eso. La culpa en gran parte la tiene el, pero no del todo.
Jo crec que la culpa es tota d'ell i el seu entorn. Sempre he considerat que en l'Esport hi ha bons profesionals, genis i Campions. Reservo aquesta última categoria especial per als genis que són de llarga durada. No estic d'acord en que un crack mediàtic duri tres anys máxim. Tampoc que la gent, ni els anuncis hi tingui una especial o conclusiva incidència. El geni esportiu necesita cultivar la seva mentalitat i per suposat un entorn proper que no li xucli la sang sino que l'embolcalli. Hi ha múltiples casos de cracks mediàtics com Nadal o Federer que són veritables campions. Devoradors de títols, récords i premis de tot tipus. Però per mi el cas paradigmàtic és en Kobe Bryant. Aquest paio ho ha guanyat tot durant molts anys. Ha estat una estrella a una ciutat com Los Angeles on el bar per Vips més normalet és millor que cualsevol de Barcelona o Milà. En Bryant és un CAMPIÓ en majúscules, busca la victòria sense parar i té sempre gana per guanyar i competir. Això és el que li ha mancat a Ronaldinho i a tants altres com ell. SALUT!
perquè al fútbol és gairebé a l´únic esport que els cracks mediàtics ensopeguen amb la mateixa pedra?
perque no veiem tios com jordan, federer, woods, etc... que es mantenen durant molts anys com a números 1?
jo crec que els casos més flagarants (ronnie, maradona, etc...) són degut a que es junta els orígens molt i molt humils dels cracks amb la incultura i ambició dels dirigents dels equips de futbol.
no m´imagino el director general dels lakers confraternitzan amb en bryant com en Laporta ho feia amb en Ronaldinho o com en Núñez o en Casaus o feien amb el Maradona.
Si això li sumes una troupe que han estat al seu costat desde aquells origens tan humils, es fàcil que el resultat sigui l´autodestrucció.
salut.
La veritat més gran que s'ha dit del cas de Ronaldinho és que la seva caiguda és culpa de tothom.
Afegiria que uns l'han volgut ensorrar des del primer dia i altres han volgut capitalitzar el seu triomf.
Aquestes dues postures contraposades i alimentades des de diferents sectors del mateix club han tingut el seu reflex en la inevitable guerra de mitjans: uns han estat amb un bàndol i els altres, amb el seu oponent.
I, al mig, Ronaldinho no ha estat prou madur com per no escoltar gent interessada disfressada d'amic.
Publica un comentari a l'entrada