dimarts, 16 de setembre del 2008

Cap a l'enfrontament de dos models

Comença una nova edició de la Lliga de campions. Fa de mal pronosticar, però és probable que els vuit o deu equips de sempre es disputin el títol. Tot i que fa ja unes quantes temporades que cap equip és capaç de revalidar-lo (l’últim va ser el Milan el 1989 i 1990), el cert és que fa molt anys que el campionat se l’emporta un dels grans; només l’Oporto l’any 2004 va ser capaç de trencar aquesta hegemonia.
No és gens estrany. Tot i la transformació que el futbol ha sofert des de fa una dècada llarga, el rànquing dels equips més poderosos ha tingut variacions poc significatives. Només el Chelsea, des de l’arribada de Roman Abramóvitx, si ha ficat amb força. Tot i els diners que hi ha esmerçat, el magnat rus no ha aconseguit que l’equip londinenc guanyi la Lliga de campions. L’any passat s’hi va quedar ben a prop, però.
No obstant, és probable que a mig termini tot aquest paisatge sofreixi un trasbals important. Abramóvitx és una flor que fa estiu. Per a molts magnats com ell, carregats de duros fets amb el petroli, amb el gas o amb les privatitzacions de les antigues empreses públiques soviètiques, el futbol s’està convertint en un entreteniment atractiu i es compren un club de futbol i un munt de jugadors al preu que sigui; per a ells, el futbol mundial s’ha convertit en una mena de Playstation. El cas del nou amo del Manchester City, Sulaiman al-Fahim, un magnat immobiliari de Dubai, és l’últim cas i el més espectacular.
No sembla arriscat predir que n’hi haurà més i ben aviat. Ni tampoc aventurar que no serà un fenomen circumscrit a la Lliga anglesa. L’espanyola ja va tenir Dimitri Piterman, però va resultar ser un magnat de pa sucat amb oli. Que aviat n’arribi algun altre és molt probable; els comptes de molts clubs bullen de tan vermells i la crisi immobiliària els deixa orfes de mecenes. Que el govern espanyol vagi un altre cop al seu rescat seria un escàndol.
És un panorama que ens aboca a l’enfrontament entre dos models, amb el FC Barcelona com al representant més genuí d’un club propietat dels seus socis.

1 comentari:

Anònim ha dit...

En primer lloc felicitats pel blog i per la feina feta al Barça! En segon lloc és ben cert que el soci a can Barça encara n'és l'amo, però: pot mantenir-ne el control quan la seva aportació econòmica al club és tan minça? Per exemple: Qui té més dret a decidir sobre la entitat, qui aporta un 10% del pressupost o els que n'aporten un 30 o un 50?? Es podrà mantenir aquest model romàntic? Potser seria bo un anàlisi pormenoritzat sobre aquests aspectes imprescindibles per la gestió d'un club esportiu a l'elit mundial com és el Barça. Salut!