Reflexions al voltant de la crisi (I)

La crisi de les hipoteques subprime dels Estats Units ha infestat tot el sistema financer i ha agafat una dimensió global i diversa. Les borses estan en caiguda lliure i ningú sap del cert quan es tocarà fons. La gènesi de la crisi és fàcil d’entendre i ja hi ha qui l’ha explicada molt bé. El resum és que uns bancs van actuar de manera irresponsable atorgant crèdits a persones insolvents; a més, concedien el crèdit per més del 100% del valor de l’habitatge –i que una empresa associada ja havia sobrevalorat. Actuaven amb aquesta alegria –no només les entitats creditícies nord-americanes– pensant que no hi feia res que no els retornessin els diners, doncs ja els recuperarien amb l’augment que segur que tindria l’immoble. Les primeres fallides van originar una fugida endavant bancària que ha infestat tot el sistema.
Fa uns anys, es va viure una situació semblant amb l’auge de les empreses informàtiques sorgides a rebuf d’Internet. Es van arribar a pagar quantitats indecents per petites empreses amb l’únic mèrit d’haver creat un portal d’èxit efímer. Ara s’ha vist que si alguna lliçó es va extreure d’aquell daltabaix, més reduït i circumscrit a un sol sector, va ser per a fer-la més grossa. Trobaríem més exemples amb una gènesi i un nus semblants. El futbol: quan a mitjans dels 90, amb l’arribada de les televisions privades i el futbol de pagament i l’alliberament del mercat de futbolistes, els clubs es van trobar amb un munt de diners i molts jugadors per fitxar: la conseqüència va ser una inflació de preus que va desbordar les perspectives d’ingressos a mig termini.
Amb la crisi als nassos, és l'hora d’espolsar-se les responsabilitats. La culpa la tenen les entitats financeres per entabanar-nos amb un món feliç i els dirigents per no haver fet cas dels advertiments, que ara es veu que tots els analistes feien de fa mesos, i no haver actuat quan hi eren a temps.
Tanmateix, el fonament de la crisi és més profund i la responsabilitat molt més àmplia. Tots en som responsables per pensar-nos que es pot viure per damunt de les nostres possibilitats.