Exhibició, i a quarts de la Campions

El FC Barcelona ha guanyat l’Stuttgart per 4 a 0, amb gols de Messi (2), Pedro i Bojan, i serà per tercer any consecutiu als quarts de final de la Lliga de campions. El marcador reflecteix perfectament el que ha succeït al Camp Nou: els blaugranes han jugat molt bé, han sortit amb molta intensitat i als vint minuts ja han resolt l’eliminatòria posant-se amb un contundent 2 a 0, amb una altra actuació estel•lar de Messi; i els alemanys, que han plantejat un partit valent, tancats al darrera però sortint al contracop amb molts efectius, aviat han plegat veles i s’han dedicat a capejar el temporal amb tanta dignitat com han pogut. Aquesta eliminatòria amb l’Stuttgart té tantes similituds amb la de la temporada passada contra l’Olympique de Lió, que es fa difícil no agafar-se-la com a exemple per a preveure què pot succeir a partir d’ara. A Lió, el Barça va patir molt per treure un empat a un gol, talment com fa tres setmanes a Stuttgart, però a la tornada va fer una exhibició de joc, es va imposar per 5 a 2, i a partir d’aquell partit l’equip no va parar de créixer amb el final que tots sabem. L’eliminatòria contra l’Olympique va ser un punt d’inflexió, va marcar la sortida del sotrac que l’equip havia tingut durant el febrer. Com que aquest any hi ha una sensació semblant, com que es té la impressió que l’equip no juga tan bé com la temporada passada i que també aquest hivern ha patit una davallada, malgrat que els resultats a la Lliga espanyola siguin millors que els de fa un any, l’exhibició contra l’Stuttgart indueix a pensar que el barcelonisme ha viscut el punt d’inflexió definitiu per a fer el salt. Jo m’ho miro una mica diferent. Primer, perquè els anomenats punts d’inflexió es detecten un cop s’han produït, vull dir que no ho sabrem fins d’aquí a unes quantes setmanes si aquesta millora i aquest salt es confirmen; és ben lògic. I, segon, perquè aquest tipus de comparacions fan de molt mal fer en l’esport. Aquesta temporada han canviat força coses i, especialment, dues de molt significatives: les expectatives que hi ha posades en l’equip i que fan que qualsevol actuació sembli menor comparada amb les de l’any passat i una plantilla molt curta, que ha sofert alguns canvis de peces transcendents, i que està patint més lesions de les que poden suportar. Ara bé, dit tot això, la millor notícia del partit contra l’Stutgart és la confirmació que Guardiola té solucions tàctiques per a resoldre els reptes que li planteja el rival –ahir va disposar un 4 – 2 – 3 – 1 que deixa molt mòbil a Messi i omple el mig del camp– i que hi ha jugadors com Henry i Touré que arriben al tram decisiu de l’any força recuperats.

Una línia molt fina

El FC Barcelona no va fer un bon partit a Stuttgart, especialment a la primera part. Hi estem d’acord. Ara: no em sembla que el joc de l’equip mereixi l’allau de crítiques i de desqualificatius que ha rebut. Trobo que no n’hi ha per tant. Crec que és desmesurat del tot. Fins i tot, em sembla que comparat als partits que havia fet contra l’Atlètic de Madrid i el Racing de Santander, encara bo; almenys, a la segona part, després de l’empat i la correcció tàctica que va fer Guardiola tornant Iniesta al mig del camp i obrint el terreny amb Henry, l’equip va controlar completament el joc i va tancar el partit amb un resultat avantatjós de cara a la tornada. Més o menys, ja ho vaig dir ahir i ja vaig exposar les raons que em sembla veure-hi, d’índole física i per les baixes de jugadors clau. No obstant, com que les crítiques han estat tan massives i han continuat imparables, i el que durarà, m’hi vull tornar a referir. I em fa l’efecte que la Lliga espanyola fa un mal terrible a la percepció que tenim. Les distàncies entre els equips de la LFP són tan grans que ens fa creure que un equip com el Stuttgart, de poca anomenada, l’hem de ventilar en un obrir i tancar d’ulls i badallant. Però, si ens fixem en els resultats que hi ha hagut en aquestes primeres anades dels vuitens de final, la veritat és que tots s’han resolt o bé en empat o bé amb només un gol de diferència. I que cap dels equips de la Lliga espanyola que són encara a l’antiga UEFA va aconseguir guanyar la setmana passada. No hi ha cap equip que es deixi guanyar i en aquest nivell i aquestes alçades de la competició tots els jugadors són molt bons, la informació circula molt ràpidament i tothom s’espavila. Les diferències entre els equips esdevenen una línia molt fina. Guanyar és molt difícil, et diguis com et diguis. A la Lliga espanyola, el FC Barcelona i el Reial Madrid dominen de manera abassegadora i el títol es decideix en els enfrontaments directes i en vuit o nou partits més, contra els tres o quatre equips que acaben pugnant per les posicions europees. És una competició que cada temporada que passa s’acosta més al que succeeix des de fa anys a la lliga d’handbol, per exemple. La Lliga de campions és tota una altra història, molt més competitiva, pel format en eliminatòries, que dóna opcions al rival més fluix, sobretot, però també perquè les diferències entre els equips que arriben als vuitens de final, tret d’algunes excepcions, són bastant més menors que les que hi ha entre els equips de la part alta i la baixa de la Lliga espanyola. No és cap casualitat que faci tants anys que l’equip campió no repeteixi títol. Em fa l’efecte que costa menys entendre-ho que acceptar-ho, especialment després d’un any tan triomfant com el que ha viscut el barcelonisme.

Partit fluix, bon resultat

El FC Barcelona va obtenir un resultat força bo al camp del Stuttgart en el partit d’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions. Un empat a 1 gols és un marcador que dóna moltes opcions als blaugranes per a resoldre l’eliminatòria al Camp Nou, el 17 de març. El Barça no va jugar del tot bé. Especialment, a la primera part en què el Stuttgart va tenir més oportunitats, va imposar el seu joc al contracop aprofitant les errades dels catalans i es va avançar en el marcador al minut 25. N’hagués pogut fer algun altre, però també Messi va enviar una pilota al pal. A la segona part, després de l’empat matiner d’Ibrahimovic, el Barça va controlar molt més el joc i el partit es va equilibrar. No va ser un bon partit. El resultat és el millor de tot. Però tampoc ha estat tan dolent com s’ha dit, al meu entendre. Ha estat un partit típic d’una anada dels vuitens de final de la Lliga de campions, contra un equip alemany: fort, disciplinat tàcticament, i disposat a jugar-se les seves possibilitats de passar en un tot o res al seu camp. Certament, els blaugranes van patir dels mals que han mostrat les darreres jornades i que fa justament un any també van tenir. Em va semblar observar dues menes de problemes. El primer, físic. L’equip ha perdut velocitat, per a moure la pilota al primera toc i per a pressionar ben amunt; probablement, les lesions, les sancions i una plantilla excessivament curta han impedit fer rotacions i els jugadors noten el cansament, que també deu ser mental, i si l’exemple de la temporada passada serveix per a aquesta, en aquestes setmanes, s’haurà incrementat la càrrega de treball físic per a obtenir el to físic adequat a partir d’ara. I el segon problema, tàctic. Em va semblar un equip desequilibrat per les baixes d’Alves, Abidal i Keita. Al davant, Messi i Iniesta tenen la tendència d’anar-se’n cap al mig i el forat que deixen a l’extrem, que tan bé ocupa Alves sobretot, ni Puyol ni Maxwell el saben aprofitar prou bé. L’entrada d’Henry a la segona part, en el lloc de Touré, encara que no fes cap jugada remarcable, almenys va servir per a tenir l’extrem dret transitat i per a desembussar el centre de l’atac. I, encara, l’absència de Keita, les seves arribades a l’àrea vull dir, no la supleix Sergio. En resum, un bon resultat, en un partit fluix.

Al Barça li toca l'Stuttgart

El FC Barcelona s’enfrontarà al Stuttgart en els vuitens de la Lliga de Campions. El sorteig que s’ha fet a Nió aquest migdia ho ha deparat així. Dels set equips que li podien tocar, l’equip en què juga l’exbarcelonista Alexandr Hleb era un dels més febles. A la fase de lligueta era al grup del Sevilla i les seves actuacions van decebre força. El desenvolupament de la primera fase de la Lliga de Campions havia estat força lògic i la classificació final havia reflectit molt bé els pronòstics que es podien haver fet, amb l'única excepció, però relativa, de l'eliminació del Liverpool; en el grup dels segons, Bayern de Munic i Milan eren els rivals de més nom, però no ho han fet gairebé i, avui almenys, semblen estar un graó per sota dels vuit primers. Diferent és el cas de l’Inter de Milà; aquest el Barça se l’estalviava d’entrada, perquè li havia tocat en el seu grup, però per a la resta de primers classificats era, probablement, el que ningú volia. Li ha tocat al Chelsea i això fa que dos dels rivals més acreditats de cara al títol s’hagin d’eliminar entre ells. L’altre enfrontament destacat dels vuitens de final, en què també un dels favorits quedarà pel camí, és el Milan – Manchester United. La resta, a priori, ofereixen pronòstics de compliment previsible: Bayern de Munic – Fiorentina, CSKA – Sevilla, Olympique de Lió – Reial Madrid, Porto – Arsenal i Olympiacòs – Girondins. Ara: com que tots aquests partits es disputaran d’aquí a dos mesos, la forma actual dels equips, la que han mostrat a la fase de classificació, és merament orientativa. Amb tot, és clar que quedar primer a la fase de grups és quasi garantia de tenir uns vuitens de final benèvol. Els quarts de final ja seran tota una altra història, el començament de fet de la història.