L’esport professional s’està convertint en un entreteniment molt bèstia. En el sentit que fa obrar els seus actors d’una manera brutal i irracional. I el futbol n’és un exemple excel•lent. No ens agafa de nou: fa molts anys que és així. Ho és des que l’esport professional ja no té res a veure amb l’esperit que movia els sportmen de finals del segle XIX i començaments del XX. I el futbol n’és l’alumne més avantatjat. No obstant, trobo que aquest comportament irracional va cada cop a més i que cap dels seus protagonistes n’està exempt. Guanyar i perdre amb elegància, saber reconèixer els encerts del rival i els errors propis, respectar les normes més essencials del joc net... han esdevingut capteniments anacrònics i tronats.
Hi ha el jugador que només posant el peu culmina amb gol una jugada extraordinària del company i, girant-li l’esquena, corre egoista a celebrar-ho; hi ha el davanter a qui diem murri perquè enganya l’àrbitre, obté un penal i exigeix l’expulsió del rival. Hi ha entrenadors que insulten tothom i per res. Hi ha els directius que es comporten obscenament. I hi ha una massa anònima d’aficionats cridant posseïda per la sang del rival.
Certament, de tant en tant, hi ha persones i gestos que trenquen aquestes dinàmiques, i per això ens en sorprenem, perquè havíem oblidat que era la norma bàsica. Es tractava de passar-ho bé i de formar-se físicament i personal. I, sí, de guanyar també, però la victòria havia de ser la conseqüència del treball ben fet o de la sort i no s’havia de recórrer mai ni a la trampa ni a la falta de respecte. Avui guanyar és l’objectiu darrera el qual hi amaguem interessos i frustracions.
El futbol, deien, era el pa i el circ romans de les dictadures. Amb les democràcies ho ha seguit sent i més exageradament. I s’hi han anat afegint més i més esports. Fa temps que l’esport professional ja no va d’esport, va de pa i circ, va de gladiadors i de màrtirs. I de cèsars llestos per apujar o abaixar el polze, també. És així, però no ens hi hauríem de resignar.
dijous, 25 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
3 comentaris:
Al món de l'esport l'important ja no és guanyar, és vendre més, més i encara més. Crec que no m'equivoco quan dic que el fútbol de veritat, en el sentit de l'esportivitat, es troba en categories com la Tercera divisió o les lligues regionals. Allà, quan un parla amb l'entrenador per comentar el partit, hom es dòna compte de que ells si s'esforcen al màxim.
En Jordi Badia és tot un entés en l'entramat futbolístic i no voldria portar-li la contraria però jo encara crec en l'esport i els esportistes. Al futbol profesional encara hi ha paios que treballen intensament, creuen en un estil de vida d'esportista i fan sacrificis per assolir els objectius. Tot i que aquest últim punt avegades depen massa del talent que no crec pugui cultivar-se i no abunda massa. SALUT!
@Padró,
tens raó, potser el text és un pèl amarg. Hi ha esportistes que tenen la vida sacrificada que se'ls exigeix i hi ha gent honesta en tots els estaments. Però em sembla que la vanitat, l'egoisme i el negoci hi predominen.
Publica un comentari a l'entrada