“Oh!, feia vent, oi?”

L’actualitat del FC Barcelona, que aquesta setmana ha estat densa com un fet de mal recordar, m’ha privat de parlar de la conversa que a començaments de setmana vaig tenir amb en Gustau Martí. Vaig anar al Bar Turisme dilluns al migdia, amb el propòsit d’escoltar què deien els pagesos de la ventada de dissabte, i què hi deia en Gustau. A diferència de les altres vegades, no el vaig trobar sol, assegut prop dels altres parroquians que passen l’estona fent la botifarra, observant-los o bé llegint el diari. Aquest dilluns ningú jugava a res. Havien fet una mena de rotllana ben poc rodona, amb les taules i les cadires posades sense cap mena d’ordre, com si un cop de vent les hagués escampat, deixant-les a la bona de Déu, però tots mirant cap a un punt central imaginar-hi. Devien ser uns vuit o deu, no ho sé ben bé, perquè no em vaig entretenir a comptar-los. En Gustau seia una mica apartat, com trencant el cercle mal fet, amb el respatller de la cadira tocant-li el pit. Vaig veure que tenia el got de vermut i el platet de les olives a la taula de la seva dreta. Em va saludar així que em va veure.
M’hi vaig acostar una mica, però sense cap mena d’intenció de barrejar-m’hi. Només pretenia escoltar-los. Parlaven de la ventada que havia fet dissabte, és clar. En el punt en què vaig arribar, feien recompte de les destrosses que els havia fet la ventada. No se’ls veia excessivament preocupats. Hi havia sostres de corrals esbotzats, branques d’arbres trencades, alguna teula que no havia aguantat l’embat del vent... em va semblar que no havien patit massa danys, tot i que posaven força d’èmfasi en les explicacions. Algú va insinuar una crítica al govern, per la poca previsió, però de seguida es van imposar els qui deien que la gent ja hauria d’haver vist que amb aquella ventada no es podia anar enlloc.
Quan em va semblar que podia, em vaig dirigir a en Gustau i li vaig preguntar com havia passat el dissabte. Em va mirar un punt estranyat i em va dir que l’havia passat a casa, sense moure-se’n. No sé quina cara devia fer jo, però va afegir-hi:
- Oh!, feia vent, oi?

A semifinals (sense TV3)

Gran eliminatòria de Copa del Rei, entre el FC Barcelona i l’Espanyol (3 a 2). Bàsicament, per l’emoció derivada de la incertesa del resultat, no tant pel bon joc, ni de l’un ni de l’altre. A més a més, tot concentrat a la mitja hora final, quan semblava que el partit acabaria amb una altra golejada blaugrana. Però, aquestes coses el futbol ja les té, 3 a 0 al minut 58’ i 3 a 2 al minut 69, amb prop de mitja hora per endavant. No és que l’Espanyol fes patir molt, perquè des del seu segon gol, no va tornar a xutar a porta, però l’ambient va ser d’una certa inseguretat, també a les graderies, força plenes (78.443 espectadors), responent positivament a la demanda del tècnic Josep Guardiola.
Les hores prèvies al partit, a l’enterrament de l’expresident de les federacions catalana i espanyola Pablo Porta, Josep Lluís Núñez i Joan Laporta van saludar-se per primer cop en no sé quants anys. Ja era hora. Núñez va pronosticar que el Barça guanyarà aquesta temporada els tres títols, perquè és molt superior als seus rivals.
I sí, pel que s’ha vist fins ahir, els blaugrana són molt superiors. Però a partir del partit d’anit hauria de quedar clar que amb la superioritat teòrica no n’hi ha prou. I l’argument de l’equip A i l’equip B no val perquè segons els defensors d’aquesta teoria, al Camp Nou es va enfrontar un equip semi A blaugrana (per la presència d’Alves, Xavi i Messi) i un B espanyolista (amb 5 titulars, almenys, reservats).
La Lliga difícilment s’escaparà, però la Copa del Rei i, sobretot, la Lliga de Campions, competicions per eliminatòries, són del tot diferents.
El d’ahir va ser un derbi de veritat. La llàstima és que només es va veure per una televisió en castellà, Telecinco. El club no va autoritzar a Mediapro subministrar les imatges a TV3 i també es va treure el seu logotip de la samarreta. Li reclama 30 milions d’euros, un deute d’Audiovisual Sport (de Sogecable, de fet) que s’arrossega de la temporada passada. Els reclama a TV3 perquè és el garant d’aquell contracte. Tanmateix, la situació ha de ser molt greu per a deixar la nostra sense imatges.

La reforma dels estatuts (II)

Quan l’estiu del 2006 un jutge va instar la convocatòria d’eleccions, va quedar clar que l’article 29 dels Estatuts del FC Barcelona que havia provocat aquell despropòsit, s’havia de reformar per no deixar marge a una interpretació tan absurda com la que feia que una setmana pogués ser equiparada a tot un any de mandat. Com que aquell no era l’únic bunyol que hi havia, es va projectar fer una reforma una mica més àmplia, per estalviar al club futures controvèrsies que, com aquella, judicialitzessin la vida institucional. La reforma volia ser ràpida, però com que se sabia que s’estava tramitant un decret d’associacions i entitats esportives, que modificava aspectes tan substancials com la durada dels mandats, que haurien d’incorporar-se, es va decidir esperar a la seva aprovació per a fer-ho tot de cop.
El nou decret estableix que, a partir de les pròximes eleccions, els mandats de les juntes directives hauran de ser d’entre 6 o 8 anys, cada club o associació podrà triar. Josep Maria Coronas, exdirectiu i exsecretari del FC Barcelona, ha dit que el club blaugrana no té cap obligació de fer cas del decret, perquè no estableix ni sancions ni terminis, i que hauria de continuar com fins ara, amb dos mandats de quatre anys.
Trobo que proposar l’incompliment del decret és molt bèstia i incomprensible si qui la fa és un jurista de prestigi com Coronas, que ha estat membre del Tribuna Català de l’Esport. Molt probablement, hi deu haver alguna altra manera més raonable i civilitzada d’obtenir una exempció de la norma dels 6 o 8 anys, en cas que els socis del FC Barcelona considerin que no volen que el seu president tingui uns mandats tan llargs.
El més normal, en un club assenyat, fóra anar a l’Assemblea de compromissaris amb una proposta d’Estatuts endreçats i amb els mandats del president i la Junta adequats a la nova normativa, és a dir, dos mandats de 6 anys. Però el president Joan Laporta ha anunciat que la proposta serà sensiblement diferent: un únic mandat de 7 anys, exactament els mateixos que s’hi haurà pogut estar ell. Tot plegat, fa una mica de mandra.

La reforma dels estatuts (I)

El FC Barcelona és més que un club. Aquesta és una divisa d’un equívoc fascinant, de tant precís com resulta. Tothom l’entén, encara que ningú hi entengui exactament el mateix. Tant se val. La qüestió és que el Barça, essent més que un club, tot sovint pretén ser el que no és. Per exemple, l’any 2000 va iniciar un procés de reforma dels estatuts i ho va fer d’una manera que més que unes normes de convivència d’un club de futbol va semblar que redactava una Carta Magna i que en el procés de discussió hi prenien part totes les faccions del barcelonisme.
Aquell any 2000, el flamant president Joan Gaspart va llançar la reforma dels Estatuts amb la constitució de l’anomenada Comissió Segle XXI. La formaven experts juristes, capacitats tots ells per a reformar els estatuts i adequar-los a les exigències socials del moment. Que, bàsicament, era limitar el nombre de mandats que podia exercir un president després de 22 anys de presidència de Josep Lluís Núñez, una durada insòlita en la història del club.
Ara, un cop es van posar a treballar, va quedar força clar que molts membres d’aquella comissió eren allà no com a experts sinó com a representants d’uns grups amb interessos legítims, però particulars. Més que una comissió d’experts, semblava que fos una comissió parlamentària. I és clar, el text final se’n va ressentir i molts articles van acabar sent un bunyol.
En aquella comissió no va passar res que no passi en el tràmit parlamentari d’una llei. Però, amb dues diferències fonamentals: primer, les comissions parlamentàries responen a un equilibri entre els partits representats i, segon, les lleis són desenvolupades i interpretades a través de decrets i reglaments. El Barça més que un club va jugar a fer una Constitució i la va espifiar.
Ara els Estatuts s’han de reformar. Lògic. I el debat ja s’ha encetat. El president Joan Laporta ha anunciat un mandat únic de 7 anys i vot per Internet. I l’exdirectiu Josep Maria Coronas l’ha contestat en un acte organitzat pel renascut Fòrum Samitier. En parlaré en articles successius.

De titulars i suplents, encara

La idea d’un Barça A i un Barça B, d’un Barça dels titulars i un Barça dels suplents, ja s’ha instal•lat en l’imaginari periodístic. Ara, fins que no aparegui alguna altra idea força que la supleixi, la veurem reflectida cada cop que les circumstàncies, poc o molt, hi vagin bé. De tota manera, jo insisteixo a negar-ho categòricament, a dir que aquesta temporada, l’entrenador Josep Guardiola ha aconseguit que la frontera que separa els teòrics titulars dels teòrics suplents sigui molt tènue. De fet, segons la meva manera de veure-ho, de titulars indiscutibles n’hi ha cinc i prou i de suplents, també indiscutibles, només en veig cinc –comptant els dos porters– i els jugadors amb fitxa del filial que van entrant i sortint de les convocatòries.
A la porteria, Víctor Valdés és el titular inamovible. Pinto i Jorquera són els seus suplents.
A la defensa, només Alves no té discussió. De la resta de defenses, han jugat tots i en distintes posicions. Només Martín Cáceres el podem considerar suplent. Els centrals Puyol, Márquez i Piqué s’han anat combinant sense que hagi baixat el rendiment, i al lateral esquerra Sylvinho ha suplert bé Abidal.
Al mig del camp, de titular indiscutible només en veig un: Xavi. La resta de migcampistes, Touré Yaya, Keita, Gudjohnsen i Sergio B., han actuat en funció dels rivals i de les rotacions i l’equip no se n’ha ressentit.
A davant, els dos únics jugadors que quan no hi són es nota, són Messi i Eto’o. Els seus teòrics substituts, Hleb i Bojan, tenen un rendiment i una efectivitat de cara a gol notablement inferior. A la punta esquerra, però, Henry i Iniesta tenen nivell de titulars.
En conseqüència, tenim que el Barça de Guardiola, a diferència del que és habitual, compta amb una plantilla de 21 jugadors, 16 dels quals tenen consideració de titulars, mentre que els altres 5 –dos dels quals són porters– poden entrar en un onze compensat i oferir un rendiment òptim. I això és així perquè Guardiola no ha deixat de banda cap jugador, no ha deixat que cap membre de la plantilla abaixi els baixos. Per tant, el suposat Barça B, no el veig per enlloc.

Esventats!

Des de dissabte que no parlem de res més que del vent que va fer i dels estralls que ha provocat arreu. En aquest país en què he arrelat, d’una alçada mitjana superior als 600 metres, el vent hi arriba des de tots cantons i amb tota la força amb què és capaç de bufar. Hi ha un parc eòlic a la serra de Rubió, un altre per la part de Santa Coloma de Queralt i aviat n’hi haurà un ercer a tocar de la Guàrdia Pilosa. Ja es pot entendre que aquests rodals estan tocats pel vent a tothora. Ara: la ventada de dissabte va ser tan general, que el que hi ha passat és, més o menys, el mateix que ha succeït arreu. Vol dir arbres a terra, sostres diversos esbotzats, talls de llum, persones que van prendre mal, etc. A més a més, seria absurd entrar en una comparació per veure on ha bufat més fort i on ha fet més mal, tot i que les persones tenim una certa tendència a fer confrontacions d’aquesta mena. En fi, va bufar fort i molt fort a tot el país i va fer mal a tot arreu i, és clar, en va fer d’una manera irreparable a Sant Boi de Llobregat, on van morir quatre nens, i a Barcelona, Abrera i La Palma de Cervelló, on van morir tres persones més.
Veure bufar el vent com ho feia dissabte provoca una sensació d’indefensió i d’impotència que fa por. El millor que es pot fer és quedar-se a casa, tancar portes i finestres, i esperar a que escampi. No s’hi pot fer res més.
Ara, he observat que hi ha hagut força queixes sobre l’actuació dels serveis públics. És una reacció habitual que no acabo de compartir. Jo no sé si la previsió va ser del tot encertada o si va fer curt. El que és segur és que des de primera hora de dissabte ja es va veure que sortir de casa era un risc. Caminar pel carrer costava Déu i ajuda i et jugaves que un qualsevol objecte et donés un cop al cap. Circular en cotxe era temptar que un arbre t’esclafés. I tot i les evidències, encara hi va haver qui se’n va anar a esquiar!
Trobo que ens costa molt renunciar als plans que ens hem fet i que demanem o esperem que l’administració pública ens resolgui problemes que ens podríem haver estalviat.

“Em respecteu perquè guanyo”

Josep Guardiola ha deixat una frase per a la història menuda del FC Barcelona. A la roda de premsa prèvia al partit contra el Numància, va dir: “Em respecteu perquè guanyo, no perquè cregueu en mi”. El motiu del tècnic culer per a fer aquesta afirmació són les crítiques, o dubtes, generats arran de l’empat a zero, dimecres, al partit d’anada dels vuitens de final de la Copa del Rei al Lluís Companys contra l’Espanyol. “Quan vaig fer rotacions a la Copa i vam guanyar 1 a 3 a l’Atlètic de Madrid, tothom les va entendre, però quan empatem amb l’Espanyol, no”, hi va afegir. Probablement, la frase de Guardiola no va més enllà de l’explicació que hi va donar, que és prou clara i prou lògica i raonable. No obstant, és una frase que mostra un Guardiola molt a la defensiva, més a la defensiva del que la trajectòria de l’equip faria preveure.
Fa de mal interpretar, però Guardiola coneix profundament el club i sap perfectament qui és qui en el barcelonisme i amb aquest bagatge és gairebé segur que quan va agafar l’equip, en les circumstàncies amb què va haver de fer-ho, després d’un procés de censura traumàtic i amb molt poques persones creient en ell, tingués molt clar que per a sortir-se’n, per a sobreviure, només podia confiar en les seves forces i en els seus jugadors. Jo no sé si Guardiola viu encastellat al vestidor, defensant-se a cop de victòria i de rècord, amb els seus jugadors fent-li d’infanteria, però aquesta frase, “em respecteu perquè guanyo, però no perquè cregueu en mi”, pot tenir molts destinataris, no només la premsa.
De moment, una jornada més, el Barça de Guardiola va tornar a vèncer a la Lliga, aquesta vegada contra el Numància, l’únic equip que l’havia guanyat aquesta temporada, d’una manera força contundent, per 4 a 1. Va haver de patir, però relativament. Els blaugrana són una màquina molt ben greixada i que és posada a punt a cada partit. Ni l’empat a 0 de la primera part ni el 2 a 1 no van ser suficients com per a pensar que el Numància podia aturar la marxa triomfal del Barça.

El valor del periodisme

Ha transcorregut una setmana des de la dimissió del president del Reial Madrid, Ramón Calderón. Va haver de dimitir perquè el diari Marca va destapar, amb proves molt contundents, que a l’assemblea del 7 de desembre havien votat a favor de Calderón persones que no eren compromissaris. Primer, Calderón va provar d’aguantar negant tenir-hi res a veure. Però el mateix diari va treure més proves de la manipulació i ja no va poder resistir més i van ser els seus directius mateix qui li van donar l’estocada final.
Bé, ha transcorregut una setmana i des de llavors hi ha hagut un cert debat sobre el paper que ha jugat Marca en aquest afer i els interessos que de veritat l’haurien mogut. És un debat que em preocupa de manera relativa. En canvi, m’interessa molt més el cas per a parlar del valor del periodisme.
És una obvietat dir que darrera d’aquelles notícies hi ha una filtració interessada. En totes les informacions hi ha algú interessat a fer-les públiques. El periodisme d’investigació existeix, és clar que sí, però en general, el periodista té uns límits que només pot traspassar amb l’ajuda d’algú que o bé és a l’altre cantó d’aquests límits o bé se’ls pot saltar.
La qüestió en què ens hem de fixar no és qui hi ha a l’origen de la filtració. Ni en aquest cas de Marca i Calderón ni en cap altre que hagi succeït o que es pugui produir ben aviat. El problema és el grau d’independència del periodista que accepta publicar la informació.
Mai m’he escandalitzat pels intents dels poders públics o privats, o de les persones que són objecte de l’atenció dels mitjans de comunicació, de condicionar la independència dels periodistes. Ni pel preu, tant si són unes promocions o un milió i mig d’euros com si és una cervesa o un copet a l’esquena.
En canvi, sempre m’ha fet més por no ser capaç de resistir un qualsevol xantatge, del tipus que sigui, econòmic, material o, simplement, emocional. Diuen que la curiositat ha de ser un tret essencial d’un bon periodista. Hi estic d’acord, però hi afegeixo la capacitat d’indignar-se davant les injustícies i els pocavergonyes.

Barça de Lliga, Barça de Copa?

El Barça no va jugar bé contra l’Espanyol, dimecres. Sobretot a l’hora d’atacar, no va tenir ni la fluïdesa ni l’encert a què ens ha acostumat. En defensa, no va passar per cap angúnia. Ara, la sensació que ha quedat, o almenys la que s’ha volgut donar, és que, primer, l’Espanyol ha estat el primer equip en posar contra les cordes el FC Barcelona i, segon, que hi ha dos Barces, un d’invencible que juga la Lliga i un d’estar per casa que juga la Copa del Rei. No estic d’acord ni en una cosa ni en l’altre.
El primer argument l’he escoltat de la part de l’Espanyol. I l’entenc. No em va semblar que el seu joc tingués una millora substancial respecte del que l’ha dut a les posicions de descens, només vaig trobar que sortien amb una actitud més positiva i que esperonats per l’empat a zero eren capaços de mantenir la mateixa intensitat durant els noranta minuts. L’optimisme dels espanyolistes es justifica per l’esperança amb què s’han d’agafar l’arribada de Mauricio Pochettino a la banqueta. És un ferro roent, però és l’únic ferro que tenen.
El segon argument no el comparteixo. L’alineació de Guardiola era previsible i coherent. Em va semblar un onze adequat per a afrontar el partit que es veia a venir. El problema, és que no va sortir bé. És fàcil justificar el resultat a partir de l’alineació. A mi, en canvi, em sembla que la qualitat dels jugadors no hi té res a veure. Una altra cosa són les característiques dels que van sortir d’entrada.
Era clar que l’Espanyol sortiria a mossegar. Per tant, per a contenir aquella bravura i no jugar-se cap menisc, era bo treure un mig del camp més fort que no pas tècnic. El problema de Keita, Sergio B. i Gudjohnsen no és la seva falta de qualitat, sinó que cap dels tres és un migcampista organitzador. A més, Márquez es va lesionar als 10 minuts i la pilota ni de darrera sortia amb fluïdesa. Després, quan l’Espanyol s’havia esbravat i no els quedaven forces ni per a donar puntades, van sortir Messi i Xavi. El pla deuria preveure un o dos gols i eliminatòria resolta. No va sortir bé, però res més.

No tenen estratègia

Un dels problemes del futbol és que cada tres dies hi ha un partit. També té la seva gràcia, és clar. Però és que, deixant el risc d’embafament al marge, aquest ritme exagerat de pilota no deixa temps per a fer anàlisis allunyades del resultat més immediat. Per exemple, a partir del partit d’anit entre l’Espanyol i el FC Barcelona a l’Estadi Lluís Companys de Montjuïc, a l’anada dels quarts de final de la Copa del Rei, els espanyolistes tenen moltes possibilitats d’equivocar-se en les valoracions d’un empat a 0 que els va satisfer. Va debutar Mauricio Pochettino com a entrenador asseient-se a la banqueta de l’Espanyol. Substituïa Mané, destituït dilluns perquè no havia estat el revulsiu que buscava la directiva. I l’Espanyol va millorar molt, almenys en actitud. Ara aquesta millora l’haurà de ratificar a la Lliga i ben aviat.
Malgrat que la situació de l’Espanyol és molt crítica, pot ser que amb Pochettino se’n surti i no baixi a Segona. Tant de bo, i tant se val. L’amenaça del descens és el problema més immediat que té el club i han de fer el que els sembli més oportú per a escapar-se’n, encara que sigui improvisant i prenent mesures desesperades. A curt termini potser no hi ha res més a fer. Però a mig termini, l’Espanyol hauria de decidir quina estratègia vol aplicar, és a dir, quina mena de club vol ser, quina lliga vol jugar, quins objectius es marca. I un cop ho tingui clar, aplicar-ho amb coherència i, sobretot, amb coratge. Per ara només sembla un club que tot just aspira a fer el milhomes així que obté una parell de resultats bons.
Això que acabo de dir, de definir una estratègia, és pur sentit comú, que és el sentit que menys s’aplica en el futbol, i val per a tots els clubs, siguin grans, petits o mitjans. I val a tots els nivells dins dels clubs. El FC Barcelona té clara quina és la seva estratègia i des del 2003 les successives directives de Joan Laporta s’hi han mantingut fidels. I part de l’èxit que està tenint Josep Guardiola com a entrenador rau en la coherència amb què aplica la seva estratègia. L’alineació d’ahir, per exemple.

Nota per a un diari (continuació)

Així doncs, havíem quedat que els gossos lladren. Que ho facin pot arribar a molestar, especialment si el gos és boig o s’hi ha tornat i ho fa sense solta ni volta. Però el més normal és que ho facin amb sentit, vull dir quan toca, i que facin el servei pel qual se’ls té. Hi afegiré que la ramaderia d’aquests rodals és més aviat escassa i poc variada: algun ramat d’ovelles i cabres i algunes granges de conills, d’aviram i, és clar, de porcs. De vaques n’hi ha poques o cap. Fa goig veure un ramat d’ovelles sortir a pasturar. Sobretot, perquè cada vegada és més rar. Ja se sap, aquests ramats aixequen una pols que fa por i per allà on passen hi queda una catifa de boletes d’un negre confós. També has d’anar en compte no acostar-t’hi massa perquè les cabres fan moltes puces i tot i vigilant ja serà bo si no n’arreplegues cap. Tot plegat és una altre reguitzell d’obvietats. Però és que resulta que hi ha molta gent a qui li molesta que els gossos lladrin, que els ramats aixequin pols, que les cabres portin puces... Aquesta gent acostuma a viure a ciutat, però per a espolsar-se els nervis de tota una setmana de feina s’han comprat o han llogat una casa a pagès, perquè a ells els agrada molt la natura i la tranquil•litat del camp i l’aire pur que hi respiren i tot de collonades semblants. El que passa és que moltes d’aquestes cases que han comprat en una nova promoció, seguint l’estil rústic del llogaret, és clar, són a tocar d’una granja d’un qualsevol bestiar. I llavors la cosa canvia. De primer, fa molta gràcia. Però així que la gràcia se’n va, i no triga gens ni mica a fer-ho, comencen els problemes. I resulta que els qui se n’han d’anar després són les bestioles que no entenen de caps de setmana ni de festes de guardar. Ho dic perquè es veu que a Llanars (Ripollès) els pagesos tenen el costum de posar esquellots a les vaques, fet que genera un xivarri que no deixa dormir i atabala els estiuejants que han demanat que s’acabi d’una vegada amb aquest costum tan tronat i tan poc civilitzat. Per casualitat, algú em sabria dir on anirem a parar?

Nota per a un diari

Els gossos borden. Ho fan per instint. A vegades lladren amb sentit, d’altres ho fan a la bona de Déu. A pagès, els gossos fan el seu servei. Totes les masies en tenen, dos o tres. Els tenen estacats o reclosos en un tancat. Quan s’acosta un foraster, o una qualsevol persona, borden i així l'amo sap que ve algú. És clar, que també hi ha cases que els deixen voltar solts i si hi passes corrent o en bicicleta surten com esperitats a empaitar-te. I també borden. Jo no sé si ho fan per a fer-te fugir o només per a divertir-se. Però ho fan.
Josep Pla explica al seu llibre sobre els pagesos que aquests gossos acostumen a ser força esprimatxats. “D’aquestes converses [amb els pagesos], no n’he tret l’aigua clara en cap moment. El pagès caçador vol el gos flac, perquè si està gras no va darrera del conill. El gos guardià ha d’estar flac perquè, si no, no lladra. El gos de cuina ha d’estar flac, perquè si està gras no fa companyia i quan al pagès s’asseu a taula no mira. No hi ha manera de comprendre res”, conclou Pla. Jo no sé pas si els costums han canviat, però no m’ha semblat mai que els gossos de les masies d’aquests rodals passin gana. I de lladrar, lladren igual.
A casa també tenim gos. Es diu Cristòfol, tot i que per a fer-ho més curt, per a cridar-lo, vam convenir que li diríem Tofu. El Tofu també borda, és clar, i això que de gana no en passa. Alguna vegada ho fa sense que sàpigues exactament què li agafa. Però, normalment, la raó és que ha sentit algú voltant per fora. Algunes vegades, quan es posa a lladrar, penso les raons que tindria amb els veïns si visqués en un pis de Sabadell, com fa uns anys, o de Barcelona. Si cada vegada que algú pugés les escales o agafés l’ascensor ens hagués d’avisar del moviment a fora, no en sortiríem.
És clar, els gossos borden. I deixen pèl, especialment a l’estiu, i si no tanquen bé, bavegen. Totes aquestes obvietats sobre els gossos les dic per un motiu molt concret, no es creguin. El que passa és que ja he acabat l’espai d’avui, de manera que ja ho continuarem demà.

Molts encerts

La diferència més evident, i a l’hora més lacerant, entre el FC Barcelona de les dues darreres temporades amb el de l’actual és la cultura de treball, que s’ha recuperat. En bona part, és el que explica la trajectòria del primer equip. Ara: la mà del nou entrenador Josep Guardiola no només és apreciable en la disciplina reinstaurada, també ho és en una sèrie d’encerts d’una influència decisiva.
Hi ha encerts de caire psicològic, que han actuat en l’estat anímic de la plantilla. En aquest capítol hi ha les recuperacions de jugadors com Henry o Eto’o, també la de Gudjohnsen, i haver fet que la frontera entre els titulars i els suplents sigui molt tènue; hi ha molts entrenadors que ho diuen però que són incapaços de fer-ho.
N’hi ha d’altres lligats a la tàctica. Aquests serien els fitxatges, procés en el qual va participar d’una manera molt directe, als quals ha sabut treure profit de seguida, al primer any mateix i malgrat les lesions que han tingut alguns. Però també haver pujat futbolistes del Barça Atlètic, especialment Sergio B. I un altre aspecte, encara poc destacat, com és haver sabut evolucionar el sistema propi del FC Barcelona i haver aconseguit que encara cap entrenador rival l’hagi fet vulnerable.
Tots aquests aspectes, i encara d’altres que s’hi haurien d’afegir, la preparació física, per exemple, fan de Guardiola un entrenador preparat per a dirigir el Barça. Ara, aquesta afirmació és òbvia, però no ho era fa poc. Per tant, dir-ho no és sobrer. De la mateixa manera que cal acceptar que li falta trajectòria perquè pugui ser considerat un molt bon entrenador. Li sorgiran dificultats, els entrenadors rivals li plantejaran reptes que haurà de superar i haurà de demostrar que és capaç de resoldre’ls.
I hi ha també un factor en què Guardiola hi ha pogut fer ben poc, tan sols aprofitar-se’n. Em refereixo al vent que es va girar a favor en un parell o tres de partits, als camps de l’Espanyol i el Xakhtar o al Camp Nou contra el Betis. Podia haver anat altrament. No es tracta de restar mèrits, al contrari, només de ser conscients de la lleugeresa de la victòria.

Impecable

El FC Barcelona ha tancat amb una golejada la primera volta de la Lliga espanyola, 5 a 0 al Deportivo de la Corunya, amb gols de Messi, Henry (dos) i Eto’o (dos). En els 19 partits jugats, el Barça ha obtingut 50 dels 57 punts possibles i ha establert un nou rècord al campionat espanyol. La particularitat dels 7 punts perduts és que 5 els va perdre a les dues primeres jornades. És de llarg l’equip menys golejat i el més golejador, amb una mitjana de més de 3 gols per partit.
Aquestes dades expliquen les distàncies que el FC Barcelona ha agafat als seus rivals de més a prop, d’una dotzena de punts. Les estadístiques són aclaparadores. Amb tot, el que resulta més concloent és la intimidació que els ha aconseguit inocular. El Deportivo va venir al Camp Nou essent un dels equips més ben classificats, amb una trajectòria notable. Doncs bé, observant el comportament dels seus jugadors i el plantejament del seu entrenador la sensació que feia és que van venir rendits abans d’hora i amb l’única preocupació de no sortir massa escaldats. La por que el Barça fa als seus rivals no s’aprecia a les estadístiques, però té una incidència innegable.
Qualsevol adjectiu que es vulgui posar per a lloar la trajectòria de l’equip blaugrana estarà ben usat. Ara, amb el d’impecable n’hi ha més que prou. També hi escau el de sorprenent si la trajectòria s’analitza a partir del que aquest mateix equip, amb unes poques incorporacions, havia fet les dues temporades anteriors. Probablement, per a explicar que la situació ha girat com un mitjó sigui més significatiu fixar-se en els jugadors que se’n van anar que no pas en els nouvinguts.
A aquestes alçades de la temporada, les raons que hi ha al darrera d’aquesta trajectòria brillant han estat a bastament comentades. Hi ha consens a dir que Josep Guardiola ha aconseguit que els seus jugadors treballin 7 dies a la setmana i els 90 minuts dels partits. I és cert. No obstant, és una trajectòria que no només s’explica pel treball. La mà de Guardiola, el seu encert en totes les facetes, hi ha de tenir un pes apreciable.

El malestar del futbol

El president del Reial Madrid, Ramón Calderón, ha hagut de dimitir. Les proves acumulades en contra d’ell, en el cas de la manipulació de l’assemblea de compromissaris, han estat decisives. No tenia cap més sortida. No era una qüestió de covardia, sinó de dignitat i de legitimitat.
L’estiu passat, el president del FC Barcelona, Joan Laporta, va ser posat contra les cordes en una moció de censura que va superar pels pèls. El president de l’Espanyol, Daniel Sánchez Llibre, davant les crítiques pels mals resultats de l’equip, ha dit o ha fet dir que ho deixarà aviat. El president de la Federació Espanyola, Ángel Villar, es manté a la presidència fent jugar al seu favor els reglaments i les instàncies federatives internacionals. La Federació Catalana de Futbol viu en un si és o no és provisional. En fi, la llista no s’acabaria mai.
Siguin els presidents del clubs grans o els petits, els que van bé o els que no ho van tant, o bé siguin les federacions, els comitès, els entrenadors, els jugadors o bé siguin els àrbitres, sembla que el futbol visqui en un estat de malestar permanent.
El més fàcil és dir que aquesta situació de conflicte continu es deu a la naturalesa mateixa del futbol, essencialment emocional, que és un mal que ve de molt lluny i que consisteix en que, quan les coses rutllen i la pilota entra, tot està bé, mentre que quan la pilota va fora, tot es veu malament. Segur que una part de veritat hi ha a l’afirmació, molt generalitzada, per cert.
No obstant, trobo que l’anàlisi no és tan senzilla. Perquè Calderón no ha hagut de dimitir pels mals resultats sinó perquè va manipular una assemblea. I, encara que els qui l’han perseguit des del primer dia hagin aprofitat el mal moment de l’equip blanc, tampoc aquest suposat acarnissament té res a veure amb els resultats.
A mi em sembla que els resultats poden tenir un efecte conjuntural, que poden generar un escenari propici per a la crítica, però que el problema de fons és més complex i és de caire estructural. Dóna per a més d’un article i té a veure amb unes estructures i uns personatges anacrònics.

L’assemblea de compromissaris

Jo no sé si el president del Reial Madrid, Ramón Calderón, va manipular l’assemblea de compromissaris fent que votessin al seu favor persones que no n’eren. Les proves que s’han publicat fan pensar que sí que ho va fer. Almenys, són més concloents que no pas les excuses que ha donat. A més a més, haver cessat a dos col•laboradors molt pròxims, fent-los responsables, vol dir que admet la manipulació. I es fa difícil pensar que ell no en sabés res i que aquelles dues persones, que en el seu moment el van ajudar a guanyar les eleccions, actuessin pel seu compte i risc.
Ara, el que sí que sé segur és que les assemblees en què la participació és sempre exageradament baixa són molt fàcils de manipular. Tan sols depèn de si els que l’han d’organitzar són uns pocavergonyes i de si tenen més o menys escrúpols. Amb tanta absència, tenir un bon grapat de persones disposades a cobrir els buits que hi haurà, acreditant-los degudament, és molt senzill. Com que les llistes només les té el club, es fa impossible saber qui és compromissari i qui no ho és.
Va ser Oscar Wilde qui va dir que ell era capaç de resistir-ho tot, llevat de la temptació. És probable que a un president o a una junta directiva amb problemes greus, que es vegi en risc de perdre una votació decisiva per la seva continuïtat, li pugui passar el mateix que a l’escriptor irlandès. I és que, com ve afegia el mateix Wilde, “la millor manera de lliurar-se de la temptació és caure-hi”.
Els clubs i les institucions que com el Reial Madrid i el FC Barcelona es regeixen a partir d’assemblees d’aquest tipus, se n’han de plantejar molt seriosament la reforma. Fins ara han fet com els polítics amb la llei electoral, que només demanen canviar-la quan són a l’oposició. Però haurien de procurar de no estirar gaire més la corda.
La salut democràtica d’una qualsevol institució es basa en la confiança envers els representants escollits pels electors. És tan cert com que aquesta confiança se sustenta en unes garanties plenes i sòlides i no pas en dogmes de fe. Avui, la confiança en les assemblees de compromissaris és qüestió de fe.

Tràmit superat

Per a un aficionat al futbol que sigui seguidor d’un qualsevol club, hi ha almenys dues maneres de mirar un partit de futbol del seu equip i no desinteressar-se’n. La primera, la més desitjada, és passar-ho bé amb el joc i el resultat, que els seus juguin bé, marquin gols, com més millor, i guanyin. La segona és passar-se el partit patint per la incertesa del resultat; en aquest cas, és una condició indispensable que la festa acabi bé, és clar, perquè molt sovint el grau de satisfacció que s’obté al final d’un partit és proporcional al patiment amb què s’ha viscut.
Quan no passa ni una cosa ni l’altra (la derrota estrepitosa queda descartada per raons que no cal especificar, per òbvies), l’avorriment és indefectible. I això és exactament el que va passar anit al Camp Nou, en el partit de tornada dels vuitens de final de la Copa del Rei.
Una mica, ja es veia a venir. El resultat del partit d’anada, aquell 1 a 3 amb exhibició de Messi i de tot l’equip, de fet, de fa una setmana, havia convertit la tornada en un tràmit. I no hi va haver res que estalviés l’ensopiment general i progressiu. Programar el partit a les deu de la nit, d’un dia laborable, havia de contribuir-hi enormement.
Un i altre equips van començar bé. El Barça gens confiat, va sortir amb la intensitat a què ens ha acostumat, i l’Atlètic de Madrid ambiciós, buscant la porteria contrària amb voluntat. Però va durar molt poquet, una mitja hora essent molt generós. 0 a 1 (Sinama Pongolle) al 24’ i 1 a 1 (Bojan) al 29’. I tothom a passar-ho com millor pogués. O bé estirant-se els cabells amb les pífies de Martín Cáceres i Pinto, o bé engrescant-se sense massa motiu amb un Bojan que falla més que no pas marca, i per acabar fent aquest moviment tan absurd de l’onada i cridant qualsevol cosa, més que res per no adormir-se i justificar la molèstia d’haver anat al camp.
Al final, 2 a 1 (Gudjohnsen), un resultat que va bé per a engreixar una mica més les estadístiques de la temporada. Nova victòria i nova remuntada. El rival que ve, algun dia de la setmana que ve, l’Espanyol.

Nota de diari: la boira gebradora

Avui (dimarts, 13 gener del 2009), el dia se’ns ha llevat obert i sincer. La boira s’havia quedat adormida a Calaf, sense aprofitar la foscor de la nit per a escampar-se. Li ha costat deixondir-se. La feina li ha durat tot el matí. Fins ben entrat a migdia no l’ha conclosa. El més habitual és que la boira, de Calaf entrant, s’enfili turó amunt fins a arribar a abraçar tot el poble. Avui, ho ha fet al revés. Ha entrat per darrera del turó que ens guarda i ha anat davallant pel pendent, fins a fondre’s amb la boira que des d’ahir enfredoreix Calaf. Ja es comprèn que un o altre moviment depèn del vent. Avui venia del nord i tot just si era un alè. La boira se’ns ha entaulat amb parsimònia. Jo ho prefereixo així. És un espectacle magnífic.
La boira gebradora deixa un paisatge envellit. Fa un parell de dies que dura i ja ha agafat uns quatre o cinc centímetres de gruix. Els arbres, especialment els roures i les alzines més grans, han perdut la seva majestuositat i cedeixen davant la fredor que els amara a poc a poc. Acoten els membres, rendits i humils, davant del fat poderós i inexorable que els aclapara. Fan una certa tristesa. En canvi, els camps tenen la seva gràcia tots puntejats pel blanc del gebre arrapat als caparrons del blat i l’ordi que des de fa setmanes malden per veure món.
Tot sovint passa que la boira tenyeix de blanc tot el que hi ha a un cantó del camí només mentre que l’altre, arrecerat del vent, es manté incòlume. Llavors el contrast que es produeix és extraordinari. Fa l’efecte que els arbres que s’han estalviat el gebre i que es conserven exuberants de verd, siguin uns joves insolents mirant-se amb condescendència l’ancianitat cansada i vençuda que s’agenolla davant seu. Ah!, però quan la boira fuig tot canvia. Aquella insolència es transforma en enveja. El sol perleja aquells arbres que ens semblaven tan vells i fatigats i ara se’ls veu mudats d’un blanc encès que els dóna força i saviesa.
Davant del paisatge que ens dibuixa la boira gebradora sempre tinc la sensació que el cor se m’eixampla i que el fred se’m fa de més bon passar.

No premi per a Messi

El futbol és un esport d’equip. Sembla que a vegades ens n’oblidem. Per exemple, quan volem dir qui és el millor jugador del món. En el futbol, com en tots els esports d’equip, premiar la tasca individual és un error. Perquè un qualsevol jugador, per més bo que sigui, necessita els seus companys per a brillar. De manera que com més bons siguin, més podrà ell destacar. Ara, el negoci del futbol necessita d’actes com el d’ahir, en què la FIFA designa el millor jugador del món de l’any transcorregut, a partir de les votacions dels seleccionadors i els capitans dels equips de les federacions de tot el món.
El FIFA World Player 2008 ha estat per al portuguès del Manchester United Cristiano Ronaldo. Per als barcelonistes ha estat una decepció gens amagada. El FC Barcelona tenia a Messi i a Xavi entre els cinc candidats finalistes al guardó. Hi havia una certa esperança que el premi fos per a l’argentí, atès que els culers el considerem el millor jugador del món. Hi ha qui diu que està molt per sobre de Ronaldo.
Jo trobo que el premi està ben donat. Precisament, per la raó que deia en començar, perquè el futbol és un esport d’equip. Decidir qui és el millor del món, vull dir fer-ho a partir d’una certa objectivitat, és molt difícil. Ara, em sembla que si en alguna dada ens hem de fixar és en els resultats que obté amb els seus equips. Les jugades individuals estan molt bé per a fer reportatges, però si no es tradueixen en títols són un punt irrellevants. Ronaldo, l’any 2008, ha guanyat amb el seu club els tres títols més importants que ha disputat (Lliga anglesa, Lliga de Campions i Mundial de Clubs) i, individualment, ha estat màxim golejador de la Lliga anglesa i d’Europa. Per a mi, és el Pilota d‘Or i el FIFA World Player indiscutible.
Messi ha quedat segon, i em sembla també molt bé. És l’aspirant al guardó de més potencial. Si amb el seu talent dóna al FC Barcelona els mateixos títols que Ronaldo li ha donat al Manchester United, l’edició 2009 serà per a ell. De moment, el 2009 tot just ha començat. Vol dir que tot està per fer, o quasi.

Això no serà sempre així

Recordo una crònica de l’Enric Bañeres a La Vanguardia de fa uns quants anys, no sé quants però era l’època en què el FC Barcelona de Rijkaard guanyava i no parava i jugava i meravellava, més o menys com passa ara, que es titulava Això serà sempre així? (en castellà, és clar). La recordo perquè em va sobtar aquella manera tan original de titular una crònica esportiva, amb una pregunta, i recordo també que la resposta més immediata que em va venir al cap va ser que, evidentment, no sempre seria així. Com que no recordo de quan era aquella crònica, ara se me n’ha anat del cap si la resposta va ser premonitòria o no.
Veient el partit d’anit a Pamplona, vull dir els deu minuts finals, aquella crònica de l’Enric Bañeres em va tornar a venir al cap. Aquella crònica i la promesa de l’entrenador Josep Guardiola a la presentació de la plantilla, que l’equip tindria perseverança. Primer, perquè el Barça, sense fer un gran partit, de fet, fent un partit fluixet, va tornar a guanyar i a fer-ho quan semblava més difícil, quan els jugadors vermellets i el seu públic començaven a tenir coll avall que tombarien el líder. És a dir, que si no va perdre ahir, que quan faltaven deu minuts per acabar el resultat era de 2 a 1 a favor de l‘Osasuna, es fa difícil dir quan ho farà. I, després, perquè la victòria a l’ex Sadar, per 2 gols a 3, va ser fruit tant de la perseverança com de la qualitat. A la segona part, els blaugranes van sortir adormits, però es van despertar amb temps per a no espifiar-la del tot i donar la raó a aquell tòpic tan estúpid segons el qual la grandesa del futbol consisteix en què, a vegades, el cuer guanya al líder.
I, tanmateix, això no serà sempre així. Quan de temps durarà no ho sabem, tot i que sí que estem segurs que, per molt de temps que sigui, ens semblaran quatre dies mal comptats. Per tant, el que cal és gaudir-ne pel que pugui ser. Ara, tocant de peus a terra perquè aquesta és la millor manera de ser conscients de la dificultat i el mèrit que té el que està fent l’equip que entrena Guardiola.

De la neu i altres maltempsades (final)

Les nevades, les esllavissades o les llevantades, quan es produeixen a l’època de l’any en què toquen i en els llocs a què pertoquen, són força previsibles. I més ara que tenim uns serveis meteorològics que gasten sempre l’última novetat tecnològica. Aquest és un país desmanegat, vull dir que el temps que fa i el temps que hauria de fer no acostumen a anar del tot coordinats. Però, vaja, em sembla que tampoc n’hi ha per tant. Que no n’hi ha almenys com per a què s’esdevinguin ensurts d’aquests que portem tres dies comentant. Perquè a aquests fets més o menys propis de la naturalesa hi hem d’afegir encara les vegades que els serveis de socors han d’anar a buscar un qualsevol aventurer que s’ha ficat, sense que ningú li ho demanés, literalment, a la boca del llop i fa anar de corcoll un munt de persones buscant-lo i jugant-se la vida.
A mi em sembla que tot plegat és una mica molt conseqüència d’aquesta sensació de progrés que ens ha agafat a tots i que fa que ho vulguem fer tot a tothora i en tot temps i el més de pressa possible. No volem passar fred a l’hivern ni calor a l’estiu, de la mateixa manera que volem menjar maduixes al desembre o raïm per Sant Joan. I és clar, llavors ni les maduixes ni el raïm tenen el gust que haurien de tenir i ens en queixem dient que ja no són com les d’abans. I és clar que no ho són, perquè abans no se’n menjaven de maduixes al desembre ni raïm per Sant Joan! Jo no estic pas pensant, per dir alguna cosa, en tornar al braser o a la bossa d’aigua calenta al llit. Només observo que estem perdent la perspectiva del que toca en cada moment i és el més adient.
Per sort, tenim uns polítics i unes empreses públiques –i algunes de privades– que tot sovint ens recorden que el fet que les coses funcionin més o menys bé i a l’hora té més a veure amb la inescrutabilitat dels camins que no pas en l’eficiència i el rigor en la feina. Una mica agraïts els hem d’estar, certament, perquè fan que seguim tocant de peus a terra.
I ara em fa l’efecte que ja ho hauria de deixar aquí.

De la neu i altres maltempsades (seguit)

Aquests dies han estat les nevades, però no fa molt va ser la llevantada i l’esllavissada a Montserrat.
Recordo que vaig sentir per la ràdio com un senyor, veí de Platja d’Aro, explicava que havia sortit acompanyat de la seva dona a passejar el gos. El temporal de llevant era tan violent que caminar pel passeig que hi ha vora el mar era el camí del calvari. Llavors, en comptes de tornar-se’n cap a casa, tancar-se amb pany i forrellat i amagar-se sota llit i esperar a que la tempesta escampés, que és el que hauria fet qualsevol persona assenyada, van ficar-se dins d’un bar d’allà el passeig mateix que estava mig tancat, mig obert, volia dir que les portes estaven tancades però que hi havia alguns clients a dins i el propietari, amb qui es coneixien, els va cridar i van entrar a fer-hi la cervesa. I va succeir que una onada va fer cap al local i se’n va endur tot el que bonament pogué. El fet va acabar amb uns quants ossos trencats i un ensurt de mil dimonis. I tots cap a l’hospital hi falta gent. Es veu que el gos se’n va sortir, pobret.
És clar, si més o menys es coneix Montserrat i bona part de les carreteres dels voltants, s’haurà observat que la majoria de talussos estan protegits per unes xarxes metàl•liques. Els qui fan les carreteres les posen perquè el terreny d’aquells vorals és molt inestable i la pluja i el vent l’erosionen amb molta facilitat fent caure rocs i roques de totes les mides i els pesos. A vegades, algunes són d’unes proporcions tan enormes que les xarxes no hi poden fer res i van a parar al mig de la carretera. És un fet més o menys sabut, però no hi fa res. Enmig del temporal, o havent plogut molt feia poques hores, un munt de persones van decidir anar a passar el dia a Montserrat. I va succeir que hi va haver una esllavissada monumental i els accessos al monestir van quedar tallats, tant per Monistrol com pel Bruc. Una quarantena de famílies van haver de deixar-hi el cotxe, sortir-ne per l’aire, amb el telefèric, i no han pogut recuperar el vehicle fins fa poc.

De la neu i altres maltempsades

En aquests rodals, i en d’altres de tan feréstecs, estem coberts de neu i de glaç des de Reis. Certament, el paisatge és molt maco, que diríem, si no t’has de moure gaire de casa, però, la veritat sigui dita, és una mica emprenyador. Ja és la tercera nevada d’aquest hivern. Anem per sobre de la mitjana del que diuen que ens toca. I encara queden els mesos més freds. Què hi farem! Com que aquesta també ha esquitxat Barcelona i a més a més ha enxampat força barcelonins tornant a casa, el fet ha agafat categoria de maltempsada nacional. Però, vaja, l’article el volia fer anar cap a un altre viarany. Ja em sabran perdonar l’excursió. I és que és habitual dir, en ocasions com aquesta, citant el poeta, que “en aquest país la pluja no sap ploure”. Per la mateixa lògica, tampoc la neu deu saber nevar, doncs. Ara: jo trobo que no és ben bé així. A mi em sembla que el que succeeix és que no sabem entomar ni la pluja ni la neu. En aquest país, el temps, si fa no fa, ha anat fent tota la vida de la mateixa manera. Quan es decideix a ploure, acostuma a fer-ho fa a bots i barrals i quan neva, a banda de caure a les muntanyes i a les pistes d’esquí, tot sovint la neu també se’n va cap al pla. Però, tot i saber-ho, ens entestem a fer veure que ni plou ni neva i volem fer com si fes un sol que espetegués. Jo ja comprenc que després de molts dies de feina, un cap de setmana d’esbarjo o unes vacances d’uns quants dies en un lloc tranquil i agradable fa de molt bon passar. I que si plou o si neva, els plans se’n van enlaire i és molt empipador. Però és que aquestes coses, de la pluja i de la neu, l’hivern ja les té. S’han fet un munt d’urbanitzacions en llocs que d’entrada eren inaccessibles –per no dir càmpings enmig de torrents o d’altres bestieses–, amb carrers d’uns pendents molt pronunciats que quan es cobreixen de glaç no hi ha qui els remunti o els baixi. Tot això ho sabem, però cada cop que passa ens enganxa amb els pixats al ventre i els propòsits d’esmena duren el que triga a sortir el sol.

De Messi i de Guardiola

I l’eufòria s’ha desfermat un altre cop (si és que mai s’havia apaivagat!). L’extraordinari partit jugat pel FC Barcelona dimarts al vespre al camp de l’Atlètic de Madrid ha provocat tota mena d’elogis, els uns adreçats a Messi, pels tres gols marcats i per l’exhibició de recursos feta, i els altres a Guardiola, pels canvis constants a l’alineació sense que se’n ressentin ni el joc ni els resultats i, pel damunt de tot, per haver girat com un mitjó la dinàmica de l’equip respecte les dues darreres temporades. Són elogis merescuts del tot i previsibles.
És una actitud molt general en el món de l’esport, i en el futbol encara més, de celebrar els èxits en el moment en què es produeixen perquè són efímers. Per tant, l’estat d’ànim que viu el barcelonisme és el més lògic i és l’adequat. No hi ha res a dir-hi. Cal gaudir d’aquest moment d’esplendor que ningú pot dir quan de temps durarà. Ara: això no treu que no calgui fer un esforç per a mantenir els peus a terra i per a analitzar amb fredor les raons que hi ha darrere de les victòries de l’equip blaugrana. Em semblen uns capteniments del tot compatibles i recomanables.
Per exemple, sobre les lloances que comencen i no acaben a Messi, observo una certa tendència a la tolerància més extrema. Es diu que s’ha de fer tot el possible per a que l’argentí no sigui un problema per al club. Suposo que la frase la subscriu tothom. Altra cosa és dilucidar què vol dir “fer tot el possible” i què vol dir “que no sigui un problema”. A mi em sembla que tots els jugadors poden gaudir d’un qualsevol privilegi sempre que redundi a favor de l’equip. Sinó, s’han de sotmetre a la disciplina del grup.
També em sembla que Guardiola ha motivat molt bé els jugadors i que està fent que tots se sentin implicats. Però penso que la clau és que tot li està sortint molt bé. Vull dir que a vegades s’ha arriscat una mica més del compte i li ha sortit cara com podia haver-li sortit creu. No és cap demèrit. L’esport funciona ben bé així. Cal molt d’esforç i un punt de sort. Només es tracta de ser-ne conscients.

Dinàmica imparable

La victòria per 1 a 3 al camp de l’Atlètic de Madrid, en el partit d’anada dels vuitens de final de la Copa del Rei, certifica que el FC Barcelona que dirigeix Josep Guardiola està en una dinàmica imparable. No vull dir amb aquesta afirmació que la trajectòria duta fins ahir no fos mereixedora d’una valoració semblant. Però trobo que la victòria d’ahir al vespre és significativa per almenys dos motius: el primer, perquè es produeix pocs dies després d’un partit espès davant el Mallorca a casa, just tornar de les vacances de Nadal. Tres dies després, els blaugranes han ensenyat totes les virtuts de què havien fet ostentació durant tota la temporada: intensitat, rapidesa, possessió de la pilota, disciplina tàctica, talent individual, etc. El segon motiu, perquè el canvi de competició, del torneig de la regularitat a la competició per eliminatòries, permetia especular sobre quina mena de plantejament faria Guardiola, si aniria a buscar la victòria com si en joc hi haguessin els tres punts de cada jornada, o bé només cercaria un bon resultat per a resoldre l’enfrontament al Camp Nou la setmana que ve. El resultat, però també l’actitud deixen clar que l’opció escollida era la primera.
Probablement, s’hi podria afegir un tercer motiu per a valorar que el FC Barcelona està en una dinàmica imparable. I és que la victòria contra l’Atlètic de Madrid al seu camp la va aconseguir un onze titular que els minuts previs a l’inici del partit va generar una certa incredulitat. De fet, aquesta incredulitat ja l’havia generada la convocatòria mateixa, sense Puyol (amb grip), Márquez i Hleb (amb molèsties musculars), Eto,o, Xavi, Gudjohnsen i Valdés (per decisió tècnica). Tanmateix, jo no hi afegeixo aquest motiu perquè sempre he cregut que Guardiola busca tenir 21 titulars i que per aquesta raó fa les rotacions que fa, amb l’objectiu que cap jugador acabi creient-se ni titular ni suplent. Ho està fent bé i li està sortint bé.
Queda una mica més de mitja temporada, que vol dir molta i la més decisiva. Queda tot per fer, però fa de bon esperar.

Dies de mentides

Dir una mentida vol dir fer cientment una asserció contrària a la veritat. El matís de voluntarietat, de plena coneixença, és indispensable per a que una mentida ho sigui de veritat. Els éssers vius menteixen constantment. Per a la majoria, és un mecanisme de defensa contra d’altres éssers que se’ls volen cruspir; llavors, recorren a l’engany, a fer creure que no són el que el seu depredador es pensa. O bé succeeix a l’inrevés, que l’engany té per objectiu menjar-se la víctima del parany.
La mentida conviu diàriament amb l’ésser humà. L’home menteix d’una manera força habitual. Qui se’n senti exempt, que faci el primer comentari! Hi ha mentides de moltes classes. Desconec si algú s’ha entretingut a plegar-les i n’ha fet algun tipus de tractat. Però hi ha mentides que es consideren piadoses, que no fan mal a la persona que n’és subjecte. A vegades, perquè es creu, o se sap, que aquella persona no vol conèixer la veritat. Hi ha qui considera que per a que una parella o uns amics es mantinguin units durant tota la vida és absolutament necessària una certa dosi de mentida. També es diu que una mentida repetida moltes vegades acaba per convertir-se en veritat. No és cert! El que arriba a passar és que esdevé una mentida creguda per molta gent, però continua sent mentida.
Ara: el més habitual és que les persones usin la mentida com a mecanisme d’autodefensa, per a no haver de reconèixer que les han agafades en fals, que els han descobert una malifeta, etc. Hauríem de considerar que és un acte reflex que duem als gens des dels temps en què l’home havia de recórrer a l’engany, és a dir, a la mentida, per a poder caçar les feres que li servien d’aliment.
Aquests són dies de mentides. Però són mentides d’una naturalesa completament diferent. La majoria de nosaltres hem estat víctimes d’aquestes mentides i les recordem amb una nostàlgia dolça. Són mentides que hem heretat dels pares i els avis i que ens esforçarem per a transmetre als fills i als néts, si arriben i hi arribem. És una paradoxa: com més grossa és la mentida, més plena se’ns apareix la veritat dels Reis Mags.

El conflicte israelopalestí

El davanter francès nacionalitzat malià del Sevilla, Frédéric Kanouté, duia ahir, en el partit que va jugar contra l’Osasuna, a sota de la samarreta del seu equip, una altra amb un missatge de suport a Palestina. Kanouté no va fer cap gol i no va poder lluir el missatge que havia preparat, però el nom de Palestina es transparentava prou com per a apreciar-se clarament. Tant se val, doncs, que no fes cap gol. El propòsit que s’havia fet ja el va aconseguir. Pitjor va ser per al Sevilla, que només va poder empatar a casa amb el cuer.
És indiscutible que Israel té perduda la guerra de la propaganda, sempre de gran utilitat en tota mena de conflictes, no només en els bèl•lics. Fa temps que aquesta lluita la té perduda, potser des de la primera Intifada. Israel ho sap i sembla que tant li fa. És fàcil de comprendre aquest menfotisme aparent. Israel lluita per la seva supervivència, sabent que el temps li va clarament en contra. Perquè a més a més de la propaganda, Israel també té perduda la qüestió demogràfica. Un altre aspecte d’una importància decisiva.
Diverses personalitats israelianes, que en el passat s’han identificat com a defensores de l’entesa amb els àrabs i els palestins, com Shimon Peres o l’escriptor Amos Oz, aquesta vegada han culpat Hamas de la crisi generada i a la qual el govern israelià ha respost amb una ofensiva militar d’una envergadura i contundència que feia molts anys que no desencadenava.
Ja no es tracta de buscar culpables o d’atorgar responsabilitats. Els orígens d’aquest conflicte ja no hi ha manera de resseguir-los. Es pot buscar el moment precís en què va començar i les raons primigènies que van impulsar uns i altres a declarar-se la guerra eterna, tot i que també són relatives i borroses. Tanmateix, s’han acumulat tants greuges i s’han comès tantes injustícies i tants crims, en un i altre cantó, que mirar de mesurar-los és absurd.
Hi ha qui dóna la raó als uns, hi ha qui la dóna als altres. Amb el mateix aferrissament amb què els vertaders protagonistes miren d’eliminar-se. Malauradament, em sembla que no hi ha res a fer.

Victòria amb perfum de torró

Tornar a la feina després d’uns quants dies de vacances ha costat sempre. Sobretot, si no tens una feina molt urgent a fer. No només els jugadors del FC Barcelona tornaven ahir de vacances, els del Mallorca també s’havien passat bona part dels dies de Nadal descansant. Ara: els balears van presentar-se al Camp Nou classificats en el dissetè lloc, a un punt només de les posicions de descens. Els culers, en canvi, són líders en tot, han fet un joc que meravella tothom i disposen d’un marge d’error tan considerable que ja se’ls dóna com a guanyadors de la Lliga espanyola. És clar, durant bona part dels 90’, aquesta diferència entre les urgències dels uns i les dels altres, es va fer molt visible.
Tant li fa. El Barça va obtenir una nova victòria, la quinzena en divuit partits jugats, remuntant per segona vegada consecutiva un marcador advers. El Mallorca va posar-se 0 a 1 al minut 15, Henry al 31 i Iniesta al 75 van capgirar-lo i Touré el va rematar amb una gran jugada individual al 92. És a dir, que els de Guardiola han reprès el campionat de la mateixa manera que el van acabar. Amb tot, el partit d’ahir no va tenir res a veure amb el de Vila-real. Va ser un matx perfumat de torró, però d’aquell torró, de Xixona per exemple, que et donen quan ja n’estàs molt tip i que feina tens per a fer-lo anar avall. Vull dir que et deixa un bon gust, però que costa d’empassar.
L’enfrontament contra el Mallorca tenia la seva importància. Exactament, com els tres següents que vénen a la Lliga: Osasuna a fora i Deportivo i Numància a casa. El valor de guanyar els 12 punts resideix en el fet que molt probablement els blaugrana acabarien el gener amb algun punt d’avantatge més respecte dels seus perseguidors per la senzilla raó que alguns s’enfronten entre ells.
El Barça no guanyarà la Lliga espanyola el febrer, tot i que si segueix així, ben poc li’n faltarà. Però sí que la pot deixar molt enllestida i garantir-se d’aquesta manera un marge d’error molt alt, que li permeti dedicar la primavera a jugar-se la Lliga de campions. Paga la pena no badar.

D’Eto’o a Messi, passant per Guardiola

La tornada del FC Barcelona a la feina després de les vacances de Nadal ha estat una mica més accidentada del que havíem pensat i desitjat abans de començar-les. Em refereixo a la tornada esglaonada dels jugadors no europeus i a les declaracions de Leo Messi donant per fet que jugarà el partit amistós de la selecció argentina del dia 11 de febrer contra França, a Marsella.
Josep Guardiola va decidir donar uns dies més de festa als cinc jugadors no europeus, fins a l’entrenament de divendres a la tarda. Era una mesura discriminatòria però que podia ser entesa i acceptada pels altres membres de la plantilla. Dels cinc jugadors, tres han tornat abans d’hora (Eto’o, Keita i Martín Cáceres), un quan tocava (Alves) i un més tard del compte (Messi). És clar, que tres jugadors hagin decidit escurçar les seves vacances és, en principi, molt positiu. Ara: només ho serà si no trenca l’harmonia que fins ara ha estat la força del conjunt.
Les declaracions de Messi donant per fet des de l’Argentina que jugarà el partit del dia 11 de febrer amb la seva selecció són d’una naturalesa distinta, però tenen un fons potencial semblant. Perquè es van fer després que Messi s’enfadés pel canvi contra el València i no anés a entrenar l’endemà. El jugador argentí va avançar una notícia que encara no s’havia fet pública i que capgirava el que tothom havia entès uns mesos enrere. Però va dir que Guardiola el comprenia i que el deixaria jugar. Ara es diu que el pacte a què havia arribat el Barça amb la federació argentina per a que Messi no jugués els amistosos valia només pels últims mesos del 2008 (un contra Escòcia) i que, a partir d’ara, ho negociaran partit a partit. Com que d’aquí a final de temporada només n’hi ha un, d’amistós, poca negociació caldrà.
En tot cas, són dues circumstàncies fruit de l’egoisme essencial dels jugadors i que serviran per a posar a prova la capacitat de gestió del grup de Guardiola. De moment, ha optat per treure ferro. Com a reacció de portes enfora està bé i és la que toca. De portes endins cal anar molt en compte.

Notes d’un diari

Passat el cap d’any de manera molt agradable. Com ja va sent tradició, menjant els dotze grans de raïm a les dotze en punt, al compàs de la campana de l’Església de la Guàrdia Pilosa, envoltat de la família més propera, els amics de sempre i alguns de nous. I el 2008 que ja és avall. Aquests dies tothom fa balanç de l’any transcorregut i enfila propòsits pel que s’enceta. Malgrat tot, el 2008 ha estat un bon any. Almenys, a mi m’ho ha semblat. El 2009 també ho hauria de ser. També, malgrat tot. Vull dir, a pesar de la crisi econòmica que ens aclapara.
És cert: encara no hem tocat fons. I no se sap quan el tocarem i es començarà a remuntar. És segur que hi haurà més tancaments d’empreses i més regulacions de personal i propostes de reduccions i congelacions salarials, i que la crisi anirà afectant cada cop més sectors. Els mitjans de comunicació, per exemple, han de patir una caiguda més gran de la publicitat. Ara: també em sembla que molt més enllà tampoc pot anar. La capacitat de resistència té un punt crític que no es rebassarà sense conseqüències doloroses.
Amb tot, el 2009 no té perquè ser un mal any. Potser perquè, en el fons, es tracta de les expectatives que cadascú hi posa. La crisi ens hauria de servir d’exemple. Ens hauria d’haver alliçonat. Perquè, de fet, aquesta crisi econòmica s’explica per un excés d’expectatives. Vull dir que hauríem d’haver après que no podem viure a crèdit, per damunt de les nostres possibilitats. Hem viscut en un món en què semblava que ho teníem tot pagat. Ara ens hem adonat que no era ben bé així, que era un món de ficció i molt car.
L’anar fent de cada dia té un comportament força semblant. S’alimenta de les il•lusions amb què mirem de fer-nos passar el tedi de viure. El volum que poden adquirir, que siguin grans o menudes, depèn només de la capacitat que tinguem d’assolir-les. Han de requerir esforç per a que tinguin valor i produeixin satisfacció. I és absolutament necessari que siguin plausibles perquè sinó el preu que es paga és el de viure enganyat.