“Els futbolistes, model de comportament?”

Aquest migdia he tornat al Turisme. La impressió que produeix entrar en aquest cafè de Calaf és extraordinària. És com si res no hagués canviat des d’ahir, quan en vaig sortir. Diríeu que hi ha els mateixos padrins jugant a la botifarra en un parell de taules, les mateixes persones fullejant el diari, entaulades o a la barra, les mateixes converses, etc. No és només la sensació de temps aturat la que et colpeix, és que fa l’efecte d’entrar en un món distint, en una manera de prendre’s la vida que es va engrunant.
Hi he anat per curiositat i, ho confesso, per una mica de vanitat. Volia veure si m’hi trobaria en Gustau Martí i si, per atzar, havia llegit el meu article. L’he vist de seguida. Era a la taula que ocupàrem. Assegut d’esquena a la porta, com ahir. Hi he anat a seure. Tenia el got de vermut gairebé ple i el platet amb les olives.

- Bon dia, senyor Martí?
- Bon dia tingui, senyor Badia?
- No sé...
- ...sí, sí, i tant!, molt bé, m’ha agradat molt, tot i que no va anar ben bé així, oi?, però suposo que tot el que es diu no es pot pas escriure, oi? Als meus néts també els ha agradat, això que el l’avi surti a Internet, oi?
- Té néts vostè?
- Sí, dos, dels dos fills, oi?, el gran es diu Gustau, com jo, té 9 anys, oi?, i el petit en té 7, es diu Gabriel, oi?, com el meu pare que al cel sia. Escolti, ahir em va quedar preguntar-li per allò de si els futbolistes són models per a la canalla. Creu que ho han de ser?
- Miri, dit així, és clar que no ho han de ser! Jo voldria que els meus fills i els seus néts agafessin com a model... que sé jo, en Coromines, una persona extraordinària, que va dedicar la seva vida a una obra monumental, fabulosa, l’Onomasticon Cataloniae, una obra que no serveix absolutament per a res. Això sí, hi va deixar la salut i l’esquena i ara els catalans podem dir que tenim una obra que no hi ha cap país que la tingui. Ara, em penso que no el triaran pas com a model, ja faran prou si saben que va existir. Miri, les coses són com són i no d’una altra manera..., oi?, com diu vostè.
- És clar.
- Només cal que es fixi quins gestos fan els nens quan juguen a futbol al pati, de què parlen...
- Home, ara que ho diu, oi?, m’he fixat que els meus néts a vegades, oi? juguen amb uns cromos que són com de lluita, oi?, i diuen uns noms estranyíssims...
- Cert! El meu fill també en du algun cop. Sap què li dic, que gairebé serà millor que es fixin en els futbolistes, no troba?
- Doncs, també té raó, oi?

“Permeti’m, senyor Badia... ”

- Permeti’m, vostè és en Jordi Badia, oi?
- Sí, vaja, em sembla que sí que ho sóc. Que el conec? Perdoni, és que sóc força despistat i ara mateix...
- No li he de perdonar pas, vostè no em coneix de res. Em dic Gustau Martí. I, perdoni la gosadia, oi?, però fa temps que el segueixo, des que vostè escrivia a l’Avui, abans que s’anés al Barça, oi?, i ara també, en això d’Internet que fa, un bloc se’n diu, oi?, i avui l’he sentit per la ràdio i m’ha semblat que atacava al president Laporta, oi?, i no ho he acabat d’entendre, m’he quedat una mica parat, si vol que li digui.
- Home, em sembla que no l’he atacat i, si de cas ho he fet, he atacat tothom, als periodistes i tot; però vaja, si vol li ho explico. Però, segui sisplau. Vol alguna cosa?
- Sí, però no es preocupi, ja estic fent el vermut amb olives, com cada dia a aquesta hora.

En Gustau Martí ha anat cap a la barra a agafar la seva consumició. L’escena ha tingut lloc al Bar Turisme, a Calaf. Aquest bar m’agrada. És a prop del quiosc on hi compro els diaris i els llibres que encomano. Hi ha d’altres bars semblants al poble, amb el mateix caliu, és d’aquests cafès en què el temps sembla que s’hi hagi aturat. Però aquest és el primer en què vaig entrar i el seu nom sempre m’ha fet gràcia; això de tenir turisme a Calaf, vull dir.

- Així doncs, vostè m’explicarà – m’ha dit seient.
- Miri, jo ho veig així: el senyor Laporta ha fet una feina excel•lent i admirable fent fora els violents del camp. Que hi ha arriscat la vida és ben cert. Però em sembla que dissabte no va estar encertat a la Llotja i per això ho he dit. Tenir raó en el fons no et permet qualsevol mena de capteniment, no ho creu? Jo ho veig així i no puc pas dir una cosa per una altra.
- Ja ho entenc, però no creu que enmig de tot el que va passar l’actitud de Laporta només és una anècdota?
- I tant! Tot plegat només són anècdotes. El problema és que tantes anècdotes plegades fan un plat de mal digerir, sap? Miri, tothom ha fallat i el més trist és veure com ara tothom s’espolsa les puces amb males paraules.
- Ja ho comprenc. En fi, molt agraït i perdoni la molèstia.
- No me les ha de donar, al contrari, moltes gràcies a vostè.
- A mi, per què?
- Per haver-me tractat de vostè.
- Ui, és que jo sóc d’una altra època...
- L’educació i el respecte no tenen ni edat ni època, crec.
- És cert, té tota la raó. Ara sí que l’he entès del tot. Passi-ho bé!
- Passi-ho bé!

En Gustau Martí se n’ha anat. Jo no he trigat a fer-ho. Hi ha dies ben rodons.

El futbol té un mal lleig

Ahir van ser els Boixos al Lluís Companys de Montjuïc. Abans d’ahir van ser els Brigades, al mateix estadi o a un altre. Demà seran els Ultra o qualsevol altre grup en qualsevol altre camp de futbol, de qualsevol altre país on el futbol sigui excusa i vehicle alhora.
D’uns anys ençà, hi ha un esforç sincer per eradicar aquests grups violents. El cas més exemplar és el del FC Barcelona. El seu president, Joan Laporta, s’ha comportat amb una fermesa extraordinària per fer fora del Camp Nou els aficionats que hi tenen una actitud violenta. Mai ha cedit al xantatge ni ha defallit el compromís adquirit el primer dia, en el transcurs del Gamper del 2003, malgrat l’alt preu que ha hagut de pagar. Els clubs i els governs han pres consciència de la gravetat.
No obstant, no estic del tot segur que hàgim arribat a comprendre de quines fonts beuen els grups violents que actuen a l’empara dels estadis. És força probable que només siguin la manifestació crua del mal lleig que pateix el futbol des de fa molts anys i que s’ha anat escampant ràpidament i amb força.
És un mal que no ve d’avui ni d’ahir, sinó de força temps més enllà. Hem donat massa transcendència al futbol, entre tots i a poc a poc. Hem banalitzat el significat de paraules que són molt gruixudes i que ara trobem ajustades en les cròniques periodístiques o en les declaracions i capteniments dels directius, tècnics o jugadors. Trobem normals i adequades l’ús d’expressions i qualificatius que no tenen res a veure ni amb el futbol ni amb l’esport. No hi donem importància i en té, i molta.
Vull dir que el sorgiment i el creixement d’aquests grups violents no s’explica tan sols per la connivència dels clubs que els van donar tota mena de facilitats, primer, i van cedir al seu xantatge, més tard. Perquè no hagueren pogut créixer i fer-se forts si el terreny no els hagués estat propici.
Lamentablement, és un mal molt lleig i està molt escampat. Als grups violents se’ls podrà contenir, tal vegada eradicar. Tanmateix, el mal que s’ha instal•lat al cos del futbol fa l’efecte de ser inexorable.

Les Corts, entre el tòpic i l’error

És cert: demanar a l’Ajuntament que a l’hora de requalificar els terrenys del Miniestadi et tracti com a “l’altre equip de la ciutat” amb Sarrià, fer-ho la setmana que hi jugues, és poc oportú; i reclamar-ho sense dir el nom de l’Espanyol no hi ajuda gens. Però, és una anècdota. De fet, tota la discussió en què s’han embrancat el club i el consistori ho és. El que ja no és cap broma és la caiguda immobiliària i l’impacte que pot tenir sobre les previsions inicials d’ingressos.
Tot plegat ha reobert un debat antic. I s’hi ha tornat a sentir els mateixos tòpics i els mateixos errors de sempre. I parant-hi bé l’orella, algun més hi tot. La cosa va de la següent manera: segons diu la llegenda, el FC Barcelona hauria finançat la construcció del Camp Nou amb la generosa requalificació que l’Ajuntament franquista li hauria aprovat. Tot fals.
El primer error es produeix en la confusió de les dates. El Camp Nou es va fer el 1957. La requalificació de les Corts data del 1965. De fet, la crisi esportiva dels anys 60 s’explica en bona part pel forat econòmic que va provocar la construcció del Camp Nou sense haver requalificat les Corts prèviament. La venda de Luís Suárez en va ser una de les conseqüències més decisives.
El segon error, més disculpable, es produeix per desconeixement del que va succeir. La revista Barça va publicar l’abril del 2007 un informe detallat a partir de les investigacions de l’historiador Carles Santacana. El FC Barcelona no va sortir beneficiat d’aquell procés immobiliari. De fet, es podria argumentar el contrari. A les Corts es van requalificar 20.000 metres quadrats, d’ús esportiu a edificable, és cert. Però és que els terrenys del Camp Nou tenien més 100.000 metres quadrats edificables que es van convertir a ús esportiu. És a dir, que hi va haver una compensació d’usos en què la ciutat hi va sortir guanyant clarament.
Per això és tan important que aquesta vegada el club no escometi la remodelació del Camp Nou sense tenir el finançament garantit. Fer-ho als anys 50 va portar a 14 anys de misèria.

Endreçant la munició de fogueig

El període de maniobres a la política catalana s’ha acabat –això acceptant que la política no sigui tota ella una gran maniobra, és clar. El govern espanyol ha posat sobre la taula els seus pressupostos per al 2009. Aquest migdia han fet veure que es reunien els partits catalans per a mirar de negociar units el finançament que ens toca. I dimarts començarà al Parlament el debat sobre política general. Fins avui, la munició emprada ha estat de fogueig. Ara l’hauran d’anar endreçant.
El president de la Generalitat ha posat els interessos de Catalunya per davant de la seva relació amb el PSOE. Però no ha aclarit en què es pot concretar. Si mai va semblar que es podia traduir en un vot diferenciat al Congrés des del PSOE i des del PSC ho van descartar. Els socialistes catalans han navegat en l’ambivalència. IC ha jugat el seu paper d’escuder del PSC amb un sentit de l’oportunitat remarcable. ERC ha hagut de fer uns equilibris complicadíssims: a banda de fer oposició des de dins del govern ha hagut de trampejar amb les contradiccions internes sorgides del seu darrer congrés. CiU és qui més aturada ha estat, sense que se sàpiga si aquesta política de veure-les venir és volguda o forçada per les circumstàncies. I el PPC, és clar, ha maldat per dir-hi alguna cosa digne de ser recollida pels mitjans.
Munició de fogueig que, al capdavall, ha servit perquè tots els partits arribin al moment decisiu amb les posicions ben fixades. Em fa l'efecte que l’ambivalència del PSC i el joc brut que li ha fet IC ha deixat a ERC i CiU el paper d’estaquirots. Republicans i nacionalistes són els que tenen el moviment més complicat. La proposta de finançament es quedarà molt curta. Els socialistes hi donaran suport i ens voldran fer creure que estem més ben finançats que mai; i IC també. Per a ERC i per a CiU, tant el sí com el no els causarà contradiccions endins i enfora. Trobo que el més beneficiós pel país seria que no cedissin i que hi hagués una sotragada forta, amb bloqueig dels pressupostos i eleccions anticipades si cal; perquè l’statu quo ens du a la inanició.

Pa i circ, gladiadors i màrtirs

L’esport professional s’està convertint en un entreteniment molt bèstia. En el sentit que fa obrar els seus actors d’una manera brutal i irracional. I el futbol n’és un exemple excel•lent. No ens agafa de nou: fa molts anys que és així. Ho és des que l’esport professional ja no té res a veure amb l’esperit que movia els sportmen de finals del segle XIX i començaments del XX. I el futbol n’és l’alumne més avantatjat. No obstant, trobo que aquest comportament irracional va cada cop a més i que cap dels seus protagonistes n’està exempt. Guanyar i perdre amb elegància, saber reconèixer els encerts del rival i els errors propis, respectar les normes més essencials del joc net... han esdevingut capteniments anacrònics i tronats.
Hi ha el jugador que només posant el peu culmina amb gol una jugada extraordinària del company i, girant-li l’esquena, corre egoista a celebrar-ho; hi ha el davanter a qui diem murri perquè enganya l’àrbitre, obté un penal i exigeix l’expulsió del rival. Hi ha entrenadors que insulten tothom i per res. Hi ha els directius que es comporten obscenament. I hi ha una massa anònima d’aficionats cridant posseïda per la sang del rival.
Certament, de tant en tant, hi ha persones i gestos que trenquen aquestes dinàmiques, i per això ens en sorprenem, perquè havíem oblidat que era la norma bàsica. Es tractava de passar-ho bé i de formar-se físicament i personal. I, sí, de guanyar també, però la victòria havia de ser la conseqüència del treball ben fet o de la sort i no s’havia de recórrer mai ni a la trampa ni a la falta de respecte. Avui guanyar és l’objectiu darrera el qual hi amaguem interessos i frustracions.
El futbol, deien, era el pa i el circ romans de les dictadures. Amb les democràcies ho ha seguit sent i més exageradament. I s’hi han anat afegint més i més esports. Fa temps que l’esport professional ja no va d’esport, va de pa i circ, va de gladiadors i de màrtirs. I de cèsars llestos per apujar o abaixar el polze, també. És així, però no ens hi hauríem de resignar.

La caiguda de Ronaldinho

El fitxatge de Ronaldinho pel Milan va generar un estat d’opinió favorable a la seva recuperació. L’acollida dels seus aficionats li havia d’apujar l’autoestima. A més, hi havia la ciutat esportiva i el seu laboratori per a corregir el mal que se li havia fet a Barcelona. Va semblar que s’hi posava de veres anant als Jocs Olímpics. A Pequín, el Brasil va defraudar i la imatge de Ronaldinho es va assemblar molt a la de les dues darreres temporades amb el Barça. No hi feia res, només era el primer graó d’una ascensió llarga. L’important era haver-la iniciat. Tanmateix, Ronaldinho s’ha entrebancat molt aviat. El Milan va començar molt malament. I fa poc es va saber d’una nit boja del jugador hores abans d’un partit. Diumenge Ronaldinho va ser suplent i el seu equip va guanyar de manera contundent.
Coincidència o no, ahir el Canal + va oferir un reportatge sobre l’auge i la caiguda de Ronaldinho. Hi van participar un munt de persones que han viscut de prop els dos moments. Es tractava d’explicar-ne la decadència. Cap de les respostes que vaig sentir em van semblar suficients. Després, a Catalunya Ràdio, a la tertúlia de Els millors anys de la nostra vida del Bernat Soler, amb el Carlos Pérez de Rozas i el Jordi Puntí, tampoc vam ser capaços de donar-ne cap amb aspiració definitiva.
A diferència de Maradona, un cas amb certes semblances, Ronaldinho prové d’un medi social més alt i quan va arribar al Barça ja era una icona internacional. A més, tenia les idees clares i un itinerari ben pensat per a concloure una carrera futbolística d’èxit continuat i absolut: Barça i selecció, amb l’estació final al Mundial del 2014 al Brasil.
Ja no serà possible i és una llàstima. La ment humana és un abisme insondable. Sabem què li ha passat, quines són les causes del seu deteriorament progressiu. Però no ens acostem a la raó última que li fa abaixar els braços. I si tots en fóssim una mica responsables? Els clubs, per no protegir nois a qui d’un dia per l’altre els canvien d’estatus. I la premsa i l’afició, per crear mites de consum ràpid.

Postal de tardor

Ahir vam entrar a la tardor meteorològica. És un dir. Per aquests topants, ja fa unes quantes setmanes que en tenim tots els símptomes. La marinada fa la tardes fredes i els matins tenen el plor gris de la boira. Els camps han mudat amb discreció els seus colors. Els grocs, els verds i els marrons ja no són eixuts, s’han anat aigualint.
Quan vaig arribar a aquesta contrada, fa tot just 9 anys, em van colpir tres fets: la veracitat de la nit, la consistència del silenci i el pas inexorable del temps. Aquests tres fenòmens són relatius a ciutat.
D’un temps ençà, la nit ha canviat. Al poble s’hi ha deixat fer més cases i l’Ajuntament ens hi ha instal•lat estratègicament uns quants fanals. Fan una llum ataronjada, estrambòtica i excessiva. Què hi farem! Caminar una mica i allunyar-se de la llum artificial per a entrar de ple a la nit. En un primer moment, tot és fosc. Però així que els ulls s’hi acostumen, apareix el negre en tots els seus matisos. La nit es pobla de perfils difuminats, de cossos desenfocats. Observar el paisatge esdevé un joc d’enigmes. És un plaer indicible. És clar, les nits de lluna plena són les millors. Llavors, el joc d’ombres és més ric, menys empastifat.
Vivim envoltats de sons que no coneixem. I ens fan basarda. Potser per això ens refugiem en el soroll. Podem aprendre a escoltar el silenci tot intentat esbrinar l’origen dels sons. Me’n vaig adonar aviat, quan vaig comprendre que els lladrucs que sentia no eren d’un gos que voltava a prop com em pensava, sinó que m’arribaven nítids del poble que hi ha a dos quilòmetres i mig.
Tanmateix, el fet més extraordinari que es pot viure a pagès és observar com passa el temps. Veure-ho a través dels canvis que s’operen als camps clapejats d’alzines i roures, vull dir. Quan vaig iniciar aquest bloc, l’1 d’agost, el color que predominava era el groc de la palla torrada. Aquest groc s’ha anat embrutant i aigualint de mica en mica. El marró i el gris s’han entaulat als camps, mentre que el verd tot just s’hi endevina, esperant el seu torn. Una postal de tardor.

Sis gols, sis reflexions

La victòria del FC Barcelona davant l’Sporting de Gijón al Molinón, el resultat d’1 a 6 més que res, pot donar peu a fer dos tipus de lectures ben diferents: o bé ens deixem portar per l’eufòria i ens passem de llarg en l’elogi, o bé en rebaixem el mèrit i ens quedem curts en la valoració. Sembla que trobar el punt mig sigui dificilíssim. Sis reflexions per a mirar d’encertar-lo:
Primera. Va ser un partit entretingut, jugat amb intensitat durant els 90 minuts, sense pauses. S’ha d’agrair als asturians que plategessin un partit obert. Si el primer objectiu és passar-ho bé, ahir ho vam aconseguir.
Segona. Els blaugranes segueixen en línia ascendent. Derrota, empat i victòria però, sobretot, millora en el joc. I, al Molinón, també en actitud; en cap moment es van deixar anar, ni quan els marcador els era favorable i l’Sporting jugava amb 10. 13 córners a la primera part i 3 gols els darrers 20 minuts, en són la prova.
Tercera. Una pega. Alguna hi havia d’haver. Que el contrari no necessiti fer ni moltes ocasions ni tenir molt d’encert per a marcar un gol. El Barça l’hauria de posar més car.
Quarta. La diferència de qualitat no ha de desmerèixer el resultat. Fer sis gols a camp contrari no és fàcil. A Sòria no en va fer cap i en va encaixar un, i el Numància també venia de la Segona divisió.
Cinquena. No cal mirar de treure conclusions absolutes després de cada partit. A banda de ser esgotador, no té cap sentit. És un error, també absolut. Dimecres, contra el Betis, l’equip valdrà el que demostri. El partit del Molinón dóna confiança, però no significa res de cara el resultat al Camp Nou.
I sisena. Després del debat sobre si Bojan havia de ser titular o no contra l’Sporting, molt probablement ara ens embolicarem amb un debat sobre si ha de jugar Iniesta o Henry. És una constant en el barcelonisme que fa molta mandra. La temporada és molt llarga i Guardiola els necessitarà a tots. Mantenir tots els jugadors en forma i motivats és una feinada, un mal que no vol de segons quins sorolls.

La revifada de la música en català

L’Estanislau Verdet treu demà un nou disc: L’all ho és tot pels anglesos. És el seu segon treball. Darrera de l’Estanislau Verdet hi ha el Pau Vallvé. Pot ser que els habituals d’aquest bloc o algun passavolant que s’hagi entretingut a mirar-ne tots els racons hagi observat que el Pau Vallvé és el responsable del disseny d’aquesta pàgina. Ens coneixem des de fa anys. La seva família va ser dels primers a desvetllar la Guàrdia Pilosa, el poble on visc. Som veïns a temps parcial, quan ell s’hi deixa caure. No sóc crític de música i, en conseqüència, no faré cap comentari sobre aquest segon disc. Ja hi ha qui ho ha fet i ho seguirà fent. Jo només podria dir si m’agrada o no. I aquesta seria una opinió sense cap mena de valor.
De tota manera, aquest nou treball em dóna peu a parlar d'un fenomen que amb en Pau hem comentat algun cop. És aquesta revifada que hi ha de la música en català. Sembla com si la nova generació de músics hagués fet les paus amb el país després d’uns anys de negar-se a simbolitzar res que anés més enllà del fet musical i a renegar, en alguns casos, la llengua.
L’esclat del rock en català als anys 80, amb grups com Sau, Els Pets, Sopa de Cabra..., va tenir una lectura nacionalista i reivindicativa. A alguns els va anar bé i hi van jugar, d’altres van deixar fer o hi van ser indiferents. Avui, l’èxit dels Antònia Font, Gossos, Whiskyn’s... es deu a la seva qualitat i la seva capacitat de connectar amb els seus fans.
És clar que hi ha una manera de veure-ho menys política: els intents d’obrir-se als mercats més grans del castellà i l’anglès no haurien funcionat i ara tornen al català que és el que en definitiva els compra els discs.
Tant se val. La lliçó que n’hem d’extreure és que no cal passar pel sedàs nacionalista tots els fenòmens que succeeixen al país. Si volem ser un país normal hem d’entomar amb normalitat el que ens passa. I sí, aniria bé una mica més de patriotisme, que vol dir mirar què diu aquesta gent que ens parla en català i exigir-los que ho facin molt bé. Ens hi juguem la supervivència.

D'informacions i desmentiments

Dijous, el Periódico publicava que el president de la Generalitat s’havia reunit en secret el dia 4 de setembre a Madrid amb el president del govern espanyol. A la reunió, els dos presidents haurien pactat refredar el debat sobre el finançament. La Generalitat va desmentir rotundament tant la reunió com el contingut. Però l’endemà, el Periódico insistia en la informació i, a més a més, rebel·lava una segona reunió, el dia 12 al Palau de la Moncloa, entre el president del govern i, almenys, la vicepresidenta del govern espanyol. La Generalitat també es va afanyar a negar-la.
És evident que o bé el Periódico ha donat unes informacions falses o bé la Generalitat menteix. Tinc molt clar a qui em crec. I no estic d’acord amb els qui han dit que hi ha qüestions més importants que no pas dilucidar si les reunions es van fer o no. No obstant, vull encaminar la meva reflexió cap a uns altres viaranys. Perquè el que aquest cas posa en relleu és la indecència amb què els uns i els altres podem arribar a actuar, sense que a mai ningú li caigui la cara de vergonya ni mai ningú pagui les conseqüències pel seu atreviment.
El valor més preuat que tenim els periodistes és el nom amb què firmem, la nostra credibilitat. Per als polítics i d’altres dirigents amb transcendència pública també hauria de ser un valor a protegir, tot i que no té la mateixa transcendència. Els polítics són el que fan i no tant el que diuen; els periodistes, en canvi, som el que diem i prou.
Fa uns quants anys, sent subdirector de l’AVUI, vaig patir un episodi semblant amb un directiu del FC Barcelona que va negar a través d’un altre mitjà una informació firmada amb el meu nom. Dimarts, aquest exdirectiu em va veure i em va cridar, i em va dir que aquella informació que havia publicat feia anys era del tot certa però que, donades les seves circumstàncies, l’havia hagut de desmentir. No em calia cap reconeixement perquè jo ja sabia que havia dit la veritat. Però li ho vaig agrair sincerament. El gest l’honora. Tanmateix, no vaig poder evitar de sentir un pessic d’amargor.

Reflexions al voltant de la crisi (i II)

Ja fa una bona colla d’anys que se’ns adverteix que la generació dels nostres fills no podrà ser més rica que la nostra. Almenys, no ho podrà ser a partir dels mateixos paràmetres amb què hem mesurat fins ara el progrés econòmic; entre d’altres raons, perquè consisteix a mantenir una lògica insostenible des de tots els punts de vista, econòmic, social, mediambiental: posseir cada cop més i més de tot, gaudir d’un benestar material superior al dels nostres pares. Pretendre viure per damunt de les nostres possibilitats no només té conseqüències individuals.
En part, és el que explica la dimensió i la velocitat de propagació de la crisi. Els bancs i els reguladors econòmics han actuat amb irresponsabilitat i han fet deixadesa de les seves funcions, i en són els principals causants del desastre financer, per tant, però si aquesta crisi s’ha escampat arreu i de manera tan ràpida ha estat perquè el terreny estava molt ben abonat.
Se n’hi ha dit cobdícia, i és ben bé això, l’afany per posseir unes riqueses que tenim molt a l’abast perquè el diner és molt barat i les facilitats de pagament que ens ofereixen ens n’aplanen l’adquisició. És la cobejança d’una felicitat fictícia i efímera.
Si ningú sap a hores d’ara quan sortirem d’aquesta crisi, molt menys es pot aventurar quines conseqüències culturals tindrà ni si n’hi haurà, és a dir, si la sotragada desembocarà en nous valors, normes o models de comportament i forma de vida socials diferents a les actuals.
No podem saber si hi haurà aquest canvi cultural, però no hi ha indicis que hagi de ser així. Encara no hem renunciat a tenir més possessions que els nostres pares. I els models que, conscientment o no, ens serveixen de guia –personatges reflectits en el mirall mediàtic– no són els referents més idonis. Més enllà de les paraules greus i serioses dels responsables polítics, no s’aprecien gestos significatius que vagin en la línia de la rectificació necessària, ben al contrari. Potser és que, com a col·lectiu, ja hem fet tard i només hi ha espai per a la conscienciació individual.

Reflexions al voltant de la crisi (I)

La crisi de les hipoteques subprime dels Estats Units ha infestat tot el sistema financer i ha agafat una dimensió global i diversa. Les borses estan en caiguda lliure i ningú sap del cert quan es tocarà fons. La gènesi de la crisi és fàcil d’entendre i ja hi ha qui l’ha explicada molt bé. El resum és que uns bancs van actuar de manera irresponsable atorgant crèdits a persones insolvents; a més, concedien el crèdit per més del 100% del valor de l’habitatge –i que una empresa associada ja havia sobrevalorat. Actuaven amb aquesta alegria –no només les entitats creditícies nord-americanes– pensant que no hi feia res que no els retornessin els diners, doncs ja els recuperarien amb l’augment que segur que tindria l’immoble. Les primeres fallides van originar una fugida endavant bancària que ha infestat tot el sistema.
Fa uns anys, es va viure una situació semblant amb l’auge de les empreses informàtiques sorgides a rebuf d’Internet. Es van arribar a pagar quantitats indecents per petites empreses amb l’únic mèrit d’haver creat un portal d’èxit efímer. Ara s’ha vist que si alguna lliçó es va extreure d’aquell daltabaix, més reduït i circumscrit a un sol sector, va ser per a fer-la més grossa. Trobaríem més exemples amb una gènesi i un nus semblants. El futbol: quan a mitjans dels 90, amb l’arribada de les televisions privades i el futbol de pagament i l’alliberament del mercat de futbolistes, els clubs es van trobar amb un munt de diners i molts jugadors per fitxar: la conseqüència va ser una inflació de preus que va desbordar les perspectives d’ingressos a mig termini.
Amb la crisi als nassos, és l'hora d’espolsar-se les responsabilitats. La culpa la tenen les entitats financeres per entabanar-nos amb un món feliç i els dirigents per no haver fet cas dels advertiments, que ara es veu que tots els analistes feien de fa mesos, i no haver actuat quan hi eren a temps.
Tanmateix, el fonament de la crisi és més profund i la responsabilitat molt més àmplia. Tots en som responsables per pensar-nos que es pot viure per damunt de les nostres possibilitats.

La importància del líder

Tots els grans equips han tingut el seu líder. Fins al punt, que l’han acabat complementant. Des del Barça de Samitier fins al Barça de Ronaldinho, totes les èpoques daurades blaugrana han tingut el seu líder: Kubala, Cruyff, Schuster... Només hi ha dues excepcions a aquesta regla: el Dream Team i el Barça de Van Gaal. En el primer cas, és cert, no hi havia un únic jugador de referència sinó que la tasca la compartien unes quantes vaques sagrades. En el segon, la personalitat de l’entrenador va fer una ombra excessiva a l’equip i d’aquí, en part –només en part–, els seus problemes de connexió amb la grada. Perquè, al capdavall, l’aficionat al futbol ho és pels que el juguen i no pas pels qui l’entrenen i el presideixen i dirigeixen, que només són un mal necessari.
El Barça va millorar ahir davant l’Sporting de Lisboa respecte dels dos partits anteriors contra el Racing i el Numància. No només pel que fa el resultat. Tant dissabte com ahir, s’ha vist un afany per a corregir els errors comesos o les mancances tingudes, que l’equip està per la feina i que hi ha esforç en l’entrenament diari.
No obstant, avui encara costa preveure quin complement li podrem posar a l’equip. Per ara, és el Barça de Guardiola i prou. Que fins avui, a mitjans de setembre, dos mesos després d’haver iniciat la temporada l’equip no hagi resolt quins jugadors han de ser els seus capitans no és cap anècdota sense fusta de categoria sinó un símptoma de la seva incapacitat per a trobar un líder o uns líders que el guiïn.
El líder natural hauria de ser Messi. Ell és qui ha heretat el número 10 i és, efectivament, el millor jugador de l’equip i un ferm candidat a ser, algun dia, el número ú del món. Ara bé, pel seu caràcter i per la seva manera d’entendre el futbol, es fa molt difícil imaginar-te’l assumint aquest rol. A Messi te l’afigures decidint un partit en una jugada individual, però no el veus amb posat d’encoratjar els companys ni de carregar-se l’equip a l’espatlla. Avui l’equip no sap a qui s’ha d’encomanar quan pinten bastos. I seria bo saber-ho aviat.

Cap a l'enfrontament de dos models

Comença una nova edició de la Lliga de campions. Fa de mal pronosticar, però és probable que els vuit o deu equips de sempre es disputin el títol. Tot i que fa ja unes quantes temporades que cap equip és capaç de revalidar-lo (l’últim va ser el Milan el 1989 i 1990), el cert és que fa molt anys que el campionat se l’emporta un dels grans; només l’Oporto l’any 2004 va ser capaç de trencar aquesta hegemonia.
No és gens estrany. Tot i la transformació que el futbol ha sofert des de fa una dècada llarga, el rànquing dels equips més poderosos ha tingut variacions poc significatives. Només el Chelsea, des de l’arribada de Roman Abramóvitx, si ha ficat amb força. Tot i els diners que hi ha esmerçat, el magnat rus no ha aconseguit que l’equip londinenc guanyi la Lliga de campions. L’any passat s’hi va quedar ben a prop, però.
No obstant, és probable que a mig termini tot aquest paisatge sofreixi un trasbals important. Abramóvitx és una flor que fa estiu. Per a molts magnats com ell, carregats de duros fets amb el petroli, amb el gas o amb les privatitzacions de les antigues empreses públiques soviètiques, el futbol s’està convertint en un entreteniment atractiu i es compren un club de futbol i un munt de jugadors al preu que sigui; per a ells, el futbol mundial s’ha convertit en una mena de Playstation. El cas del nou amo del Manchester City, Sulaiman al-Fahim, un magnat immobiliari de Dubai, és l’últim cas i el més espectacular.
No sembla arriscat predir que n’hi haurà més i ben aviat. Ni tampoc aventurar que no serà un fenomen circumscrit a la Lliga anglesa. L’espanyola ja va tenir Dimitri Piterman, però va resultar ser un magnat de pa sucat amb oli. Que aviat n’arribi algun altre és molt probable; els comptes de molts clubs bullen de tan vermells i la crisi immobiliària els deixa orfes de mecenes. Que el govern espanyol vagi un altre cop al seu rescat seria un escàndol.
És un panorama que ens aboca a l’enfrontament entre dos models, amb el FC Barcelona com al representant més genuí d’un club propietat dels seus socis.

Cal anar per feina

Comparant els partits de Lliga jugats fins ara, contra el Numància i contra el Racing de Santander, es pot concloure que hi ha hagut una línia ascendent en el joc. Els resultats, derrota per 1 a 0 i empat a 1 gols, són una decepció i un desastre absoluts, perquè el marge d’error s’ha reduït tot just començar i davant de rivals no previstos. El més destacable del partit de dissabte és la rectificació dels errors comesos a Los Pajaritos. Bàsicament, no obrir prou el camp i no està cadascú al seu lloc; un campi qui pugui, vaja. Contra el Racing, en canvi, l’equip va atacar pels extrems i la recuperació ràpida de la pilota, sovint a camp contrari, donava a entendre que els jugadors estaven més ben situats. A més a més, amb els canvis introduïts a l’alineació, Josep Guardiola deixava clar que l’equip està per damunt de les individualitats.
Molt bé, doncs, hem millorat però encara no prou. Es pot apel·lar a la bona actuació del porter, i és veritat que va tenir almenys tres aturades de mèrit (cop de cap de Keita a la primera part i rematades de molt a prop d’Eto’o i Pedro a la segona); o es pot argumentar que amb una mica de sort alguna d’aquestes ocasions haguessin obert la llauna càntabre, i és un argument incontestable. No obstant, tinc la sensació que aquest equip pateix del mateix mal de sempre, és a dir, que no va prou per feina i és massa previsible: O bé perquè el caràcter de l’equip el continuen donant jugadors com el Puyol, el Xavi o l’Iniesta, grans jugadors i molt nobles i disciplinats, o bé perquè el fet de prioritzar la possessió de la pilota converteix els blaugranes en espectadors més que no pas en actors.
I no es tracta de tenir jugadors amb més mala llet, com a vegades es diu, o més competitius, perquè tots ho són. El que costa d’explicar és que tenint entre el 70 i el 80% de la possessió de la pilota, i la major part a camp contrari, només es creïn 8 ocasions de gol. Potser cal que algú es rebel·li contra el sistema i tiri pel dret i generi una mica d’alegre caos. Que ja ens van dir que tenir un propòsit no és fer feina.

I si fessin venir Cruyff?

La gràcia que tenen resultats com el d’ahir al Camp Nou és que donen peu a recordar la història del club, i aquest exercici sempre està bé. Es va començar amb el minut de silenci i el dol dels jugadors per la mort de Joan Segarra, el gran capità dels cinquanta. I ben aviat les ràdios van començar a explicar que, en cas d’empat, es repetiria l’inici de la temporada 1973 – 74 i amb protagonistes semblants: un equip acabat de pujar a la primera jornada i els càntabres a la segona. Si el guió ha de seguir fil per randa el d’aquell any, hem de prendre una mica de paciència, comptar amb uns quants mals resultats més i d’aquí a no res ens vindrà la redempció amb el retorn de Johan Cruyff i, amb ell, el títol de la Lliga espanyola. Amb 0 a 5 al Bernabéu inclòs (esperem!). Que hagi de tornar com a tècnic no hi deu fer res, doncs el president Joan Laporta ja ha dit recentment que el seu desig hagués estat tenir-lo d’entrenador.
El problema és que aquesta decisió, o una que s’hi aproximi, significaria prescindir de Josep Guardiola i, ara mateix, sembla força injust. Perdre per 1 a 0 contra el Numància i empatar a casa 1 a 1 contra el Racing no és, certament, un començament engrescador. Però el tècnic ensenya personalitat, idees i decisió per a posar-les en pràctica. Va fer cinc canvis respecte Sòria, i això ja es veu que és una revolució en tota regla, que és com s’ha qualificat. L’equip va jugar obert pels extrems, de manera que el camp semblava més gran (i, en efecte, comparant el Camp Nou amb Los Pajaritos t’adones que és més gran). I hi va haver ocasions a dojo per a golejar, però el porter i la mala sort...
I un darrer consol: entre el pont de l’Onze de Setembre, el desconcert televisiu i la pobre entrada que hi va haver (54.678 espectadors), almenys el partit el va veure poca gent.
Dimarts hi ha Lliga de Campions contra l’Sporting de Lisboa. Aquesta competició l’any 1973 – 74 no existia. Però aquest deu ser un afegit de poca transcendència.
Si recordar la història és bo, relativitzar el futbol en dies com avui encara ho és més.

I nosaltres, a rebre

Trobo que els catalans fem massa cas a la política del País Basc. No vull dir que el que hi succeeix no sigui important des de la nostra perspectiva. El que trobo exagerat és el sentiment de comprensió i de solidaritat amb què ens mirem l’anomenat problema basc i que, ben mirat, no sé exactament per a qui és el problema. Si ho comparem amb Galícia, per exemple, la desproporció amb què observem una i altra realitats és excessiva. És cert que el pes d’un i altre nacionalisme i la seva capacitat d’influir o de trasbalsar la política espanyola són com la nit i el dia, però trobo que la simpatia amb què ens mirem un i altre procés és injustificat i passa de mida.
No disposo de dades per afirmar-ho amb rotunditat, però la sensació que tinc és que els catalans estem sempre llestos per a fer d’advocats defensors dels bascos en el seu conflicte amb el govern de l’Estat i que, en canvi, els bascos només ho fan si també hi poden sortir guanyant i, pitjor encara, no dubten a usar tàcticament les nostres disputes amb Madrid ni de canviar de bàndol si els suposa una millora per al seu autogovern.
I, malgrat tot, continuem mirant amb admiració i simpatia el poble basc. Euskadi, mirall polític i destí turístic. És fascinant com ens enreden.
Un exemple paradigmàtic ens l’ofereix aquestes hores les reaccions a la sentència del Tribunal Constitucional prohibint la llei de consultes del Parlament basc i, en conseqüència, la votació popular que havia convocat pel dia 25 d’octubre. El lehendakari, Juan José Ibarretxe, ha dit que el seu govern “l’acata, però no s’hi resigna” i que hi presentarà recurs al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. I ha parlat “d’atropellament democràtic”.
Els polítics catalans s’han afanyat a fer costat al lehendakari. I és correcte que ho facin. Som a la mateixa trinxera en aquest afer. Però faríem bé de mirar-nos-ho amb un pèl més d’egoisme per una vegada. Perquè aquesta sentència pot crear jurisprudència de cara a l’Estatut que tenim empantanegat al Constitucional i la llei catalana de consultes.

L’últim repte d’Armstrong

L’anunci del retorn de Lance Armstrong al ciclisme professional, a banda d’haver fet la guitza uns dies a la Vuelta, ha destarotat el món de les dues rodes. Ningú esperava aquesta decisió i encara menys que volgués tornar per guanyar un altre cop el Tour. No se sap gairebé com enfocar la notícia perquè, després de tres anys fora de la competició, significa un repte extraordinari per al ciclista nord-americà.
El més oportú és acarar-s’hi a partir dels tres nivells clàssics: la informació, l’anàlisi i l’opinió.
De fet, d’informació no n’hi ha gaire. Armstrong ha anunciat el retorn la temporada que ve i ha fixat clarament el seu objectiu: “Si torno al ciclisme professional és per intentar guanyar el meu vuitè Tour”. No n'hi ha més.
El nivell analític no permet arribar a gaire conclusions sobre les possibilitats d’èxit de l’empresa que s’ha fixat. No coneixem els paràmetres mèdics que ens permetrien saber el seu estat de forma real. Sabem que s’ha mantingut actiu des de la seva retirada i que ha practicat esports de resistència màxima, com la marató i la bicicleta de muntanya. Per tant, es pot deduir que es manté prop de les constants dels anys de professional.
Els intents de comparar el retorn d’Armstrong amb el d’altres esportistes tenen un valor escàs. Perquè és impossible que es reprodueixin situacions idèntiques. Hauríem de parlar de la mateixa disciplina, del mateix temps de retirada, del mateix nivell d’activitat mantinguda... i, tot i així, acabaria depenent de la capacitat de l’esportista de tornar al sacrifici i l’adaptació del cos a l’entrenament diari i, molt important, de l’evolució que hagi sofert l’esport en qüestió i els rivals apareguts.
Per tant, totes les especulacions que s’han fet sobre el retorn d’Armstrong i les seves possibilitats de guanyar el vuitè Tour són meres opinions, més o menys fonamentades. Ningú sap què succeirà. Cal esperar a conèixer el programa de curses prèvies i veure com s’hi adapta. Aquesta vegada, amb el seu test al Coll de la Madone no n’hi haurà pas prou.

La Diada enfoca el país

La commemoració de l’Onze de setembre permet observar el país en tota la seva plenitud. Potser és l’únic dia de l’any en què apareix enfocat de manera més nítida. Hi apareix tothom, amb les seves virtuts i les seves febleses, per a compondre una fotografia magnífica de la Catalunya del moment.
Hi ha el debat que s’enceta des d’uns quants dies abans i que gira, indefectiblement, sobre quin significat cal donar a la commemoració de la derrota del 1714 i la pèrdua de les llibertats nacionals de Catalunya. Modernitat o tradició, diríem; festa o reivindicació, de forma nostrada.
Hi ha els partits i les institucions polítiques fent l’ofrena a l’heroi de la desfeta Rafael Casanova i entomant l’escridassada del públic assistent, i mesurant-la per a saber el resultat final de la confrontació. Hi ha el cainisme dels grups de joves independentistes esbatussant-se la vigília al Fossar de les Moreres. I hi ha qui juga a ser més català que el rival. I,encara, hi ha aquells que hi van perquè no sigui dit.
I hi ha l’astracanada sense gràcia dels de la falca espanyolista. I hi ha els qui els la riuen i se’n fan ressò amplificant-la.
Hi ha el comentarista que, malgrat els anys transcorreguts, encara no ha aconseguit aprendre el nom del darrer conseller en cap de Barcelona. Hi ha la commemoració institucional i la polèmica al voltant dels actes que s’hi ha programat i dels persones qui hi actuen. I hi ha uns quants personatges públics maldant per a sortir el més ben situats possible. I hi ha algú a qui ningú ha convidat i que, ben bé, no sap què hi passa.
Hi ha milers de catalans anònims commemorant en silenci l’Onze de setembre del 1714. Hi ha un devessall de senyeres, estelades o no, caient pels balcons de les cases, algunes són noves de trinca, d’altres tenen ben visibles els senyals d’una lluita abnegada. I hi ha finestres nues i indiferents.
Hi ha milers de ciutadans aprofitant l’últim pont de l’estiu per a fugir de la ciutat. I hi ha un consum insòlit i oportunista de símbols catalanistes.
I hi ha, malgrat tot, el record i l’anhel.

TVC: no tot per l'audiència

Televisió de Catalunya fa avui 25 anys. La commemoració de l’aniversari ha provocat un debat sobre el seu futur. Aficionats com som a pensar-nos i repensar-nos contínuament, era un exercici ineludible. La reflexió s’ha fet en un context gens idoni, doncs ha coincidit amb l’anunci d’una altra davallada de les audiències al darrer mes. Moltes de les anàlisis han anat de la crítica al pessimisme.
Fa 25 anys, TV3 va començar a créixer a partir del no res. Llavors, cada decisió era un doble mortal sense xarxa. TV3 la van anar aixecant una barreja de professionals experimentats i joves periodistes carregats d’il·lusió. Començar de zero permetia adoptar les tecnologies més avançades del moment i crear una estructura més lleugera que no pas les de les televisions públiques més antigues. TV3 va saber aprofitar aquest avantatge.
En aquelles condicions, a TV3 no li va costar gens agafar el lideratge a Catalunya i prestigi de televisió ben feta. El moment sociopolític del país li era molt propici. Eren temps de militància i reivindicació. Mirar TV3 i escoltar Catalunya Ràdio eren símbols d’identitat. El prestigi que agafava atreia professionals com en Joaquim Maria Puyal, d'una carrera sòlida.
Avui, el context és del tot diferent. El marc televisiu no té res a veure amb el de començaments dels 80. La realitat política i sociolingüística també se li ha trasbalsat. I no només pel pes de la immigració. Avui, per a les noves generacions de catalans, la llengua ha deixat de ser una qüestió de militància i reivindicació.
TVC ha estat una bona eina per al país. Ara afronta un moment complicat, certament. Però aquest és un repte que tenen tots els mitjans de comunicació. Les noves tecnologies, les noves maneres d’accedir a la informació, les noves plataformes de comunicació... el marc canvia constantment i els posa en escac.
Ens equivocarem molt si només exigim audiència a TVC. Li hem de demanar que serveixi al país. Que transmeti els valors que ens són més cars. És l’eina més potent de què disposem per a integrar els nouvinguts i cohesionar-nos com a poble.

Una Copa mal girbada

L’alcalde de Sant Carles de la Ràpita té tota la raó de queixar-se perquè aquesta nit els culers de les Terres de l’Ebre no podran veure el FC Barcelona de debò. La semifinal de la Copa de Catalunya entre el Barça i el Sant Andreu hi havia creat molta il·lusió perquè hi ha molts aficionats culers en aquelles comarques; a la quitxalla els feia molta il·lusió veure els seus ídols, encara que només fossin els pocs que no són amb les seves seleccions, i només uns minuts.
L’entrenador del Barça, Josep Guardiola, ha decidit que hi vagi mig Barça Atlètic i mig Juvenil. Ell hi anirà, però l’equip el dirigirà Luis Enrique. La raó és el camp de gespa artificial, que resulta ser un risc excessiu per als jugadors del primer equip. És una decisió coherent amb la que va prendre el dia del Gamper, quan va optar per prioritzar el partit de tornada contra el Wisla.
A les Terres de l’Ebre han d’estar decebuts. Molt poques vegades hi ha l’oportunitat de veure el FC Barcelona a Catalunya sinó és al Camp Nou. Guardiola ha fet passar els interessos esportius per davant dels institucionals. I una Junta itinerant no compensarà el desencís. La decisió menysté la Copa Catalunya i aquesta actitud no és bona per a la imatge del FC Barcelona. A més, les declaracions del vicepresident Rafael Yuste, dient que ja fa dies que va advertir el president Ricard Campoy, contribueixen a considerar-la un episodi més de l’enfrontament que el club té amb la Federació Catalana.
Tanmateix, que Barça i Espanyol no es prenguin amb un mínim de seriositat la Copa Catalunya hauria de ser un motiu de reflexió per a la FCF. Aquest torneig fa temps que no té sentit tal com està plantejat. I és un exemple del que deia fa un parell de dies, que som un país petit que fa el milhomes. Aquesta competició, tal com està pensada, no té cabuda al calendari. Entestar-se a mantenir-la amb el format actual són ganes de ridiculitzar-la, de que cada temporada sigui notícia o bé perquè als dos grans se’ls en fot, o bé perquè no es posen d’acord per a disputar-ne la final.

Només som el que demostrem ser

Quan es va conèixer el sorteig del calendari de la Lliga espanyola, la reacció va ser força unànime en el sentit de valorar que el FC Barcelona havia tingut sort amb el començament. També s’ha considerat que el sorteig de la Lliga de Campions ha estat benèvol amb el club blaugrana i que els tres rivals que té al seu grup (l’Sporting de Lisboa, el Basilea i el Xakhtar Donetsk) no li han d’impedir acabar en primer lloc.
La lectura optimista no va durar ni una jornada, doncs el Barça va perdre per 1 a 0 al camp del Numància, equip acabat de pujar a la Primera divisió. Ara els blaugrana rebran el Racing de Santander, aniran al camp de l’Sporting de Gijón, un altre dels equips acabats de pujar de la Segona divisió, i rebran el Betis abans d’afrontar el primer desplaçament compromès, al Lluís Companys contra l’Espanyol. Efectivament, en les quatre primeres jornades el FC Barcelona visitava dos nouvinguts a la categoria i rebia dos equips tradicionalment assequibles.
Tanmateix, tot ha estat començar i ensopegar. Deu ser qüestió de caràcter perquè no hi ha manera d’escarmentar. I ara vindrà amb molt més temps per haver preparat el partit que no pas els blaugrana el Racing de Santander, un conjunt que la temporada anterior va completar una campanya excel·lent. Probablement, quan es van fer les lectures tan optimistes a peu de sorteig, ningú va donar importància al fet que el Barça haurà tingut 4 dies mal comptats per a preparar amb tota la plantilla el partit contra els cantàbrics, mentre que ells n’hauran tingut quinze. I més o menys passarà el mateix amb l’Sporting de Lisboa. Així les coses, el caprici del calendari haurà igualat una mica més les forces.
Sigui per prepotència, o bé sigui per ignorància, tant li fa, el cert és que passen les temporades i seguim ensopegant sempre amb la mateixa pedra. Seguim sense entendre que en l’esport d’elit, i en el futbol encara més, les diferències no són proporcionals als sous que es cobren. I, el més important, per a l’esport i la vida, que no som res més que el que demostrem ser a cada moment.

País petit

Catalunya és un país petit, en termes de població i territori. La realitat catalana és força més gran, però també dóna pel que dóna i, a més a més, s’ha de comptar amb les reticències i limitacions que hi ha als territoris de fora del Principat. Catalunya és un país petit i, no obstant, s’entesta d’anar per la vida fent el milhomes.
El cas de la Generalitat és el més flagrant, tot i que és el més disculpable i comprensible. Tenim un govern amb més pretensions que competències i diners per a satisfer-les. Tenim ambaixades que no ho són i seleccions esportives que s’han de fer passar per americanes per poder competir de manera oficial. I, segurament, havia de ser aquest el camí. No farem pas un país que no ens creiem, oi?
Però és que la realitat del país, més enllà de l’esfera pública, és igual d’ambiciosa. En tots els àmbits imaginables. Catalunya és un país d’una riquesa individual i associativa extraordinària i insòlita, equiparable a la de països i estats de dimensions molt superiors. La Catalunya universal no és una entelèquia. I no l’hem de renegar pas aquesta riquesa. Ens n’hem d’enorgullir. Doncs, és la saba que ens nodreix com a poble.
Ara bé, hauríem d’usar amb més intel·ligència tot aquest gavadal de virtuts. Perquè ens han canviat el reglament. El món se’ns ha fet gran de cop i els veïns més veïns de tots, els que se’ns fiquen a casa sense haver-los convidats, s’han espavilat molt. En termes de mercat i d’audiències, que és com es compte avui, som un país molt petit. Aquesta batalla no l’hem de lliurar. Però hem de ser conscients que és una lluita que ens plantegen cada dia. I hem de comprendre que si no encertem a donar-hi una resposta adequada estem condemnats a l’esllanguiment.
Tot està per fer i tot és possible, deia Miquel Martí i Pol. Han passat els anys i s’han fet força coses. I tot hauria de ser possible encara. Però abans de seguir creixent, potser caldria prendre’ns un temps per a fer inventari i posar una mica d’ordre. I podar una mica l’arbre. Perquè no podem tenir molt i molt bo de tot. Som un país petit.

És de l’esforç d’on pouarem l’autoestima

Els catalans hauríem de deixar d’auscultar-nos tan sovint. Ja és bo anar a cal metge de tant en tant, encara que només sigui per a fer-nos una revisió. Però si ho fem cada vegada que ens tiba alguna cicatriu, esdevindrem hipocondríacs. Vull dir que no cal passar pel sedàs de la puresa nacionalista cada fet que ens succeeix. Si el resultat surt positiu, ens du al cofoisme; si surt negatiu, a la depressió. I l’un i altre estat d’ànim ens porta a una actuació irresponsable.
Catalunya ha hagut d’avançar a batzegades, aprofitant els pocs períodes que li han estat propicis. La història no li ha estat generosa. Tanmateix, hi ha una traça de continuïtat entre els moments de gran avenç i els d’una lentitud extrema. És la traça que ha petjat la seva gent. Catalunya ha tingut grans líders i senys ordenadors, però el país l’han fet avançar els catalans, amb el seu individualisme, exagerat massa sovint, i amb la seva capacitat d’associar-se.
D’uns anys ençà hem perdut aquell tremp. Les raons són múltiples i d’índole diversa. L’Estat en què ens ha tocat viure no ens ajuda gens, ja ho sabem. Abans tampoc ho feia. No ho ha fet mai, de fet. Ara, de manera coordinada o no, amb conxorxa o no, a més a més s’hi afegeix l’enfortiment de la idea d’Espanya. Com diu l’expresident Jordi Pujol en una entrevista al diari AVUI, potser ara han vist que és un bon moment per aprimar la personalitat de Catalunya.
És clar que el futur del país depèn molt de com es resolgui la negociació del finançament i de com en surti l’Estatut del seu trànsit pel Constitucional. No obstant, hem posat massa esperances en la política, l’hem sobredimensionada sense copsar-ne les seves limitacions partidistes, i, en fer-ho, ens hem oblidat de la societat civil que, al capdavall, és on resideix la força del país. El catalanisme és una història d’èxits individuals i col·lectius aconseguits des de la societat civil i, molt sovint, a pesar de la política. És la suma de l’esforç i el talent, és la cultura de l’esforç al servei de l’excel·lència.

Emprenyats? Perplexos? Adormits estem!

Fins fa poc, el qualificatiu que havia fet fortuna per explicar l’estat d’ànim dels catalans era el d’emprenyat. Ho estaven els usuaris de la Renfe, els conductors amb les cues, peatges i limitacions de velocitat, els militants amb els seus partits, els culers amb el seu equip... una suma d’emprenyades que ens duia a la síntesi del català emprenyat. Tanmateix, gràcies a l’Associació Catalana de Sociologia, una filial del IEC, ara sabem que l’estat d’ànim que més ens escau no és el d’anar per la vida emprenyats per tot i amb tothom, sinó el de la perplexitat. Estem perplexos davant de la realitat social, política i econòmica que ens envolta; de cop i volta ens hem adonat que ja no som el motor d’Espanya i l’allau d’immigrants ens ha acabat de destarotar. I ara ens hem confós i no sabem cap a on hem de tirar. Com que aquest estudi el van fer l’any 2007, el dubte que es genera és saber si l’emprenyada és posterior o anterior a la perplexitat. Resoldre’l ens seria de gran ajuda.
Perplexos o emprenyats, el que és segur és que Catalunya ha entrat des de fa massa anys en una inèrcia que la va adormint a poc a poc. Fa entre cinc i sis anys, diversos processos electorals van fer l’efecte que el país es desvetllava amb una nova generació que ja no era hereva de la prudència de la Transició. La va encetar Jordi Porta a l’Òmnium Cultural i la va culminar Joan Laporta al FC Barcelona; entremig, l’esclat d’Esquerra Republicana que havia de regenerar la política catalana i donar una empenta al país (i ha anat de poc que no l’estimba). Llavors tot estava per fer, com sempre, i tot semblava possible. Avui, tot continua encara per fer, però no sabem ni com fer-ho ni amb qui.
A Catalunya la maleeix l’esperit de funcionari que l’ha anat emmetzinant a mesura que anava creixent l’administració pública. La seva presència resulta aclaparadora i paralitzant. Els catalans hem acabat per preferir la seguretat –falsa, per ineficaç– que ens dóna l’administració al risc de l’empresa individual. Però és de l’esforç d'on pouarem l’autoestima.

La lleugeresa de la victòria

Quan era petit, els dissabtes a la tarda havent dinat miràvem la pel·lícula de bons i dolents que feien a un dels dos únics canals de televisió que hi havia. Normalment, o bé era un western o bé n’era una de bèl·lica. A mi m’agradaven més les de l’oeste. Quan acabava, si encara era massa d’hora per anar a jugar al carrer amb els amics, escampava els meus personatges del Fort Apatxe pel terra del menjador i continuava la pel·lícula allà on havia acabat.
Aviat vaig entendre que la frontera que aquelles pel·lícules traçaven entre bons i dolents no era exacta. Que en el meu món aquella separació era menys clara i aquells conceptes de bo o dolent eren molt més complexos que el que ens volien fer entendre. En aquella època, va caure a les meves mans el llibre Enterrad mi corazón en Wounded Knee, de Dee Brown, que em va ajudar a comprendre com i damunt de qui s’havia fet la colonització de les Amèriques. Llavors, la frontera va bascular cap a una divisió entre vencedors i vençuts.
Guanyar o perdre ja no era una qüestió moral. O sí, perquè a la vida real no sempre guanyen els bons. De fet, guanyen poques vegades. Les injustícies s’imposen massa sovint i la gent sense escrúpols acostuma a passar per davant dels qui caminen mirant on i a qui trepitgen.
Dels westerns, el personatge que més em fascinava era el del cowboy que arriba a una ciutat sense llei fugint d’un passat tèrbol, hi retorna l’ordre, captiva la protagonista i, pujant un altre cop al seu cavall, com si no hagués succeït res d’extraordinari, deixa enrere la feina de xèrif que li ofereixen i l’amor de la noia.
És un arquetip que el cinema ha explotat més enllà del western i que sempre m’ha fascinat. Perquè aquest personatge entén que la frontera entre l’èxit i el fracàs també és molt difícil de delimitar i que la victòria i la derrota són sobretot estats d’ànim, relatius i efímers. És potser aquesta la raó per la qual tria transitar per la vida ben lleuger d’equipatge. O potser només ho fa perquè sap que la càrrega més feixuga és sempre la de la consciència.

Canvi d’agulles

La decisió del president i la Junta Directiva del FC Barcelona de rellevar la seva directora general, Anna Xicoy, no ha estat cap sorpresa. Tampoc ho seran els cessaments d’un nombre no especificat d’executius i treballadors del club que es produiran els pròxims dies. La renovació de l’àrea executiva del club afectarà sobretot els professionals que van entrar-hi de la mà dels vicepresidents Marc Ingla i Ferran Soriano. Tot i que Anna Xicoy no formava part d’aquest grup, i que va entrar com a directora financera amb l’aval de la família Echevarría, és cert que compartia amb Soriano una mateixa ortodòxia. Xicoy, segons algunes fonts coneixedores del procés que s’ha viscut els últims dies, s’hauria negat a fer els canvis a l’àrea executiva que es pretén fer.
El president del FC Barcelona, Joan Laporta, va lloar en el seu discurs davant l’Assemblea de compromissaris la tasca duta a terme per l’àrea executiva i va assenyalar la gestió econòmica com a un dels principals trumfos del seu mandat. També sembla evident que cap empresa escomet una remodelació de la seva àrea executiva, començant pel director general, si els seus resultats econòmics són tan bons com els que presenta l’entitat blaugrana. I malgrat que el comunicat oficial pel cessament de Xicoy parli de “nou impuls a la direcció executiva del club”, un cop tancats els dos grans contractes que són les dues principals fonts de finançament de l’entitat, el de Nike i el de Mediapro, no sembla tampoc que aquestes dues temporades que li resten de mandat a Laporta hagin de ser de cap gran salt endavant.
La remodelació a l’àrea executiva que vol escometre va en la mateixa direcció agafada per a cobrir les vacants a la Junta Directiva provocades per la dimissió de vuit directius arran del resultat del vot de censura. Laporta considera que durant aquests cinc anys de mandat ha patit en excés el que ell qualifica de “actes de deslleialtat” i vol esgotar el temps que li queda amb persones que li siguin properes i fidels. Està convençut que és el que més li convé a ell i al Barça.

La cultura de la impunitat

El jugador brasiler Robinho es va declarar en rebel·lia perquè voli anar-se’n del Reial Madrid. El Chelsea i el Manchester City li oferien més diners i, a més a més, és cert que els directius madrilenys no s’han portat bé amb el brasiler, doncs l’han volgut usar de moneda de canvi d’un altre traspàs. Al final, Robinho se n’ha sortit i se’n va al City. La seva actitud no m’ha semblat correcte. Tanmateix, entenc que és conseqüència de la cultura de la impunitat que impera a pràcticament tots els estaments del futbol. Per sort, aquest cop ningú ha parlat d’esclavatge, encara que el president del Madrid sí que ha dit que l’han deixat anar per una qüestió humanitària.
Bona part dels directius, dels tècnics, dels jugadors i de les persones d’alguns col·lectius dels que remenen els diners del futbol han arribat a un punt d’inconsciència tan elevat que es veuen amb impunitat per fer el que creuen més oportú en cada moment. Els jugadors, els tècnics, els socis i aficionats, els clubs, els directius, els periodistes o qualsevol altre actor que tingui paper en la representació són mers peons que es poden moure en un joc sense reglament. L’objectiu d’aquest joc individual és satisfer la vanitat i l’interès personal. Els directius del Madrid han mirat d’utilitzar Robinho per aconseguir el fitxatge d’un altre jugador que creuen que els farà millor servei i Robinho se n’ha volgut anar a un club que ara li plau més. Els contractes, les paraules donades, les firmes estampades, les il·lusions generades... tot deixa de tenir valor davant d’un interès que ara es vol superior.
Els principals responsables d’aquesta pèrdua de la noció de la realitat, del que és possible i del que no ho és, o del que no ho hauria de ser, són ells, però la perversitat del sistema porta cap a aquest comportament a les persones més vulnerables, per immaduresa en el millor dels casos, o per falta d’escrúpols en el pitjor. I d’aquesta perversió en som responsables pràcticament tothom, perquè els riem constantment capteniments que no tenen ni fan cap mena de gràcia.

Amb menys marge d’error

Un partit de futbol té més de noranta minuts, i aquesta és la gràcia principal del joc. El d’ahir del Barça al camp del Numància en tindrà força més de noranta, durarà gairebé quinze dies, just per començar a parlar del pròxim partit, que serà al Camp Nou contra el Ràcing, i la qüestió consistirà aquesta setmana llarga a trobar-li alguna gràcia a la derrota per 1 a 0 a Los Pajaritos.
Josep Guardiola va estar molt bé a la roda de premsa. No només perquè no va fugir d’estudi a l’hora de buscar explicacions al mal resultat, sinó perquè, assumint que havien fet un mal partit en atac, va desactivar bona part de les crítiques que durant aquests quinze dies se li podien haver fet. El tècnic blaugrana ha agafat la iniciativa del debat explicant que no ho van fer bé perquè no van seguir el guió que havien treballat sinó que a l’hora de la veritat cadascú va campar per allà on millor li va semblar. I és clar, totes les estratègies poden ser bones o poden ser dolentes, gairebé sempre depenen dels qui les han d’executar, però el que segur que condueix al fracàs absolut és no seguir el pla que t’has marcat i treballat.
És el primer partit i tampoc cal anar corrents a comprar benes per a posar-se en unes ferides que encara no s’han produït. El més decebedor del partit de Sòria és la sensació d’haver-lo vist ja dotzenes de vegades. Controlar el partit des de la possessió de la pilota està molt bé i pot ser molt bonic, sempre i quan serveixi per a generar perill constant, circumstància que no es va produir. Amb tot, el més greu de l’ensopegada és el marge d’error que es redueix ja a la primera jornada.
En els partits contra equips com el Numància no es guanya la Lliga, però sí que es pot perdre si s’hi bada. Són partits que serveixen per acumular punts per a quan arriben les jornades decisives contra els equips de dalt de la classificació, amb qui el Barça es juga de veritat el títol. Contra ells s’hi ha d’arribar amb una bona base de punts sumats. Els blaugrana se n’han deixat perdre tres a la primera ocasió. No és definitiu, però no és gens bo.