dimecres, 17 de setembre del 2008

La importància del líder

Tots els grans equips han tingut el seu líder. Fins al punt, que l’han acabat complementant. Des del Barça de Samitier fins al Barça de Ronaldinho, totes les èpoques daurades blaugrana han tingut el seu líder: Kubala, Cruyff, Schuster... Només hi ha dues excepcions a aquesta regla: el Dream Team i el Barça de Van Gaal. En el primer cas, és cert, no hi havia un únic jugador de referència sinó que la tasca la compartien unes quantes vaques sagrades. En el segon, la personalitat de l’entrenador va fer una ombra excessiva a l’equip i d’aquí, en part –només en part–, els seus problemes de connexió amb la grada. Perquè, al capdavall, l’aficionat al futbol ho és pels que el juguen i no pas pels qui l’entrenen i el presideixen i dirigeixen, que només són un mal necessari.
El Barça va millorar ahir davant l’Sporting de Lisboa respecte dels dos partits anteriors contra el Racing i el Numància. No només pel que fa el resultat. Tant dissabte com ahir, s’ha vist un afany per a corregir els errors comesos o les mancances tingudes, que l’equip està per la feina i que hi ha esforç en l’entrenament diari.
No obstant, avui encara costa preveure quin complement li podrem posar a l’equip. Per ara, és el Barça de Guardiola i prou. Que fins avui, a mitjans de setembre, dos mesos després d’haver iniciat la temporada l’equip no hagi resolt quins jugadors han de ser els seus capitans no és cap anècdota sense fusta de categoria sinó un símptoma de la seva incapacitat per a trobar un líder o uns líders que el guiïn.
El líder natural hauria de ser Messi. Ell és qui ha heretat el número 10 i és, efectivament, el millor jugador de l’equip i un ferm candidat a ser, algun dia, el número ú del món. Ara bé, pel seu caràcter i per la seva manera d’entendre el futbol, es fa molt difícil imaginar-te’l assumint aquest rol. A Messi te l’afigures decidint un partit en una jugada individual, però no el veus amb posat d’encoratjar els companys ni de carregar-se l’equip a l’espatlla. Avui l’equip no sap a qui s’ha d’encomanar quan pinten bastos. I seria bo saber-ho aviat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic completament d'acord amb tu. De fet, em fa gràcia perquè això mateix he parlat aquest matí amb un amic. No és cap tonteria que no s'hagin triat encara els capitans. Pot semblar una tonteria però, de vegades, les tonteries son revelen veritats. Sique.

Anònim ha dit...

El que passa Jordi es que, qui hauría d'asumir els galons amb tota naturalitat i fermesa es un personatge tou, covard i gris, gairebé funcionarial, diría jo. L'anomenen el tontet de Terrassa i porta ja 10 anys al primer equip.