Aquest migdia he tornat al Turisme. La impressió que produeix entrar en aquest cafè de Calaf és extraordinària. És com si res no hagués canviat des d’ahir, quan en vaig sortir. Diríeu que hi ha els mateixos padrins jugant a la botifarra en un parell de taules, les mateixes persones fullejant el diari, entaulades o a la barra, les mateixes converses, etc. No és només la sensació de temps aturat la que et colpeix, és que fa l’efecte d’entrar en un món distint, en una manera de prendre’s la vida que es va engrunant.
Hi he anat per curiositat i, ho confesso, per una mica de vanitat. Volia veure si m’hi trobaria en Gustau Martí i si, per atzar, havia llegit el meu article. L’he vist de seguida. Era a la taula que ocupàrem. Assegut d’esquena a la porta, com ahir. Hi he anat a seure. Tenia el got de vermut gairebé ple i el platet amb les olives.
- Bon dia, senyor Martí?
- Bon dia tingui, senyor Badia?
- No sé...
- ...sí, sí, i tant!, molt bé, m’ha agradat molt, tot i que no va anar ben bé així, oi?, però suposo que tot el que es diu no es pot pas escriure, oi? Als meus néts també els ha agradat, això que el l’avi surti a Internet, oi?
- Té néts vostè?
- Sí, dos, dels dos fills, oi?, el gran es diu Gustau, com jo, té 9 anys, oi?, i el petit en té 7, es diu Gabriel, oi?, com el meu pare que al cel sia. Escolti, ahir em va quedar preguntar-li per allò de si els futbolistes són models per a la canalla. Creu que ho han de ser?
- Miri, dit així, és clar que no ho han de ser! Jo voldria que els meus fills i els seus néts agafessin com a model... que sé jo, en Coromines, una persona extraordinària, que va dedicar la seva vida a una obra monumental, fabulosa, l’Onomasticon Cataloniae, una obra que no serveix absolutament per a res. Això sí, hi va deixar la salut i l’esquena i ara els catalans podem dir que tenim una obra que no hi ha cap país que la tingui. Ara, em penso que no el triaran pas com a model, ja faran prou si saben que va existir. Miri, les coses són com són i no d’una altra manera..., oi?, com diu vostè.
- És clar.
- Només cal que es fixi quins gestos fan els nens quan juguen a futbol al pati, de què parlen...
- Home, ara que ho diu, oi?, m’he fixat que els meus néts a vegades, oi? juguen amb uns cromos que són com de lluita, oi?, i diuen uns noms estranyíssims...
- Cert! El meu fill també en du algun cop. Sap què li dic, que gairebé serà millor que es fixin en els futbolistes, no troba?
- Doncs, també té raó, oi?
dimarts, 30 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
1 comentari:
Al poble de la meva mare, quan hi anavem a estiuejar per les vacances d'estiu, sempre hi trobaves un Bar com el Turisme de Calaf, els mateixos contertulians, les mateixes taules i cadires, els gots a mig omplir-o qui sap, ja mig buits-i la olor més de bodega que de bar.
Els nostres cromos eren de dinosaures-de la xocolata Torras-amb aquella barreja d'olor entre imprempta i cacao dolç.
Avui, i com a referència, els cromos preferits dels pre-adolescents són uns monstres acolorits, que es transformen, que ténen noms diversos i de vegades mal sonants, i que segons la seva importància, valen més o menys diners de compra, que es fan jugar i que quan perden valor pels qui els poseeixen, són venuts als companys, a bon preu o per sota del que varen costar d' origen, més o menys com alguns futbolistes, que acaven com els cromos.
Publica un comentari a l'entrada