Endreçant la munició de fogueig

El període de maniobres a la política catalana s’ha acabat –això acceptant que la política no sigui tota ella una gran maniobra, és clar. El govern espanyol ha posat sobre la taula els seus pressupostos per al 2009. Aquest migdia han fet veure que es reunien els partits catalans per a mirar de negociar units el finançament que ens toca. I dimarts començarà al Parlament el debat sobre política general. Fins avui, la munició emprada ha estat de fogueig. Ara l’hauran d’anar endreçant.
El president de la Generalitat ha posat els interessos de Catalunya per davant de la seva relació amb el PSOE. Però no ha aclarit en què es pot concretar. Si mai va semblar que es podia traduir en un vot diferenciat al Congrés des del PSOE i des del PSC ho van descartar. Els socialistes catalans han navegat en l’ambivalència. IC ha jugat el seu paper d’escuder del PSC amb un sentit de l’oportunitat remarcable. ERC ha hagut de fer uns equilibris complicadíssims: a banda de fer oposició des de dins del govern ha hagut de trampejar amb les contradiccions internes sorgides del seu darrer congrés. CiU és qui més aturada ha estat, sense que se sàpiga si aquesta política de veure-les venir és volguda o forçada per les circumstàncies. I el PPC, és clar, ha maldat per dir-hi alguna cosa digne de ser recollida pels mitjans.
Munició de fogueig que, al capdavall, ha servit perquè tots els partits arribin al moment decisiu amb les posicions ben fixades. Em fa l'efecte que l’ambivalència del PSC i el joc brut que li ha fet IC ha deixat a ERC i CiU el paper d’estaquirots. Republicans i nacionalistes són els que tenen el moviment més complicat. La proposta de finançament es quedarà molt curta. Els socialistes hi donaran suport i ens voldran fer creure que estem més ben finançats que mai; i IC també. Per a ERC i per a CiU, tant el sí com el no els causarà contradiccions endins i enfora. Trobo que el més beneficiós pel país seria que no cedissin i que hi hagués una sotragada forta, amb bloqueig dels pressupostos i eleccions anticipades si cal; perquè l’statu quo ens du a la inanició.