dilluns, 10 d’agost del 2009

En la mort de Dani Jarque

La mort del capità de l’Espanyol, Dani Jarque, d’un atac de cor és una tragèdia difícil de passar i comprendre. Jarque era un noi de 26 anys, que just acabava d’arribar a la maduresa futbolística; li havien donat la capitania de l’equip i s’estava erigint en un dels centrals de més present i més futur de la Lliga espanyola. Era un esportista d’elit i, per tant, sotmès a tota mena de controls mèdics i proves físiques constants; havia de ser un noi fort físicament, en un estat de forma i de salut excel·lent. La seva mort ha arribat, a més a més, molt a començament de la pretemporada, vol dir que fa pocs dies havia d’haver passat els reconeixements mèdics exhaustius a què tots els equips sotmeten els seus jugadors abans de començar els entrenaments. I els havia superats satisfactòriament. I el punt de competició, amb a penes un parell de partits amistosos disputats, i un entrenament encara centrat en l’acumulació de volum d’esforç més que no pas en exercicis d’intensitat, fa que el desgast físic sigui imperceptible. És una mort que costa d’entendre, tot i que en el passat n’hi ha hagut de semblants; el camerunès Foé, l’hongarès del Benfica Féher o el sevillista Puerta també van morir repentinament i inesperada, tot i que en els seus casos els infarts els van sobrevenir mentre jugaven. No són tragèdies exclusives del futbol. A totes les disciplines n’hi ha hagut. En totes aquestes morts, les autòpsies han determinat les causes objectives que les havien provocades. Ara, en cap moment s’ha arribat a desfer la contradicció que plantegen: de com esportistes del més alt nivell, amb una forma física extraordinària i controlats mèdicament a diari gairebé, de cop i volta, els falla el cor. L’autòpsia a Jarque també determinarà les causes de la seva mort i, probablement, deixarà pendent de resposta aquella mateixa contradicció. I és que, encara que sembli un sense sentit, els esportistes d’elit corren un risc evident posant el seu cos al límit. La medecina esportiva ha avançat molt, en la millora del rendiment sobretot, però té encara un camí infinit per a recórrer.

3 comentaris:

Carles ha dit...

Doncs a veure si els metges espavilen i es fan reconeixements mèdics encara més exhaustius als jugadors, que ja està bé!.
Des de la PB Calaf i comarca volem expresar el nostre condol a la seva familia i a tots els espanyolistes.

Teresa ha dit...

EL meu condol també a la família d'aquest noi. Realment ahir quan ho veiem a les notícies, tots ens sorpreníem.

Parlant-ne a taula, com suposo moltes famílies, comentaven que tot i el que es diu, el cor acostuma a avisar bastant. Pel que diu la premsa, aquest jugador feia dies que es trobava malament i no li sabien dir el què. Hem conegut altres casos a nivell personal, que han tingut algun atac de cor que tots comenten el mateix: feia dies que no em trobava massa bé, un mareig, un cansament,una pressió...símptomes als que no els donem importància i que deixem passar. Ja ho veiem. El resultat pot ser irreversible.

No és que hàgim d'anar al metge per qualsevol tonteria, però sí que val la pena anar-hi i comentar obertament que volem que ens revisin el cor si notem alguns símptomes estranys.

Així també pressionar als nostres familiars que els costa anar més al metge i que diuen: "Ja em passarà!".

Joan ha dit...

Avui sentia a la ràdio, que en el tema dels controls mèdics dels esportistes d'elit hi ha dues grans escoles: l'americana i la italiana.

L'americana és molt de l'estil de que cadascú faci el que vulgui i la italiana és de fer controls exhaustius, amb moltes proves i molt constants. Els italians presumeixen que no han tingut cap mort en els darrers anys en el món de l'esport.

Algú sap com funciona el tema dels controls mèdics en el món de l'esport al nostre país? Hi ha exhaustivitat?