Notes d’un diari

Passat el cap d’any de manera molt agradable. Com ja va sent tradició, menjant els dotze grans de raïm a les dotze en punt, al compàs de la campana de l’Església de la Guàrdia Pilosa, envoltat de la família més propera, els amics de sempre i alguns de nous. I el 2008 que ja és avall. Aquests dies tothom fa balanç de l’any transcorregut i enfila propòsits pel que s’enceta. Malgrat tot, el 2008 ha estat un bon any. Almenys, a mi m’ho ha semblat. El 2009 també ho hauria de ser. També, malgrat tot. Vull dir, a pesar de la crisi econòmica que ens aclapara.
És cert: encara no hem tocat fons. I no se sap quan el tocarem i es començarà a remuntar. És segur que hi haurà més tancaments d’empreses i més regulacions de personal i propostes de reduccions i congelacions salarials, i que la crisi anirà afectant cada cop més sectors. Els mitjans de comunicació, per exemple, han de patir una caiguda més gran de la publicitat. Ara: també em sembla que molt més enllà tampoc pot anar. La capacitat de resistència té un punt crític que no es rebassarà sense conseqüències doloroses.
Amb tot, el 2009 no té perquè ser un mal any. Potser perquè, en el fons, es tracta de les expectatives que cadascú hi posa. La crisi ens hauria de servir d’exemple. Ens hauria d’haver alliçonat. Perquè, de fet, aquesta crisi econòmica s’explica per un excés d’expectatives. Vull dir que hauríem d’haver après que no podem viure a crèdit, per damunt de les nostres possibilitats. Hem viscut en un món en què semblava que ho teníem tot pagat. Ara ens hem adonat que no era ben bé així, que era un món de ficció i molt car.
L’anar fent de cada dia té un comportament força semblant. S’alimenta de les il•lusions amb què mirem de fer-nos passar el tedi de viure. El volum que poden adquirir, que siguin grans o menudes, depèn només de la capacitat que tinguem d’assolir-les. Han de requerir esforç per a que tinguin valor i produeixin satisfacció. I és absolutament necessari que siguin plausibles perquè sinó el preu que es paga és el de viure enganyat.