dimarts, 6 de gener del 2009

Dies de mentides

Dir una mentida vol dir fer cientment una asserció contrària a la veritat. El matís de voluntarietat, de plena coneixença, és indispensable per a que una mentida ho sigui de veritat. Els éssers vius menteixen constantment. Per a la majoria, és un mecanisme de defensa contra d’altres éssers que se’ls volen cruspir; llavors, recorren a l’engany, a fer creure que no són el que el seu depredador es pensa. O bé succeeix a l’inrevés, que l’engany té per objectiu menjar-se la víctima del parany.
La mentida conviu diàriament amb l’ésser humà. L’home menteix d’una manera força habitual. Qui se’n senti exempt, que faci el primer comentari! Hi ha mentides de moltes classes. Desconec si algú s’ha entretingut a plegar-les i n’ha fet algun tipus de tractat. Però hi ha mentides que es consideren piadoses, que no fan mal a la persona que n’és subjecte. A vegades, perquè es creu, o se sap, que aquella persona no vol conèixer la veritat. Hi ha qui considera que per a que una parella o uns amics es mantinguin units durant tota la vida és absolutament necessària una certa dosi de mentida. També es diu que una mentida repetida moltes vegades acaba per convertir-se en veritat. No és cert! El que arriba a passar és que esdevé una mentida creguda per molta gent, però continua sent mentida.
Ara: el més habitual és que les persones usin la mentida com a mecanisme d’autodefensa, per a no haver de reconèixer que les han agafades en fals, que els han descobert una malifeta, etc. Hauríem de considerar que és un acte reflex que duem als gens des dels temps en què l’home havia de recórrer a l’engany, és a dir, a la mentida, per a poder caçar les feres que li servien d’aliment.
Aquests són dies de mentides. Però són mentides d’una naturalesa completament diferent. La majoria de nosaltres hem estat víctimes d’aquestes mentides i les recordem amb una nostàlgia dolça. Són mentides que hem heretat dels pares i els avis i que ens esforçarem per a transmetre als fills i als néts, si arriben i hi arribem. És una paradoxa: com més grossa és la mentida, més plena se’ns apareix la veritat dels Reis Mags.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Diuen que la historia no es el que va passar sino com ho recordem. Estic d'acord que la linia entre mentida i veritat es la nostra consciencia... pero de vegades donem massa pes a la veritat, oblidant la seva naturalesa de convencio ja oblidada.

Anònim ha dit...

Moltes vegades i per prudència, tirem pel camí de la mentida, així ens estalviem donar explicacions-que de vegades no serien enteses- i avancem pel camí que la vida ens fa recorrer, sense fer remor.
Amb una mentida no cal demanar permís per segons què, podem quedar amb segons quí, o senzillament mantenir una conversa que possiblement podria molestar a un tercer.
Més que una mentida seria no explicar tota la veritat........
De vegades a calgut començar i donar per acabada una història, que per no ser explicada, no ha estat una mentida, ha estat una il.lusió, l'engany era creure que un dels seus protagonistes també era sincer, això si que ha estat una gran mentida, la resta, tot un plaer.................