Tràmit superat

Per a un aficionat al futbol que sigui seguidor d’un qualsevol club, hi ha almenys dues maneres de mirar un partit de futbol del seu equip i no desinteressar-se’n. La primera, la més desitjada, és passar-ho bé amb el joc i el resultat, que els seus juguin bé, marquin gols, com més millor, i guanyin. La segona és passar-se el partit patint per la incertesa del resultat; en aquest cas, és una condició indispensable que la festa acabi bé, és clar, perquè molt sovint el grau de satisfacció que s’obté al final d’un partit és proporcional al patiment amb què s’ha viscut.
Quan no passa ni una cosa ni l’altra (la derrota estrepitosa queda descartada per raons que no cal especificar, per òbvies), l’avorriment és indefectible. I això és exactament el que va passar anit al Camp Nou, en el partit de tornada dels vuitens de final de la Copa del Rei.
Una mica, ja es veia a venir. El resultat del partit d’anada, aquell 1 a 3 amb exhibició de Messi i de tot l’equip, de fet, de fa una setmana, havia convertit la tornada en un tràmit. I no hi va haver res que estalviés l’ensopiment general i progressiu. Programar el partit a les deu de la nit, d’un dia laborable, havia de contribuir-hi enormement.
Un i altre equips van començar bé. El Barça gens confiat, va sortir amb la intensitat a què ens ha acostumat, i l’Atlètic de Madrid ambiciós, buscant la porteria contrària amb voluntat. Però va durar molt poquet, una mitja hora essent molt generós. 0 a 1 (Sinama Pongolle) al 24’ i 1 a 1 (Bojan) al 29’. I tothom a passar-ho com millor pogués. O bé estirant-se els cabells amb les pífies de Martín Cáceres i Pinto, o bé engrescant-se sense massa motiu amb un Bojan que falla més que no pas marca, i per acabar fent aquest moviment tan absurd de l’onada i cridant qualsevol cosa, més que res per no adormir-se i justificar la molèstia d’haver anat al camp.
Al final, 2 a 1 (Gudjohnsen), un resultat que va bé per a engreixar una mica més les estadístiques de la temporada. Nova victòria i nova remuntada. El rival que ve, algun dia de la setmana que ve, l’Espanyol.