diumenge, 11 de gener del 2009

De la neu i altres maltempsades (final)

Les nevades, les esllavissades o les llevantades, quan es produeixen a l’època de l’any en què toquen i en els llocs a què pertoquen, són força previsibles. I més ara que tenim uns serveis meteorològics que gasten sempre l’última novetat tecnològica. Aquest és un país desmanegat, vull dir que el temps que fa i el temps que hauria de fer no acostumen a anar del tot coordinats. Però, vaja, em sembla que tampoc n’hi ha per tant. Que no n’hi ha almenys com per a què s’esdevinguin ensurts d’aquests que portem tres dies comentant. Perquè a aquests fets més o menys propis de la naturalesa hi hem d’afegir encara les vegades que els serveis de socors han d’anar a buscar un qualsevol aventurer que s’ha ficat, sense que ningú li ho demanés, literalment, a la boca del llop i fa anar de corcoll un munt de persones buscant-lo i jugant-se la vida.
A mi em sembla que tot plegat és una mica molt conseqüència d’aquesta sensació de progrés que ens ha agafat a tots i que fa que ho vulguem fer tot a tothora i en tot temps i el més de pressa possible. No volem passar fred a l’hivern ni calor a l’estiu, de la mateixa manera que volem menjar maduixes al desembre o raïm per Sant Joan. I és clar, llavors ni les maduixes ni el raïm tenen el gust que haurien de tenir i ens en queixem dient que ja no són com les d’abans. I és clar que no ho són, perquè abans no se’n menjaven de maduixes al desembre ni raïm per Sant Joan! Jo no estic pas pensant, per dir alguna cosa, en tornar al braser o a la bossa d’aigua calenta al llit. Només observo que estem perdent la perspectiva del que toca en cada moment i és el més adient.
Per sort, tenim uns polítics i unes empreses públiques –i algunes de privades– que tot sovint ens recorden que el fet que les coses funcionin més o menys bé i a l’hora té més a veure amb la inescrutabilitat dels camins que no pas en l’eficiència i el rigor en la feina. Una mica agraïts els hem d’estar, certament, perquè fan que seguim tocant de peus a terra.
I ara em fa l’efecte que ja ho hauria de deixar aquí.

1 comentari:

elmanderdelatele ha dit...

Jordi,

Que sàpigues que t'hem linkat com a autor selecte al nostre YOYA, el blog culé més gran que existeix a l'univers i de bon segur que la més gran cooperativa.

Si vols participar, tant comentant o fins i tot escribint alguna entrada, estàs convidat.

Salutacions des de http://yo-ya-lo-dije.blogspot.com/ et seguim.