Nota de diari: la boira gebradora

Avui (dimarts, 13 gener del 2009), el dia se’ns ha llevat obert i sincer. La boira s’havia quedat adormida a Calaf, sense aprofitar la foscor de la nit per a escampar-se. Li ha costat deixondir-se. La feina li ha durat tot el matí. Fins ben entrat a migdia no l’ha conclosa. El més habitual és que la boira, de Calaf entrant, s’enfili turó amunt fins a arribar a abraçar tot el poble. Avui, ho ha fet al revés. Ha entrat per darrera del turó que ens guarda i ha anat davallant pel pendent, fins a fondre’s amb la boira que des d’ahir enfredoreix Calaf. Ja es comprèn que un o altre moviment depèn del vent. Avui venia del nord i tot just si era un alè. La boira se’ns ha entaulat amb parsimònia. Jo ho prefereixo així. És un espectacle magnífic.
La boira gebradora deixa un paisatge envellit. Fa un parell de dies que dura i ja ha agafat uns quatre o cinc centímetres de gruix. Els arbres, especialment els roures i les alzines més grans, han perdut la seva majestuositat i cedeixen davant la fredor que els amara a poc a poc. Acoten els membres, rendits i humils, davant del fat poderós i inexorable que els aclapara. Fan una certa tristesa. En canvi, els camps tenen la seva gràcia tots puntejats pel blanc del gebre arrapat als caparrons del blat i l’ordi que des de fa setmanes malden per veure món.
Tot sovint passa que la boira tenyeix de blanc tot el que hi ha a un cantó del camí només mentre que l’altre, arrecerat del vent, es manté incòlume. Llavors el contrast que es produeix és extraordinari. Fa l’efecte que els arbres que s’han estalviat el gebre i que es conserven exuberants de verd, siguin uns joves insolents mirant-se amb condescendència l’ancianitat cansada i vençuda que s’agenolla davant seu. Ah!, però quan la boira fuig tot canvia. Aquella insolència es transforma en enveja. El sol perleja aquells arbres que ens semblaven tan vells i fatigats i ara se’ls veu mudats d’un blanc encès que els dóna força i saviesa.
Davant del paisatge que ens dibuixa la boira gebradora sempre tinc la sensació que el cor se m’eixampla i que el fred se’m fa de més bon passar.