De la neu i altres maltempsades

En aquests rodals, i en d’altres de tan feréstecs, estem coberts de neu i de glaç des de Reis. Certament, el paisatge és molt maco, que diríem, si no t’has de moure gaire de casa, però, la veritat sigui dita, és una mica emprenyador. Ja és la tercera nevada d’aquest hivern. Anem per sobre de la mitjana del que diuen que ens toca. I encara queden els mesos més freds. Què hi farem! Com que aquesta també ha esquitxat Barcelona i a més a més ha enxampat força barcelonins tornant a casa, el fet ha agafat categoria de maltempsada nacional. Però, vaja, l’article el volia fer anar cap a un altre viarany. Ja em sabran perdonar l’excursió. I és que és habitual dir, en ocasions com aquesta, citant el poeta, que “en aquest país la pluja no sap ploure”. Per la mateixa lògica, tampoc la neu deu saber nevar, doncs. Ara: jo trobo que no és ben bé així. A mi em sembla que el que succeeix és que no sabem entomar ni la pluja ni la neu. En aquest país, el temps, si fa no fa, ha anat fent tota la vida de la mateixa manera. Quan es decideix a ploure, acostuma a fer-ho fa a bots i barrals i quan neva, a banda de caure a les muntanyes i a les pistes d’esquí, tot sovint la neu també se’n va cap al pla. Però, tot i saber-ho, ens entestem a fer veure que ni plou ni neva i volem fer com si fes un sol que espetegués. Jo ja comprenc que després de molts dies de feina, un cap de setmana d’esbarjo o unes vacances d’uns quants dies en un lloc tranquil i agradable fa de molt bon passar. I que si plou o si neva, els plans se’n van enlaire i és molt empipador. Però és que aquestes coses, de la pluja i de la neu, l’hivern ja les té. S’han fet un munt d’urbanitzacions en llocs que d’entrada eren inaccessibles –per no dir càmpings enmig de torrents o d’altres bestieses–, amb carrers d’uns pendents molt pronunciats que quan es cobreixen de glaç no hi ha qui els remunti o els baixi. Tot això ho sabem, però cada cop que passa ens enganxa amb els pixats al ventre i els propòsits d’esmena duren el que triga a sortir el sol.