Un dilema fals

Que en només tres jornades el Reial Madrid hagi retallat de vuit punts els dotze que el FC Barcelona li duia d’avantatge, ha regenerat el debat recorrent i fals de si la premsa de Madrid i del Reial Madrid fa més costat al seu equip que no pas la premsa catalana i del Barça i, en paral·lel, n’obre un segon, d’índole individual, consistent en dilucidar quina de les dues vessants d’aquests periodistes ha de pesar més, si la de professional de la informació o bé la d’aficionat a un club.
El primer debat ressorgeix cada cop que o bé el FC Barcelona o bé el Reial Madrid consegueixen, com és ara el cas, retallar les distàncies a la classificació. Cert, s’acostuma a donar més influència a la premsa del Madrid que no pas a la del Barça, tot i que hi hauria exemples per argüir, com les dues lligues de Tenerife. I es basa en un error molt estès que considera que la comunicació pot resoldre problemes. És absolutament fals. Els problemes es solucionen atacant el focus que els ocasiona. El Reial Madrid ha retallat el desavantatge perquè no ha perdut cap partit des que ho va fer al Camp Nou i, en canvi, el Barça l’ha espifiat les tres vegades darreres. La premsa pot haver creat un ambient poc o molt favorable, especialment entre les aficions respectives, però la incidència en el resultat és mínima.
En el periodisme esportiu s’accepta que es prengui partit obertament per un determinat club –el polític sembla que va pel mateix camí, tot sigui dit. I, de fet, és així des del naixement de la premsa esportiva. Per això, en moments com l’actual, es planteja el dilema de si el vessant professional del periodista ha de prevaldre per damunt del d’aficionat. Aquest és un dilema que surt ara, quan encara l’equip blaugrana manté un avantatge substancial.
De totes aquestes qüestions en vaig parlar ahir al matí al Turisme, amb en Gustau Martí. Més o menys, era el tema del que anava la tertúlia que tenien muntada, com gairebé tots els dilluns. Em van demanar l’opinió i els vaig exposar el que més amunt he dit. La resposta del Gustau va ser la següent:
- Ja ho comprenc. Això és com anar a veure un metge que a més a més és un amic, oi? Voldrem que ens digui què tenim, per més greu que sigui, però que ens ho digui com ens ho diria un amic. Ho he entès bé?
- Perfectament, senyor Martí!