L’any 1979, les psicòlogues Lauren Alloy i Lyn Abramson van publicar un article en què afirmaven que les úniques persones capaces d’adoptar una perspectiva no esbiaixada del món eren les deprimides. Estaven més tristes, és cert, però també eren més sàvies. Aquella teoria, que va rebre el nom de realisme depressiu, ha fet una certa fortuna i ha estat desenvolupada, criticada, discutida i ampliada al llarg dels anys. La qüestió consisteix a provar que les persones deprimides tenen una percepció més real sobre la seva importància, reputació, capacitat de control i habilitats diverses que no pas les persones no deprimides que tendeixen a sobreestimar les seves capacitats, a mirar-se el món amb ulleres de color de rosa i a relaxar els mecanismes d’autodefensa. No ho sé, però m’imagino que ni Alloy ni Abramson, ni cap dels seus seguidors o crítics posteriors, van estendre el seu camp de treball a l’univers blaugrana. D’haver-ho fet, és probable que haguessin trobat prou material amb què enriquir els seus interessants estudis sobre la ment humana.
És clar, no es tracta de desitjar la depressió per a veure-hi clar. Més aviat vol dir que hem de fugir dels estats eufòrics que són els que de veritat enteranyinen l’enteniment. Bé, sobretot, qui ho ha de fer és l’equip. Perquè, de fet, l’anàlisi serena de la remuntada del Madrid diu que tot i la pressió mediàtica generada des dels mitjans merengues, el cangueli i d’altres expressions de mal olorar, el cert és que el Barça no l’ha espifiada fins que els mitjans culers no han començat a comentar els partits més en funció de les estadístiques i els rècords que no pas de l’observació atenta del joc. De forma que ara que l’estat d’ànim del barcelonisme ha deixat l’entusiasme per a iniciar una corba descendent, seria molt bo aturar-lo en un estadi proper a aquell realisme depressiu de naturalesa positiva. I com que per a pensar i sentir necessitem del llenguatge, fora encara molt més interessant que els qui ens dediquem a l’ofici d’ajuntar paraules amb més o menys gràcia i sentit fóssim molt curosos a l’hora de triar-les.
dimecres, 4 de març del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
5 comentaris:
Jordi,
Em costa de creure que aquesta devallada en el joc sigui en bona part per haver llegit cuatre portadas tildant-los de Déus, o haver escoltat cuatre programes de radio on diuen que batrán el record del món mundial.
No. Em nego, no pot ser.
Jo m´inclino més a pensar que es van relaxar en veure tanta distáncia i pensaven ja que sempre podríen remontar com al camp del Racing, Osasuna o al menys treure un empatet com al Ruiz de Lopera.
El partit del Espanyol els va deixar en shock, no s´ho explicaven que passava ( els jugador ) i els van entrar les dubtes i les psicósis de les dues ultimes temporades, confirmada a Gerland i al Calderón en forma de pérdua total de papers.
Bé, es tracta de recuperar aquella pressió al davant asfixiant que era la clau de tot, encadenar 2 victories i recuperar així la seguretat.
Salut!
@ Lenny
Jo tampoc no m'ho crec. Tant de bo tinguis raó. Per mi, el dubte segueix sent el mateix que vinc expressant des del començament de la temporada. La fortalesa fisica exhibida a l'inici de la temporada era deguda a un sobreentrenament? Si és així, em sembla que aquest final de temporada se'ns farà molt llarg. Si, per contra, com va explicar Martí Perarnau a l'Sport la setmana passada, la davallada estava planificada per a poder recuperar el bon to aquests mesos que vénen, no cal patir; els jugadors recuperaran la velocitat que tenien. Pel que sé de preparació física, és plausible. Però ho vull veure.
En el post d'avui faig més referència a l'ambient creat des de la premsa i que, poc o molt, pot haver influït en el que dius tu, per a relaxar-se. A mi em sembla que els periodistes hem de ser una mena de consciència crítica, uns torracastanyes vaja. I em sembla que, llevat d'excepcions, no ho hem estat. Que l'equip anava perdent força es veia; la primera remuntada fa gràcia, però la tercera més que una heroïcitat és una temeritat deguda a alguna mancança. I, no obstant, hem seguit alabant la capacitat de reacció i analitzant els partits en funció de quantes victòries es duien, punts, gols d'aquest o de l'altre... i així ha tornat al vestidor i al club un descontrol, en forma de declaracions dels uns i els altres, que en els primers mesos no s'havien produït.
Volia dir això, que em sembla que ara queda més clar que no pas en l'article.
Cert.
M´agradaría comentar-te el paper de la prensa catalana envers a la capitalina.
Sempre he pensat que ells saben jugar molt millor les cartes, sense classe, cert, pero són magistrals en quan a efectivitat: el clavo ardiendo, espiritu juanito, podemos, ara el canguelo...etc. I lo pitjor es que sembla que ens marquin l´agenda doncs aqui els seguim el rollo i caiem de cuatre grapes!
A mi em cabreja i perdona l´expressió. No sé si es per falta de talent a Sport i MD o per algún altre motiu que se m´escapa.
¿ Que en pensas, Jordi ?
@ Lenny
jo crec la clau és que tenen més força. Ni l'Sport ni el MD, encara menys el 9 esportiu, tenen capacitat de penetrar fora de Catalunya. Amb les ràdios passa exactament el mateix. Les edicions de MD, a més a més, són de l'equip del lloc. En tot cas, no es pot comparar a la capacitat de venda i influència que tenen Marca i As a Catalunya. Ni la Ser.
Ara, amb tot, no sempre els ha sortit bé la campanya. Les dues darreres lligues guanyades pel Barça també ho van intentar. Recordo unes declaracions del Roberto Carlos dient que per Nadal serien líders.
Crec que ho fan sempre, però no sempre els surt bé. En el fons, és una estratègia per a vendre diaris. Si no mantenen la il·lusió, han de tancar la paradeta a mitja temporada.
Aquest podria ser un debat que donaria per a molt. El caràcter dels catalans també hi deu fer. Sabem que ens perd l'estètica, però hi reincidim una vegada i una altra.
En fi.
El que està és que tota persona continua treballant per aconseguir els seus objectius, quant creu que pot millorar i que per tant, l’objectiu encara no està assolit.
Però això només passa quant la nostra ment està tot l’estable que pot estar, ni depressiva ni eufòrica. Si estem en estat depressiu, no tenim ganes de lluitar, si estem eufòrics i la nostra autoestima és molt, molt alta, sobreestimem la realitat i per tant, no som objectius, ja ho veiem assolit, i per tant el nivell d’autoexigència disminueix. Crec senzillament que els jugadors, ho veien massa assolit,. I com diu la dita catalana: “no es pot dir blat, fins que no és al sac i ben lligat”.
Publica un comentari a l'entrada