Sé que vaig contracorrent, però des de fa temps ha deixat de preocupar-me què fan els rivals del FC Barcelona. Anit el Reial Madrid va patir una debacle contra el Liverpool a Anfield (4 a 0). Sempre he vist amb bons ulls aquest equip anglès. Tot va començar a finals dels anys 70, una època daurada del Liverpool. Tenia jugadors com Souness, Dalglish, Lee o Rush que, vés a saber perquè, em queien simpàtics. Aquell Liverpool va guanyar un munt de títols anglesos i tres copes d’Europa, em sembla, una de les quals contra el Reial Madrid, per 1 a 0. Anit volia que guanyés el Liverpool, és clar. I que perdés el Madrid que, segons com, no és ben bé el mateix. Ara: no hi vaig gastar gaire emoció. El resultat del Madrid –i el de l’Espanyol– em deixa bastant indiferent, circumstància que no és habitual entre l’afició barcelonista. I ho comprenc.
Des de fa temps, he deixat de definir-me en negatiu. Vull dir que miro de no anar en contra de res ni de ningú. Faig perquè el prefix anti no defineixi ni el meu comportament ni el meu pensament. Procuro anar a favor de i manifestar-me de manera afirmativa, en funció del que sóc i no pas del que no sóc. Trobo que és una manera més positiva d’enfocar l’existència. Ja que hem de viure, val més passar l’estona fent bona cara.
A mi em sembla que com a catalans i com a culers hem perdut massa el temps anant en contra de Madrid, així agafat a l’engròs. Sempre he cregut que els països que mesuren la seva independència en funció de la distància que aconsegueixen establir respecte d’altres més poderosos estan condemnats a la mediocritat. Amb les persones és força semblant. Catalunya s’ha de fer a partir d’ella mateixa, d’un aprofitament intel·ligent i positiu de les seves capacitats, que són moltes més de les que històricament ha tingut, i no pas contra Espanya ni malgrat Espanya. Que no és senzill ja ho entenc. La capacitat que tenen per a fer-nos la guitza és proverbial. Però escapolir-nos-en i espavilar-nos és el que sempre hem sabut fer. És una qüestió d’actitud.
Almenys, jo ho veig així. I ja em sabran perdonar l’exercici de sinceritat.
dimecres, 11 de març del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
Entrades
5 comentaris:
Hola Jordi,
Em sembla bé el teu comentari, però aquestes alegries que et dóna la vida, en comptades ocasions, no es poden deixar passar així com així... Sentir el president del Madrid dir el què va dir i veure després quina ha estat la realitat és un plaer que m'agrada assaborir-lo... mmm...
Pel que fa a l'espanyol, fa molta ràbia que es passin mig partit insultant al Barça encara que el rival sigui un altre equip. Home, doncs el cos em demana una bona escaldada pels pericos.
Entenc però la teva filosofia, i en d'altres facetes de la vida intento aplicar-ho.
Ahir el meu desencís va ser no tenir petards, ja que els vaig acabar en el darrer Barça-Madrid. Això no pot ser, i avui mateix tornaré a carregar provisions... per una temporada que els culés esperem que sigui el millor possible. Aprofito per carregar contra el culé-pessimista que no ens porta a enlloc.
L'última part del post, amb el teu permís, me la faig meva. Crec que has donat al clau. Sempre ens hem de valer per nosaltres mateixos. Al final crec que ser anti Espanyol, anti Madridista, el que ens fa, es tirar les culpes cap a ells, quan les coses no ens van bé. És com buscar motius externs, com si nosaltres no ho podèssim fer millor.
Hola Jordi:
Aquell Liverpool del que parles va guanyar 4 C.Europa (en dos tandes 2), i una d'elles la del 1981 al RM.
A mi també m'agrada i intento ser positiu sempre, però a vegades em canso sempre de posar "l'altra galta", per a continuar "llegint" (és un dir) i escoltant (també és un dir) els insults i la falta de respecte, cada cop pitjors i més pujats per part dels mitjans "nacio-madridistes" envers el Barça.
La veritat és que vaig anar a dormir amb un petit somriure molt positiu.
Ara que no ho espatllem nosaltres avui.
Quim
Teòricament el punt de vista que proposes és molt positiu, ara bé, a la pràctica és molt complicat assolir-ho. Els sentiments que mouen el futbol o la política, per enumerar els àmbits que toques a l'article, crec que estan intrínsicament lligats amb les relacions que s'han establit al llarg de la història entre Barça i Madrit, o Catalunya i Espanya. Una cosa no seria el mateix sense l'altre. Pot ser que sembli una manca de plenitut que per a una entitat, del tipus que sigui, sigui impossible assolir la seva màxima expressió per ella mateixa, però si ho pensem fredament una sense l'altre no es podrien explicar per si soles. Per tant, diga-li antimadridisme, o aficionat als equips que juguen contra el Madrit , al cap i a la fi vé a ser el mateix, i en menys o més mesura aquest sentiment es troba dins les venes de tots els barcelonistes.
@ Miquel
Estic d'acord amb el que dius i les dificultats que expresses. Les emocions no es provoquen, ens arriben. Ja ho entenc. Dit d'una manera o d'una altra és el que la resta de persones han expressat.
Ara, jo em ratifico en què és una qüestió d'actitud que, això sí, requereix d'una certa disciplina i convenciment.
Publica un comentari a l'entrada