diumenge, 1 de març del 2009

La crisi és de model de negoci

Diverses informacions aparegudes aquesta setmana han posat en relleu la crisi que pateixen els mitjans de comunicació. No se n’escapa cap grup i afecta tant a la premsa escrita com a l’audiovisual. Hi ha una part que és deguda a la caiguda estrepitosa de la publicitat; només resisteix la premsa digital, però el seu volum de negoci és irrisori.
He seguit les reflexions que han fet els catedràtics de comunicació i periodisme Josep Gifreu i Jaume Guillamet en sengles articles dilluns a l’Avui i El País, respectivament. Tots dos arriben a conclusions semblants i apunten a l’esgotament del model de negoci actual. El periodisme tendeix cada cop més a l’entreteniment i abandona la seva funció informativa i de servei a la veritat i la raó. La recepta és un retorn a les essències de l’ofici.
Jo trobo que, sense obviar els múltiples factors que incideixen en la crisi actual del periodisme, i que l’auge d’Internet ha mostrat amb tota la seva cruesa, el principal repte que té plantejat el periodisme de qualitat és de model de negoci. La informació és molt cara. Si fins avui s’ha pogut finançar ha estat gràcies a la publicitat. Tanmateix, i més enllà de les raons derivades de la crisi econòmica, els mitjans de comunicació convencionals, especialment la premsa escrita, cada vegada són menys un suport vàlid per als anunciants. Premsa i publicitat han crescut de la mà al llarg de la història, però avui sembla que els seus camins tendeixen a separar-se. Avui, qui busca un pis per a comprar o llogar, o una nevera per a substituir la que se li ha espatllat, abans de decidir-se navegarà per Internet en busca del producte que més li convingui.
Guillamet diu que és més fàcil imaginar diaris impresos sense periodisme que no pas periodisme sense diaris. En aquesta paradoxa hi ha la clau de volta de la crisi actual. I ningú sap quina solució hi ha. Si avui tinc una notícia d’impacte, què faig? La venc a un diari que renuncia al periodisme, o bé renuncio jo als diners a canvi de ressò i influència i la llanço a través del meu bloc? No tinc cap dubte sobre què faria.

2 comentaris:

Eduard Padró ha dit...

Jo crec que els periodistes han pogut aprofitar els darrers anys de l’anomenada Societat de la Informació,però ara tot està canviant de nou. Va proliferar la contractació de periodistes a per tot, cada empresa va multiplicar el departament de comunicació. Els periodistes copaven tots els programes de TV, ja no hi havia especialistes per parlar de temes, tots els que semblava que en sabien eren periodistes... inclús he arribat a sentir que el Periodista és dels pocs llicenciats que sap escriure... pff! De fet no hi ha periodista que es preï que no hagi publicat el seu llibret, inclús s’atreveixen amb la novel•la... També hi ha hagut tota una sèrie de periodistes que han guanyat moolts diners, amb grans sous per fer columnetes d’opinió o presentar programes de matins o de tertúlies. He arribat a veure periodistes esportius amb cotxes esportius de luxe... Però... on era la informació fidedigne? on era el reconeixement del periodisme com a ciència de la informació i per tant com a fet contrastable i fiable? Tot eren "es que m’han dit que", "un ocellet m’ha dit que", "no tinc proves però és així..." La nova etapa del món d’Internet i la greu crisi econòmica crec que acabarà modificant el panorama... potser ja hem cremat l’etapa de la Societat de la Informació... potser ja estem començant a passar pàgina. Potser ha passat com la moda del màrqueting que hi a haver fa força anys...
SALUT!

Jordi Badia ha dit...

@Eduard Padró
Veig que no teniu una opinió massa bona dels periodistes, especialment dels esportius. Comparteixo en bona part aquesta anàlisi; és cert que la vessant espectacle ha anat guanyant la informació. Suposo que per això hi ha ara moltes veus que demanen tornar a les essències del periodisme.
Les noves tecnologies de la informació i Internet suposen un repte fenomenal. El paisatge que sortirà després d'aquesta crisi serà del tot diferent. L'únic que és segur és que el periodisme continuarà sent necessari.
Amb tot, deixeu-me fer una mica de corporativisme: no és fàcil ser independent en un món en què qualsevol cosa que dius o fas s'analitza no a partir del contingut sinó en funció de l'adscripció que t'atorguen.