Brillant i inquietant

Dissabte contra l’Athletic Club el FC Barcelona va recuperar les sensacions del primer tram de la temporada. Anit, contra l’Olympique lionès (5 a 2), van quedar confirmades parcialment. Tots els arguments futbolístics que gairebé sense adonar-nos-en s’havien anat perdent els primers mesos de l’any van emergir de cop en una primera part memorable. L’eliminatòria va quedar resolta en els primers 45 minuts, en els quals els blaugrana van culminar amb 4 gols l’allau de joc i oportunitats de què van gaudir. Ara: la segona part va ser del tot diferent. S’hi van apreciar dues mancances que, tenint en compte que la temporada ja va de debò, fan de malfiar: la poca consistència defensiva i la incapacitat per tenir el partit sota control.
La primera part va ser com les de fa uns mesos. El Barça va tornar a ser aquell equip que passava per sobre dels rivals a base de negar-li els espais, ofegant-lo en el seu camp, provocant que hagués de rifar la pilota constantment. L’Olympique va ser durant 45 minuts un equip aclaparat per les ocasions i els gols, els dos primers d’Henry, el tercer de Messi i el quart, finalment, d’Eto’o. El cinquè el va fer Keita en el temps de descompte.
La segona part, en canvi, va ser estranya. I no pas perquè el Barça baixés la intensitat, la persistència diríem, sinó perquè tot d’una el partit va com embogir. És cert que a les acaballes de la primera part els lionesos havien marcat en un córner i que just iniciada la segona hi van tornar. Però és que aquest segon gol ja va ser conseqüència d’un joc que anava a batzegades, sense ordre ni concert. En només quatre minuts, del 43 al 47, els blaugrana havien concedit dos gols en les dues úniques rematades entre els tres pals dels francesos (les úniques en tot el partit). I a partir d’aquí un descontrol fascinant; atractiu per a l’espectador, però d’un risc extraordinari.
És clar, ara que la temporada enfila el seu tram decisiu, aquesta poca consistència defensiva i aquesta incapacitat aparent de fer que no passi res quan el partit ha quedat del tot decidit té un punt d’inquietant tot i que no amarga l’excel·lent primera part d’anit.