Quanta, quanta porqueria!

Dies després de la consulta que es va fer a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya, vaig llegir en diversos articles de fons que una de les virtuts que havia tingut aquell referèndum, més enllà dels resultats i la participació, era que havia ressituat l’eix de la política catalana en el fet nacional, que de la dicotomia esquerra – dreta en què semblava que s’havia entrat des de les successives victòries del PSC i els governs tripartits, ara aquell acte l’havia tornat a desplaçar cap a l’eix natural del país. Si ho diuen, deu ser perquè s’ho creuen i perquè pensen que és així. Molt bé. Ara: personalment, i sense ganes de portar la contrària, a mi em fa l’efecte que l’eix de la política i dels afers públics, i d’alguns de privats amb transcendència pública també, vist el cas Millet i, ara mateix, el dels espies del FC Barcelona, entre tots plegats l’hauríem de fixar en la decència perquè ja n’hi ha prou i massa de tant desvergonyiment. Jo entendria que les pròximes eleccions al Parlament o a la presidència del FC Barcelona o qualsevol altra institució es fessin sota el signe de la regeneració. No em sembla exagerat comparar el cas Millet amb l’afer que ha esclatat al FC Barcelona, per més distints que siguin, perquè, en el fons, ambdós són conseqüència d’aquesta impunitat i prepotència amb què les persones som capaces d’actuar quan ens posem els vestits del poder i tenim a les butxaques diners que no són nostres i que no ens costen gens de guanyar. I, segons com es miri, encara em sembla més greu i tot perquè el director general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, a més a més, ha sortit a justificar una actuació injustificable amb una versió que no s’aguanta per enlloc. Les informacions revelades pel diari El Periódico -sabudes des de fa temps però callades fins ara-, que Joan Oliver ha confirmat, parlen d’un espionatge a quatre vicepresidents i no de “l’auditoria de seguretat” a què s’ha referit; una auditoria de seguretat és una contravigilància que es fa quan se sospita que s’està sent espiat, per a defensar-se’n, i que no implica fer cap investigació sobre el patrimoni i els afers dels contravigilats. I més: que el president no en sabés res, al marge de si és creïble o no ho és, com ha dit Oliver, encara el fa més irresponsable per haver-se arrogat unes atribucions que no té; si hagués actuat per ordre del president o de qualsevol directiu, almenys seria més comprensible el que ha manat. I, encara, aquest cas, com el cas Millet, no són afers que es puguin resoldre amb una, dues, tres o les dimissions que calguin. El mal és molt més profund i no es resol sense una regeneració molt a fons, de persones i maneres de fer, una regeneració cultural gairebé. Cal una Catalunya ben oberta, sí, i tant!, perquè hi entri una mica d’aire net.