L’hort d’en Gustau i les carabassoneres

Ara feia moltes setmanes que no us parlava d’en Gustau Martí. De fet, també feia molts mesos que no ens havíem trobat al Turisme, tot i que no tants. No ho recordo exactament, però em fa l’efecte que l’última vegada que ens vam trobar a l’hora del vermut va ser cap a mitjans de juny. Ahir al migdia ens vam retrobar, al lloc de sempre, i ell assegura que havia de ser a finals de maig o, a tot estirar, els primers dies de juny. Els seus arguments són plausibles:

- Li ho dic i n’estic del tot segur perquè el primer divendres de juny, que enguany s’esqueia en dia 5, oi?, diada de Sant Bonifaci (ho sé perquè un oncle meu se’n deia, oi?), vaig caure tornant de l’hort i em vaig trencar l’os del fèmur. Escolti, fa un mal terrible aquest os quan es trenca! De jove m’havia trencat un braç, oi?, i és tota una altra cosa. Se n’ha trencat mai vostè cap, d’os?
- No, per sort, i deixi’m tocar ferro, no m’he trencat mai cap os, fins ara.
- Doncs tant de bo no hi hagi de passar mai. I, és clar, m’he hagut d’estar a casa sense moure’m més de dos mesos, tot el juny, tot el juliol i mig agost, oi? I encara no he fet net del tot. Segons com, encara em fa mal, quan ha de canviar el temps, oi? Ho diuen i és ben veritat. Hauria d’anar amb una mangala, però no m’hi acostumo, oi? Però vaja, ja em vaga d’anar a l’hort un altre cop i al Turisme, i això és mitja vida, sap? N’ha fet mai vostè, d’hort? Li ho recomano vivament, cregui’m. Quan tingui la meva edat, m’ho digui.
- Bé, sí, vaig provar-ho un parell o tres d’anys, però un hort vol molta feina i no dono l’abast, jo. Un dia me l’ha d’ensenyar, el seu hort, perquè em fa l’efecte que l’ha de tenir molt endreçat, i un hort ben endreçat, amb les eres ben traçades i organitzades és una cosa bonica de veure.
- Ho procuro sí. Em penso que un hort, la manera de tenir-lo, diu molt del seu hortolà, oi? I què hi plantava, perquè allà dalt on s’està hi fa molt de fred i vent, oi?
- Bé, les quatre coses que havíem de menester: enciams, tomàquets, cebes, faves, mongetes... i carabassons, sí! Sap què em va passar amb els carabassons? Ara riurà. El primer dia que vaig anar a comprar planter, l’home em va preguntar què volia. Jo volia una mica de tot i vaig començar demanant les carabassoneres. Em va demanar quantes en volia. I li vaig dir, què sé jo, dotze potser. Em va mirar, amb aquella cara que només saben posar els pagesos quan s’adonen que el seu interlocutor no hi plega res del que parlen, i em va preguntar quanta gent érem a casa. “La meva dona i jo”, li vaig contestar. “I en mengeu molt de carabassons”, va seguir, sense canviar de cara ni de to. “Home, no, normal, com tothom suposo”, em sembla que li vaig dir. “Doncs, saps què, potser que te’n quedis un parell; em penso que amb dues carabassoneres ja fareu”.

El Gustau m’escoltava i feia la mateixa cara que aquell pagès que em va vendre les dues carabassoneres.