Onze de Setembre: el referèndum

El referèndum sobre la independència de Catalunya que es vol fer diumenge a Arenys de Munt podia haver estat una anècdota més dels actes que aquests dies es faran en commemoració de l’Onze de Setembre, amb poca o nul·la transcendència política i social, però vet aquí que des de les Espanyes, les d’allà i les d’aquí, l’han convertit en categoria. Agafant-se al suport que aquell Ajuntament volia prestar al Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, hi han presentat recurs i han aconseguit que es prohibeixi al consistori donar cobertura logística als organitzadors. I només ha faltat que en paral·lel s’autoritzi una manifestació de la Falange diumenge mateix per acabar d’embolicar la troca. Quanta energia malversada a banda i banda per un acte que no deixava de ser una collonada. I tampoc no hagués canviat gaire pel fet que d’altres municipis haguessin seguit l’exemple i haguessin convocat consultes populars similars perquè, al capdavall, els alcaldes i regidors no són res més que corretges de transmissió i quadres a les ordres dels aparells dels partits polítics. Poc futur se li podia augurar a un experiment d’aquesta mena. Però vist l’aferrissament amb què s’ho han pres ells, ara ja és clar que s’ha engegat un moviment capaç de generar un inèrcia d’un intensitat considerable. Ja sabíem que Espanya no deixa marge legal a l’independentisme, fins al punt de no permetre fer ni un referèndum tan innocu com aquest. L’independentisme no entra a la Constitució i la Constitució és intocable. Som al cap del carrer. Tampoc ens ha d’estranyar. Qualsevol passa sobiranista requerirà un moviment de ruptura amb la legalitat vigent. Sempre ha estat així i ho hauríem de saber. I la qüestió fonamental sempre ha estat trobar el moment adequat per a plantejar-lo amb garanties de sortir-ne ben parat. El que per a mi és una incògnita és saber si episodis com aquest d’Arenys de Munt fan créixer l’independentisme o, al contrari, provoquen cansament i frustració. El president de la Generalitat, José Montilla, diu que “és donar arguments a la caverna”; deu considerar que molts dels seus en formen part, és clar.