Onze de Setembre: l’endemà

Llegir al diari les notícies referides a la celebració de l’Onze de Setembre fa una certa angúnia. La Diada Nacional de Catalunya serveix per fer memòria solemne de la derrota del 1714. Aquella desfeta va ser prou grossa com perquè la commemoració es fes institucionalment en pau i que per un dia, d’una manera general i notòria, tothom deixés de banda els greuges i les querelles que pugui tenir i ajudés a que els actes, siguin festius o reivindicatius, o de les dues menes alhora, es fessin amb normalitat; particularment, sempre hi haurà qui no es podrà fer passar les ganes d’emprenyar o de fer gràcia. Tanmateix, llegint els diaris de l’endemà, dic, veiem que la Diada d’enguany ha estat un camp de batalla entre ERC i ICV per Palestina i Israel, que la cantant israeliana Noa va ser escridassada, que el president d’un club de futbol va tenir més protagonisme i va rebre més adhesions i mostres de simpatia que no pas els polítics, que l’ofrena al monument de Rafael Casanova es va fer enmig de xiulades i esbroncades constants i generals, que en aquest mateix acte un grup va saltar-se la seguretat i va manifestar-se contra la crisi econòmica, que la Televisió Nacional de Catalunya va escarnir el discurs oficial del president del país, etc. I tot i així, en el balanç oficial que en fa el govern i els organitzadors es diu que l’Onze de Setembre s’ha commemorat amb normalitat. És una declaració retòrica, és clar. Ara: trobo que és un qualificatiu que s’ajusta força a la realitat, malgrat que aquesta no sigui la intenció que persegueix el govern a l’hora d’emprar-lo. Ja fa molts anys que l’Onze de Setembre no es commemora amb normalitat i que cada any que passa l’anem fent més grossa. Però és que em penso que aquesta situació d’anormalitat és la normalitat del país que tenim. Fa temps que hem arribat al cap del carrer. Els vestits que ens hem posat, els que ens han posat i els que ens hem deixat posar ens van petits i no hi ha cap sastre que els sàpiga eixamplar. I com que ens engavanyen fem uns moviments extranyíssims i ridículs. És normal.