Onze de Setembre: la manifestació

Des que Joan Laporta va dir que assistiria a la manifestació independentista en motiu de l’Onze de Setembre, hi ha hagut un devessall de declaracions i articles a favor i en contra, alguns més educats, d’altres més barroers, alguns més assenyats, d’altres més arrauxats. Aquesta reacció respecte d’un acte de signe polític per part de Laporta és inèdita; des de que és president del FC Barcelona i fins avui, Laporta ha fet múltiples declaracions i s’ha manifestat mantes vegades respecte de qüestions polítiques i de país. A la campanya del 2003 es va declarar patriota català i independentista i la majoria dels seus discursos han estat trufats d’afirmacions inequívoques. Per tant, que polítics i portaveus tan significats com el president d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, o Antonio Bolaño, l’excap de comunicació del president de la Generalitat, José Montilla, és una novetat que em fa l’efecte que té alguna transcendència. Per exemple, ha provocat que el president de Convergència, Artur Mas, hagi contradit Duran i hagi defensat el dret de Laporta a anar a la manifestació. Certament, aquest és un debat ben absurd. Els qui critiquen Laporta ho fan amb l’argument que no tots els socis del FC Barcelona són independentistes. A mi em sembla que aquest és un argument del tot irrellevant. Jo entenc que Laporta es manifestarà aquest Onze de Setembre a títol individual; una altra cosa fóra que la Junta Directiva fes una declaració oficial, en nom del club, a favor de la independència del país. És clar que no hi tindria res a dir si aquesta mateixa declaració fos en suport d’una decisió del Parlament de Catalunya. Vull dir que el FC Barcelona fa bé de donar suport a les institucions polítiques del país; de fet, els estatuts del club l’obliguen a fer-ho, una circumstància que sempre s’ignora. I, a més a més, jo vull saber què pensa el president del FC Barcelona respecte de qüestions transcendents de Catalunya, com m’agradaria saber-ho d’altres presidents d’altres institucions; és clar que sempre hi ha silencis tan eloqüents, o gairebé.