Els milhomes

El president Pujol va dir, un cop s’havia acabat el procés per a la reforma de l’Estatut, que Catalunya s’havia mirat al mirall i que no s’havia agradat. Em va semblar una manera molt encertada de resumir un procés que havia començat amb molt d’engrescament i il·lusió i que va acabar malament i després d’una esbatussada fratricida. Vull dir que tot va anar, si fa no fa, com acostumen a anar les coses de menjar en aquest país. I, compte, que el Tribunal Constitucional encara no ha acabat de ribotejar-nos-el. Ara, a Arenys de Munt, hem comptat els independentistes i ens hem adonat que són pocs, realment molt pocs si del que es tracta és de plantejar l’opció sobiranista a escala nacional i a mitjà termini. Ja sé que en democràcia el que compten són els vots i que el 96 per cent dels votants van pronunciar-se a favor de la independència de Catalunya; però un 41 per cent de participació, amb Falange o sense passejant pel voltant de l’urna, és insuficient i descoratjador. Quina xifra de participació hi haurà a la Santa Coloma de Gramenet de Muñoz o al Cornellà de Montilla o a l’Hospitalet de Corbacho? És clar que Catalunya no aconseguirà la independència ni amb els Muñoz, els Montilla o els Corbacho votant-hi a favor, potser ni tan sols comptarà amb els Iceta, però el que és segur és que no l’obtindrà ni contra ells ni a pesar d’ells; em sembla que com a molt es pot aspirar a fer-la al marge d’ells. I, no obstant, l’onada de declaracions i d’articles proclamant el començament d’una primavera independentista han proliferat de manera notòria. I voleu que us digui que a mi em sembla que el país no ha pas canviat tant en dos dies! Els poders de dret i els fàctics estan controlats majoritàriament per partits, grups, persones, etc., que de la independència de Catalunya no en volen saber res i l’únic partit independentista amb representació parlamentària continua donant suport, de grat o per necessitat, a un president que de la independència del país en què ha anat a raure no en vol sentir ni a parlar. Avui, l’independentisme és un milhomes que es mira al mirall i troba que, estèticament, fa patxoca.