El cas de Fèlix Millet

El cas del president de la Fundació del Palau de la Música, Fèlix Millet, és extraordinari. Personalment, em provoca una indignació solemne. Aquest senyor és un pocavergonya que ha jugat amb el prestigi dels seus il·lustres avantpassats, el del Palau de la Música i l’Orfeó Català i, per extensió, el de la burgesia catalana. Tothom en surt mal parat d’aquest tràngol. L’actuació d’aquest senyor ja ha estat molt comentada i temps a venir n’anirem tenint més notícies, a mesura que el cas avanci judicialment. La carta que ell mateix ha adreçat al jutge és un assaig excel·lent per entendre els fonaments de la crisi econòmica que ens aclapara. Fèlix Millet és culpable de tot el que li passa, però de còmplices n’hi ha un munt. Els qui haurien d’haver estat més al cas diuen que aquest afer ha posat en evidència que els mecanismes de control han estat insuficients i que a partir d’ara ho faran molt millor i un cas semblant no tornarà a succeir. Jo ja m’ho crec que les auditories no hagin detectat un desfalc de més de 3 milions d’euros. Per aquestes qüestions, les auditories sempre han estat molt curtes de vista. Ara: aquest senyor tenia al seu servei un grapat considerable de treballadors que li firmaven les factures, li feien les reserves dels hotels i dels restaurants, li contractaven els arquitectes i els manobres per a fer les obres de casa, etc., i aquest senyor també té un munt de persones amb qui hi conviu de manera diària, siguin familiars, amics o col·laboradors diversos. És incomprensible que ningú s’hagués adonat que el senyor Millet duia un ritme de vida i incorria en un nivell de despeses impropi del seu càrrec i de la seva situació patrimonial. Jo no em puc creure que el senyor Millet faci dos viatges per valor de mig milió d’euros i faci reformes a les seves cases per valor d’un milió i mig d’euros, em sembla, tot a càrrec de la Fundació del Palau, i ningú se n’assabenti. Jo el que penso és que hi deu haver unes quantes persones que, per estalviar-se problemes, han preferit fer veure que no veien res i posar cara de lluç quan s’ha sabut tot.