Arenys de Munt: inflexió o anècdota?

El 41 per cent dels arenyencs amb dret a vot s’han pronunciat abassegadorament a favor de la independència de Catalunya. La participació és molt baixa i decebedora, per més que es vulgui comparar amb el 35 per cent de les eleccions al Parlament europeu. Tant se val, perquè la importància del referèndum d’Arenys de Munt no resideix en els guarismes sinó en la seva força simbòlica, que la té. Els seus organitzadors estan sincerament engrescats: la jornada va transcórrer amb normalitat democràtica –per sort, algú es va adonar de la bestiesa que anaven a fer i només van enviar una seixantena de falangistes–, la vila es va omplir de visitants que volien fer costat als arenyencs, feia molts dies que se’n parlava arreu fins al punt que la iniciativa ha acaparat l’interès de la premsa internacional i tot. I ara, la comissió organitzadora i les plataformes sobiranistes pensen en estendre l’experiència a la seixantena de municipis que volen fer un referèndum similar; encertadament, volen que tots el celebrin el mateix dia. Molt bé. Ara: a mi, tot plegat em recorda molt el moviment popular que es va generar a favor de les seleccions catalanes i que ha acabat diluint-se perquè els qui l’havien de canalitzar no ho han fet. Tots aquests moviments a favor de les seleccions i per a la independència de Catalunya mereixen un respecte absolut. Però estan abocats al fracàs i a generar frustració si els partits polítics amb representació parlamentària no es posen al capdavant i els lideren seriosament. Al Parlament ja hi ha un partit que té la independència al seu programa, però no es fa valdre, al contrari, ha donat el govern a un partit que de la independència no en vol sentir ni a parlar. Tots els països que els darrers anys s’han independitzat a Europa, la independència se l’han haguda d’agafar; hi ha hagut un moviment popular de base, és clar, però el liderat ha vingut de dalt. És el que passa a Escòcia i al Quebec, encara que no se’n surtin. Els més optimistes diuen que Arenys de Munt és el començament d’un procés inexorable que s’anirà estenent com una taca d’oli. Molts dels que ho proclamen hi poden fer molt.