Robson, home de seny

Avui tenia pensat fer un altre article. No era encara la continuació del de la reforma dels Estatuts del FC Barcelona, que queda pendent. Pretenia recordar que avui fa un any just que vaig començar aquest bloc. Però la mort de Bobby Robson, un dels entrenadors que més petjada han deixat en el club, tot i haver-s’hi estat només un any, passa pel davant. Ara, aquell va ser un any d’una intensitat fora de mida. La temporada que Robson va ocupar la banqueta del Barça va ser d’una tensió extraordinària i insensata. Va caure al mig d’una guerra fratricida entre culers. Ell, al gener em penso que va ser, va dir que sovint se sentia com Gary Cooper a Sol davant del perill. Per a uns, era una arma llancívola contra el president i per aquest, un escut amb què parar tots els cops. Amb Robson no ens vam portar bé. El president Josep Lluís Núñez acabava d’acomiadar Johan Cruyff d’una manera molt traumàtica iniciant un cisma terrible, els espeternecs del qual encara se senten ara i de tant en tant. Núñez volia portar un altre holandès, Louis Van Gaal, una mena d’anti Cruyff, però havia d’esperar-se un any. Per això va fitxar Robson, per fer-li d’entrenador pont. No se sap ben bé fins a quin punt va venir enganyat o es va deixar enganyar confiant que, si tenia èxit, es guanyaria la renovació. Futbolísticament, va ser un any molt bo. Es van guanyar tres títols (Supercopa d’Espanya, Recopa d’Europa i Copa del Rei) i la Lliga es va escapar només al final. Va ser l’any del millor Ronaldo, el dels gols impossibles contra el Compostel·la i el València, i amb un munt de partits memorables, com la tornada de l’eliminatòria contra l’Atlètic. Aquell equip golejava sovint, però el públic treia mocadors blancs i els periodistes criticàvem –alguns, és clar– el futbol poc ofensiu del tècnic anglès i que l’equip arribés a jugar amb tots els centrals a l’hora. Aquella temporada 1996 – 97 va ser molt convulsa, certament. Però Robson, amb la seva manera de ser, sempre elegant i educada, va ser les poques persones que no van deixar mai de procurar posar una mica de seny en aquell guirigall.