Crisi perceptible

Desconec quin serà el missatge oficial així que s’hagi acabat la temporada turística. Vull dir que no sé fins a quin punt es reconeixerà la crisi econòmica perquè hi ha molt d’interès a dir que ja hem tocat fons i a interpretar qualsevol índex econòmic de manera positiva i com a símptoma de recuperació. Fins avui, en totes les declaracions dels responsables polítics i des del mateix sector em sembla apreciar un intent de minimitzar els efectes. Com que som en el moment àlgid de la temporada, comprenc aquest esforç per ressaltar que el turisme interior o les rebaixes de preus han compensat la davallada dels visitants estrangers i les pernoctacions. Tanmateix, jo veig que la crisi es nota d’una manera certa i profunda. Estem passant aquesta primera quinzena d’agost en un poble de la Costa Daurada. Hi anem des de fa quatre o cinc anys, de manera que la nostra percepció no és molt gruixuda. I tot i així, els efectes de la crisi els veiem a cada moment i en totes les activitats, sense haver de preguntar-ho. Comparat a d’altres anys, hi ha molta menys gent entre setmana i el contrast amb el cap de setmana, especialment el diumenge, és molt més accentuat. Aquesta és una impressió molt difícil de provar, però l’he tinguda en els onze dies d’agost transcorreguts. Ara: hi ha d’altres indicis que són objectius: el nombre d’apartaments tancats i de rètols de venda o lloguer és molt més alt, per exemple. O la facilitat amb què es pot trobar taula en un restaurant sense necessitat de fer una reserva. És relativament habitual entrar en una botiga i sentir la mestressa comentar que aquest estiu no els surten els números. Potser aquesta realitat no sortirà reflectida del tot a les estadístiques quan d’aquí a unes setmanes es facin els balanços de la temporada. També hi ha persones a qui els costa reconèixer que si no fan les mateixes vacances dels estius anteriors és perquè no poden pagar-se-les i expliquen que aquest any han decidit quedar-se a casa perquè amb tant de viatge com havien fet han quedat embafats. Em sembla que l’única cosa que no és en crisi són les ganes de fer el merda.