Victòria parcial, conflicte etern

Ha fet bé el FC Barcelona de recórrer a l’última instància de la justícia esportiva, el Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS), per a defensar els seus drets en el cas Messi. Encara que el TAS no li hagués donat la raó, havia fet bé. La justícia ens fa massa respecte. La vida és plena de conflictes d’interessos i d’interpretacions contràries i no hi ha res de dolent en demanar a un organisme creat expressament per a resoldre’ls que s’hi pronunciï. Altra cosa és que les seves sentències ho emboliquin tot una mica més.
A partir de la resolució del TAS, el següent pas és ben senzill: que el jugador desfaci el camí i torni a la disciplina del seu club. Però, a hores d’ara, sembla el més complicat. Els dirigents argentins, des de don Julio (per Julio Grondona, el president de la federació argentina) al seleccionador Sergio Batista, han dit que no pensen prescindir de Leo Messi i que se’l queden per a disputar els Jocs Olímpics. Al FC Barcelona, en canvi, les posicions no semblen tan ben definides. A la satisfacció per la victòria judicial hi apareix la dificultat de fer complir la sentència. Perquè si el club força la tornada del jugador, la reacció més probable de la selecció argentina és que, a partir d’ara, apliqui de manera escrupolosa el reglament FIFA i que el FC Barcelona es vegi obligat a prescindir dels seus jugadors argentins per tot el període establert. I tant de bo només afecti els argentins, perquè avui no es pot descartar que sigui la mateixa FIFA, derrotada al TAS, qui insti les demés seleccions a fer complir fil per randa el seu reglament.
Tant se val. El FC Barcelona ha fet bé i és bo que el TAS li hagi donat la raó. És un precedent important que els clubs haurien d’aprofitar per a negociar amb la FIFA un calendari més racional i un reglament menys lesiu. Les compensacions i les assegurances obtingudes per la cessió de jugadors fa uns mesos és un pas en la bona direcció, però és una mesura pal·liativa, no la solució d’un conflicte que s’eternitza.