Dopatge: qüestió d’hipocresia (i 2)

Estar a favor de la legalització del dopatge no vol dir defensar que els esportistes es dopin. Simplement, és pretendre trobar una sortida raonable a una situació que, a banda de ser una lluita perduda, cada vegada més està sortint de mare. El velocista jamaicà Usain Bolt, campió olímpic i recordista mundial dels 100 i 200 metres, ja té damunt seu l’ombra de la sospita. Que els atletes jamaicans no vulguin sortir de la seva illa i anar a entrenar als Estats Units, per exemple, es considera un indici de les pràctiques poc clares que explicarien la seva superioritat en els Jocs Olímpics de Pequín. Cap d’aquests atletes ha donat positiu, però això es veu que no té cap importància, ni per a la premsa ni per als seus companys atletes que han començat a escampar dubtes. El problema és que ni les regles del joc es respecten. Si no hi ha hagut positiu, no hi hauria d’haver dopatge.
Si cada vegada hi ha més veus autoritzades que permetrien l’ús de determinades substàncies, sota control mèdic, per a millorar el rendiment, es deu a diferents motius. I la sospita sistemàtica no n’és el principal. La lluita contra el dopatge s’ha encarat més per a tranquil·litzar consciències que no pas per a resoldre els problemes de salut i de competència deslleial que poden ocasionar.
El constant degoteig de casos positius, a tots els nivells i a tots els esports – i a pesar que no hi ha criteris unànimes d’una disciplina a l’altra–, ens pot dur a concloure que el dopatge és una pràctica habitual i que si no se n’enxampen més és perquè va per davant dels controls. Per tant, s’evitarien més riscos estalviant als esportistes el recurs a substàncies emmascaradores i mètodes i personatges poc recomanables.
El risc més gran que corren els esportistes d’elit és la pràctica esportiva en si mateixa i les necessitats derivades de l’espectacle i el negoci en què l’hem convertit. Si només fos esport, als ciclistes del Tour els faríem pujar el Tourmalet a l’hora de la fresca i no pas mentre fem la migdiada.