El Comitè Olímpic Internacional (COI) va anunciar abans dels Jocs de Pequín que faria 4.500 controls antidopatge i que preveia detectar entre 20 i 30 casos positius. Fins ara, entre els atletes enxampats no n’hi ha cap de renom. A l’espera del balanç final del COI, els més ben pensats poden considerar que els atletes van prenent consciència dels mals del dopatge, i els més escèptics que els mètodes d’emmascarament van per davant dels controls; els casos detectats al Tour de França d’EPO d’última generació hauria estat un advertiment que s’ha tingut en compte.
En la qüestió del dopatge hi ha molt d’hipocresia i poca voluntat d’afrontar el debat obertament. El dopatge és una ajuda química per a millorar el rendiment en competició i per a recuperar la musculatura de manera més ràpida entre entrenaments. Els qui s’hi oposen addueixen que és una competència deslleial i que perjudica la salut dels atletes.
Però l’esport d’elit ha evolucionat en tots els seus aspectes. El material, les instal·lacions –a Pequín s’havia anunciat que el tartan de les pistes d’atletisme i la piscina afavoririen l’obtenció de nous rècords– o els sistemes d’entrenament estan en permanent revisió per a ajudar els atletes a millorar el seu rendiment. També la medicina esportiva evoluciona i hi contribueix. No tots els atletes tenen accés a aquest cúmul de millores. Parlar de competència deslleial és absurd.
Establir la frontera entre el que és una ajuda legal o il·legal és difícil. Els comitès tècnics de les federacions se’n fan un tip d’analitzar els nous materials, i mai s’estalvien les polèmiques. El cas del banyador d’Speedo o el de les pròtesis per a atletes discapacitats són emblemàtics.
Pel que fa la salut, el primer que cal entendre és que l’esport d’elit és esport de risc. I que tot el que envolta l’esport tendeix a augmentar aquest risc. Negar als esportistes l’ajuda mèdica és abocar-los a l’ús de productes emmascaradors. Perquè l’esportista mai renunciarà a millorar les seves marques. I el dopatge sempre anirà per davant dels controls.
dimecres, 20 d’agost del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Llavors què proposes? Que no hi hagi controls antidopatge? Permetre-ho tot? És veritat que hi ha molta hipocresia en el món del dopatge. Igual que en tants altres móns com, per exemple, en el de la droga. Però algunes normes s'han de posar per regular-ho, no? Salut! Sique.
Jo més aviat diria que tothom segueixi els mateixs controls . Per què els ciclistes han d´ estar disposats que els vàmpirs vinguin a qualsevol hora qualsevol dia els 365 dies de l´ any i els jugadors de bàsquet dels USA els hi és permès pendre fins a certa quantitat d´ esteroides i nandrolona ?
Publica un comentari a l'entrada