Succeeix sobretot a la literatura, però l’article periodístic no n’està exempt. No debades també és un exercici literari. Passa que el lector arriba a les seves pròpies conclusions. I tant li fa sinó són ben bé les mateixes, o bé són del tot diferents. Tant se val, l’article, com el poema o la novel·la, o qualsevol altra obra que es fa per a ser llegida o admirada, un cop s’ha fet pública deixa de pertànyer al seu autor i passa a ser domini del seu lector o espectador.
L’escriptor israelià Amos Oz, en el seu llibre de memòries Una història d’amor i de foscor, publicat per Anagrama, en parla en un dels seus capítols. Hi distingeix entre el mal lector i el bon lector. El mal lector seria aquell que pretén conèixer exactament què li ha volgut dir l’autor, saber tots els detalls, quina part del relat és autobiogràfica i quina no ho és, si el que explica li ha passat de veritat o tan sols és fruit de la seva imaginació, si tal o qual personatge existeixen de veritat i si hi ha tingut la relació que sembla deduir-se’n...
Els periodistes formaríem part d’aquesta espècie de lectors, en el sentit que som tafaners d’ofici i que fem totes aquestes preguntes que els lectors no sempre tenen l’oportunitat de fer directament a l’autor. Amos Oz accepta el vessant literari del xafardeig, el qualifica del “parent vulgar de la literatura”, i reconeix que “tafanejar en els secrets del proïsme és un impuls etern i universal”.
El bon lector, en canvi, seria aquell qui cerca “el cor del relat” no en “la distància que hi ha entre l’escrit i l’escriptor, sinó precisament en la que hi ha entre l’escrit i el lector”. I “no preguntis si són fets reals. Si és el que li passa a l’autor. Pregunta’t sobre tu mateix. I pel que fa a la resposta, guarda-la per a tu”, conclou.
Amb els articles periodístics succeeix quelcom de semblant. Que un cop publicats deixen de pertànyer a l’autor. El lector en fa la interpretació que considera oportuna, llavors. El problema, si és que n’hi ha algun, és que no sempre es guarda la resposta per a ell.
dijous, 28 d’agost del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Avui en dia que tothom pot deixar la seva opinió reflectida en un paper imaginari, qualsevol lector pot mostrar la seva disconformitat amb l'autor, comentar la jugada, segons convingui, i ,si s'escau, felicitar a l'articulista.
Enhorabona.
Quan treballaves a l'AVUI tota la redacció anava plena que copiaves d'El País (especialment del Ramon Besa), ara copies d'un llibre i un gran autor....¡Visca el plagi Badia!
Publica un comentari a l'entrada