Per a molts atletes, els Jocs Olímpics són l’esdeveniment per al qual es preparen durant quatre anys. Una medalla o una simple final o la mera participació són l’objectiu de tota la seva carrera. Però per als Estats, els Jocs són una plataforma sensacional per a afermar l’orgull nacional, i no perden passada. L’exemple de la Xina, líder al medaller, és evident. Però la reflexió també val per a realitats nacionals poc qüestionades, com els Estats Units. Els Jocs són una gran fira de mostres en què els Estats llueixen els seus avenços en matèria esportiva. I com que hi ha premi per a tothom, de totes les mides i gustos, tothom té el seu moment de glòria per a cantar les excel·lències i inflar l’orgull patri. I si no hi ha premi o és insuficient, com en el cas de Rússia, una guerra oportuna al Caucas ho compensa.
La força dels Jocs és extraordinària. Realitats nacionals com la catalana no hi tenen res a fer. Per als mitjans de comunicació i els periodistes que es creuen aquest país, la informació dels Jocs es converteix en un galimaties lingüístic i la jerarquització de les notícies en una decisió d’una complexitat tremenda.
Observant aquests dies els mitjans de comunicació de Catalunya, hi ha hagut poques sorpreses. Els qui tenen assumida la seva espanyolitat, treuen pit amb cadascuna de les medalles dels seus olímpics. N’hi ha d’altres per als qui això dels Jocs, mentre esperen que comenci el futbol, un dia és una nosa i un altre dia és un recurs, i encara sort que hi fan pilota i que el blaugrana Messi en jugarà la final.
El paper més complicat el tenen els mitjans que s’autoanomenen nacionals i els que a més a més són públics. Per a ells, definir criteris és un exercici condemnat al fracàs. Es pot parlar dels atletes de la delegació espanyola i subratllar el paper dels esportistes catalans, sinó hi ha un Michael Phelps o un Usain Bolt que vingui al seu rescat. Però és una pobre sortida que no pot servir de consol. I resulta que els espanyols van descobrir l’esport i els Jocs i la seva potència a Barcelona 92!
divendres, 22 d’agost del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
En islandia crec que si es recordaran, ja que al menys consiguiran una medalla de plata, la primera en tota l´historia dels jocs olimpics. A emocionarse amb el balonmano em recorda de la epoca dorada fa dos anys del barça.
Publica un comentari a l'entrada