Un mes i trenta-un articles després

Avui fa un mes que vaig inaugurar aquest bloc i aquest és l’article que fa 31. Vol dir que n’he escrit un cada dia. M’ho vaig posar com una obligació i un repte. Com també vaig establir que tots els articles tinguessin el mateix nombre de caràcters, entre 2.000 i 2.100. Fer un article cada dia té la seva dificultat. I el seu atractiu. T’obliga a mantenir-te actiu, a estar pendent de l’actualitat i a reflexionar-hi. No et pots deixar en cap moment. Has d’establir unes pautes de comportament i una rutina de treball. En període de vacances, amb tot el que comporta de canvi d’hàbits i d’hàbitats, s’hi afegeixen les dificultats logístiques. Mai he estat partidari d’explicar els entrebancs que m’he trobat per a fer la meva feina. N’és una part més. Quan treballava a la ràdio, en una època en què no hi havia mòbils, es tractava de localitzar un telèfon des d’on poder connectar amb la ràdio. Les vam fer de tota mena, com desmuntar-ne un d’una cabina pública d’un carrer cèntric de París, mentre a fora es formava una cua cada vegada més impacient i intrigada. Avui, s’ha de trobar un espai amb wifi. No sempre és fàcil, però és més senzill que abans.
L’experiència d’aquest mes ha estat extraordinària. El bloc m’ha aportat el que esperava i he recuperat sensacions antigues i n'he experimentat d’altres que no havia imaginat. L’espai dels comentaris és un risc perquè no sempre són favorables ni agradables (només esborro els que tenen insults, s’adrecin a mi o no), però et fan sentir viu. Tan sols he contestat els lectors que se m’han dirigit directament. Tot i que no descarto intervenir-hi puntualment, considero que l’espai públic és per al lector.
A partir de demà aquest bloc serà un dels que recomanarà la versió nova del diari elsingulardigital.cat. També hi col·laboraré amb un article d’opinió cada quinze dies. I setmanalment em podreu escoltar els dilluns al matí a la tertúlia del programa del Jordi Basté a RAC1 i els dimarts a la nit a la del programa del Bernat Solé a Catalunya Ràdio.