Amb voluntat de persistir

Que el Trofeu Joan Gamper servia per a presentar l’equip a la societat barcelonista ja és cosa del passat. Avui, el Trofeu és una Festa, a l’equip els culers ja l’han vist un munt de vegades per la televisió i enguany en partit oficial al Camp Nou i tot, i el públic ja no és ben bé el soci i l’abonat que deixa unes hores el lloc d’estiueig per a veure l’equip i treure conclusions de cara a la temporada. Amb tot, el Joan Gamper manté l'atractiu i el prestigi.
L’edició d’ahir, guanyada pel FC Barcelona per 2 a 1 al Boca Juniors, va servir per tancar la pretemporada. Els argentins van ser un rival força consistent. Tant, que la línia que separa l’equip titular del suplent va dibuixar-se de manera nítida, especialment pel que fa el mig del camp; sense Xavi i Iniesta la pilota es mou sense velocitat ni criteri. I també va quedar clar que la defensa de tres pot ser un recurs, però per a circumstàncies molt determinades.
S’ha acabat la pretemporada i el que s’ha vist és esperançador, sens dubte. La proposta de Josep Guardiola ha quedat ben clara i no s’allunya del que ens podíem imaginar a partir del seu currículum. De tota manera, encara és més engrescador el que proposa i el que diu que no pas el que es veu al camp. És lògic que sigui així. Passa a totes les pretemporades i no pot ser d’una altra manera.
Abans de començar el partit, Guardiola va adreçar-se al públic del Camp Nou. Amb un parell de frases va resumir la proposta que s’ha vist durant el mes de preparació que porta l’equip: la voluntat de persistir en l’esforç i la necessitat que té l’equip de conquistar el públic; “un repte meravellós”, va qualificar-lo el nou tècnic.
La idea de persistir ha estat sempre una idea molt vinculada al país. És la voluntat de ser que ens ha vingut definint des de fa molt de temps. També ha definit el club i els culers. És la força que impedeix donar-te quan tot es torça. No obstant, els temps han canviat molt. Potser és la falta de perspectiva històrica, però fa l’efecte que avui amb voluntat de persistir i res més no n’hi ha ben bé prou.