Mònaco 2006

Aquests darrers dies, com a prèvia de la final de la Supercopa d’Europa que aquest vespre enfrontarà el FC Barcelona contra el Xakhtar Donetsk, s’han fet molts reportatges i articles sobre la final d’ara fa tres anys contra el Sevilla. El comú denominador de gairebé tots ells és la conclusió segons la qual a Mònaco va començar la davallada d’aquell equip que uns mesos abans havia conquerit la segona Lliga espanyola consecutiva i la Lliga de Campions i al qual se li augurava un llarg regnat a Espanya i Europa. És cert que fa tres anys es van cometre molts errors. Se n’han assenyalat uns quants: permetre que Ronaldinho fes un acte promocional el matí abans del partit o la sensació de superioritat absoluta que transpirava tota la delegació, per exemple. Ara: vist en perspectiva, la que dóna el temps i la distància física, a mi em fa l’efecte que aquestes qüestions, i d’altres que s’hi poden afegir, no són res més que els símptomes d’un mal molt més lleig. Sempre he pensat que el mal de debò havia arrelat feia més temps, venia ben bé d’un any enrere, que el seu focus era al vestidor, òbviament, però que s’havia anat estenent per d’altres parts del club, gairebé sense ni adonar-nos-en. Avui, els jugadors i tots els responsables a qui se’ls fa la pregunta, diuen que el que va passar llavors no pot succeir perquè ja saben quins errors van cometre i que l’experiència els ha servit per aprendre què no s’ha de fer. I jo, malgrat que no hi posaria la mà al foc, m’ho crec de veritat. El que passa és que com que els fets a què s’al·ludeix per a mi només són símptomes del mal que de veritat va corsecar aquell equip que s’ho havia de menjar tot, no descarto que pugui expressar-se a través d’altres senyals. Es tractaria, per exemple, de no qualificar de normals i legítimes actituds que no en són gens, de normals i legítimes, i que els seus protagonistes, si encara fossin capaços de ser sincers amb ells mateixos, serien els primers a veure-ho. Però, ja se sap, les coses són com són i no d’una altra manera.