La TDT de pagament (i II)

Sincerament, jo no crec que els preus que els aficionats paguen per a veure un partit de futbol, sigui a través d’un abonament anual, d’una entrada per a un partit o d’un peatge televisiu estiguin tan desfasats com per pensar que el negoci del futbol encara té molt camí per créixer i que els operadors de televisió puguin rendibilitzar qualsevol inversió econòmica. A mi em fa l’efecte que el món del futbol està inflant una bombolla que serà molt complicada desinflar. El deute dels clubs és tan alt, que els llums d’alarma s’han encès de fa temps i el govern espanyol estudia fer canvis a la Llei de l’Esport per mirar d’estalviar mals majors. Pel seu cantó, els clubs, i més encara amb la tornada de Florentino Pérez a la presidència del Reial Madrid, segueixen fitxant sense tenir la prudència mínima que cal observar a l’hora de gestionar un pressupost. No sembla que el futbol gasti en funció dels seus ingressos sinó que s’actua ben bé al revés, es projecten els ingressos en funció de les despeses que es comprometen. Ara, el FC Barcelona ha fixat per al primer partit de Lliga contra l’Sporting uns preus de les entrades amb un increment mitjà de gairebé el 60 per cent. L’argument que els preus estan desfasats respecte d’altres clubs i espectacles, és del tot cert. No només els de les entrades, els dels abonaments també ho estan en una comparació estrictament matemàtica. I la consecució del triplet és un moment idoni per a justificar uns augments semblants. Ara, la qüestió no és el desfasament respecte dels preus que apliquen el València o el Manchester United (de fet, la comparació és molt més complexa) perquè el dubte rau en saber si els aficionats estan disposats o podran arribar a pagar el preu a què els clubs i els diferents operadors estan posant el futbol. I és que, al final, el preu d’una retransmissió no la fixa la lògica del negoci que hi ha al darrera sinó les necessitats sorgides a partir dels preus pagats pels serveis de Ronaldo o Ibrahimovic. Són aquests disbarats els que xifren quins ingressos necessiten els clubs. És aquesta la bombolla que es va inflant.