Terreny relliscós (i 2)

A l’article d’ahir parlava de les dues reaccions que hi ha hagut en el barcelonisme després de la temporada tan triomfant i excepcional, amb registres històrics. La primera d’aquestes reaccions, que trobo que no són ni correctes ni oportunes, i que fan mal a la institució en el seu conjunt, és aquesta dèria per a decidir qui o què és el millor de la història. Confesso que parlar de la segona reacció que he observat aquests darrers dies em fa molta mandra. A mi m’ha semblat que l’equip i el club, en general, ha sabut guanyar. Vull dir que ha tingut un comportament envers els rivals, durant tota la temporada, de respecte màxim, exemplar en tot moment. Per això encara em saben més greu determinats comentaris que s’han fet, adreçats als directius que va dimitir al juliol, després de la moció de censura, titllant-los un altre cop de covards i de no haver sabut aguantar la pressió. Hi ha hagut declaracions i algun article amb molta mala bava i de mal gust. Personalment, ni em sento al·ludit, òbviament, ni em toca a mi defensar-los; ja ho faran ells si ho creuen convenient. Les raons per les quals vaig sortir del FC Barcelona ja les he explicades a bastament i les he relatades en un llibre, la lectura del qual provoca, a la majoria de persones que l’agafen sense prejudicis, la pregunta de com és que vaig aguantar tant. Em sembla que no cal insistir-hi més, doncs. Feta aquesta precisió, el que vull dir és que això de treure pit i fer el milhomes ara que l’equip ha anat tan bé és una actitud que està fora de lloc i que, pensant-hi una mica, per mirar d’entendre quina mena de ressort mental la produeix, em porta per uns viaranys pels quals no vull endinsar-m’hi. Mirant-m’ho des de la distància, trobo que ja és ben trist que ni en una situació tan brillant com l’actual el club sigui capaç d’estalviar-se les querelles personals i trobar la manera de tancar les ferides. Ja comprenc que al darrera hi ha un munt d’interessos de tota mena, i uns quants d’inconfessables, em limito a constatar-ho.