Entre la supervivència i la barra

El que està succeint a la Gran Bretanya és extraordinari; em refereixo a l’escàndol per les despeses privades dels diputats que han finançat amb fons públics i la resistència del primer ministre, Gordon Brown, que es nega a dimitir i convocar eleccions anticipades. Pel que sé, i em puc imaginar, l’escàndol financer no és excepcional; al Parlament europeu, diputats de totes les nacionalitats han protagonitzat casos d’una barra semblant a la de les senyories de Westminster. Fins al moment d’escriure aquestes línies (dissabte a la nit), al primer ministre li havien dimitit 8 o 9 càrrecs del seu govern, entre ministres i membres de la segona línia de govern. Tantes renúncies l’han obligat a fer una remodelació del gabinet, que va fer divendres. Els més optimistes diuen que li servirà per a guanyar una mica de temps, però no per a capgirar la davallada a les enquestes. Els analistes de la política britànica consideren que Brown s’ha bunqueritzat. A les eleccions europees i locals parcials, que es van fer dijous però que els resultats s’han de mantenir en secret fins a aquesta nit, quan tanquin els col·legis de Polònia i Itàlia, segons tots els pronòstics, els laboristes es clavaran una patacada històrica. Totes les projeccions que s’estan fent del vot, a partir dels resultats locals parcials, anuncien que el càstig haurà estat sonat. Però a Brown sembla que tant li fa. Probablement, per la manera com actua, de resistència absoluta i de determinació per seguir amb la seva empresa de treure el país de la crisi econòmica, Brown pensa que els ministres i membres del seu gabinet que li han dimitit i li han demanat públicament que ho faci ell també són uns desagraïts que l’abandonen quan és el moment d’aguantar la pressió i acabar la feina que tenien encomanada. Em sembla que tot plegat ja va més enllà d’una crisi política derivada d’un escàndol financer provocat per un comportament miserable d’un nombre elevat de diputats i que és conseqüència d’una crisi d’índole moral que no es circumscriu ni a la Gran Bretanya ni a la classe política.