L’incendi de Sant Mateu de Bages

La fatalitat va voler que l’endemà mateix de l’ensurt que vam tenir diumenge a la tarda, quan vam haver d’apagar ràpidament unes flames que havien començat a cremar un marge, a tocar d’uns camps encara per segar, la fatalitat dic va voler que ahir al migdia es declarés un incendi a Sant Mateu de Bages. Si no se me n’ha passat cap, em penso que aquest és el primer gran incendi forestal d’aquest estiu. Sembla que va començar en un camp amb rostolls i que el foc hi va córrer de pressa i que es va agafar en un bosc proper. A mi em sembla que en aquest país s’ha progressat molt pel que fa la previsió i la dotació de mitjans per a l’extinció dels incendis forestals i que els bombers i els cossos especialitzats que s’hi destinen cada vegada són més eficaços. Però de la mateixa manera que reconec totes aquestes millores, també dic que encara hi ha molta feina per fer. D’incendis sempre n’hi hauran. El risc zero no existeix, pràcticament en res. Estem envoltats de perills, i ni tots es poden preveure ni tots es poden evitar. Pretendre la perfecció és una quimera. Una altra cosa és voler ser perfectibles, que vol dir anar-nos perfeccionant. I, en aquest sentit, hi ha molt de camp per córrer, encara. La mica de foc que vam tenir diumenge a la Guàrdia Pilosa no va acabar en un gran incendi per un cúmul de circumstàncies que tenen més a veure amb la casualitat que no pas amb les mesures de previsió i protecció, que són inexistents. L’espai per a la crítica és amplíssim. Com a Sant Mateu, també hi havia un camp a tocar, un arbre sobre mateix del marge que cremava i un parell de cotxes aparcats a cinc o sis metres i els contenidors de la brossa a tocar també. Qualsevol altre dia de la setmana, probablement, no l’hagués vist ningú just només començar i vés a saber com hagués acabat. Em puc imaginar que ensurts com el que vam tenir n’hi ha algun cada dia a un lloc o altre del país i que la sort o la perícia d’algú evita que un petit foc es converteixi en un gran incendi. I d’altres vegades, com a Sant Mateu, aquest algú hi arriba una mica massa tard.