Les llàgrimes del Ton

El Ton té quatre anys. Aviat, a començaments de setembre, farà els cinc. Diumenge, va viure el 2 a 6 del Barça al Madrid a la Penya Barcelonista de Calaf i Comarca. Hi havia força més nens, fills de penyistes, i companys del Ton de l’escola de Calaf. Em sembla que tots, a la mitja part, van anar-se’n cap a casa perquè ja es feia difícil tenir-los quiets. El Ton, en canvi, no. Va estar pendent tot el partit de les imatges de la televisió. I quan va veure que la gent es posava a cridar i saltar i fer anar les bufandes al ritme de la música que anaven punxant –la seu de la penya de Calaf és al local del pub del poble–, especialment una que només de pensar-hi et fa venir molta calor, per la temperatura que t’imagines que es deu desprendre, ell també s’hi va afegir, malgrat que el seu encara pobre castellà no li ha de permetre de comprendre el sentit exacte de la tornada. Tant se val! Que s’ho estava passant bé era claríssim.
Dimecres a la nit, mentre sopava, una mica més tard del compte, va sentir al Telenotícies que el FC Barcelona estava perdent contra el Chelsea. El televisor de la cuina té la TDT, però no el Canal +, que és per on feien el partit. Es va posar a plorar. Deia que no podia ser, que el Barça havia de guanyar. Plorava amb aquell sentiment tan profund i sincer amb què ho fan els nens i que fa que, en sentir-lo, se’t glaci el cor i la sang. Va anar a dormir molt trist. Al cap d’una estona, tan llarga com per a donar temps a què el partit s’hagués acabat, es va despertar somiquejant. Repetia que no podia ser que el Barça perdés. La seva mare li va dir que no plorés més, que el Barça havia guanyat. Va deixar de plorar i va somriure. Va anar a resoldre l’afer per al qual s’havia despertat i va tornar al llit. Va dormir tota la nit, tranquil.
El Ton és el meu fill. No crec que el cas que he explicat sigui excepcional, al contrari. Em puc imaginar que a moltes llars es van viure dimecres a la nit situacions poc o molt semblants. És per això que l’he volguda compartir.