Barcelonisme comparat

En l’article de dissabte a la nit, de després del partit contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu, el del 2 a 6 –no ens hem de cansar de repetir aquest resultat–, vaig dir que no s’havia de comparar aquest partit amb el del febrer del 1974, el del 0 a 5. Hi vaig fer esment, en part, perquè la veia a venir. No és que pretengués aturar res, pobre de mi, si no per a fixar la meva posició. Vaig dir que no s’havien de comparar els dos partits perquè eren incomparables. I, no obstant això, vaig esbossar una comparació possible. La del significat dels dos partits per al barcelonisme, la que va tenir aquell 0 a 5 i la que, probablement, tindrà aquest 2 a 6. I és que, certament, totes les comparacions són possibles. Ara: el que de fet volia dir i no vaig acabar d’expressar bé és que el que hauríem de mirar d’estalviar-nos és comparar per a concloure que tal partit o tal fet o tal el que sigui és superior a tal altre. Aquest és l’error. És un vici que cometem massa sovint, no els culers, sinó les persones en general. La comparació pot arribar a ser un exercici fascinant. La literatura n’ha arribat a fer una disciplina. Les lletres catalanes tenen un bon especialista, com Jordi Llovet. L’objectiu és analitzar com determinats temes, per exemple, s’han anat tractant d’època en època i d’autor en autor. Moltes vegades, fa la sensació que es comparen peres amb pomes, perquè els contextos culturals de les obres no tenen res a veure. En el futbol, i en el Barça en aquest cas, aquesta sensació també es té quan es pretén comparar el 0 a 5 del 74, amb el franquisme boquejant, amb el 2 a 6 de dissabte, de significat simplement esportiu. O si es volgués contrastar, per exemple, la final de Basilea amb la de Wembley. Decidir que Wembley té més valor, perquè és la Copa d’Europa i Basilea només la Recopa, seria un error perquè seria ignorar el significat per a la història del club d’aquella manifestació de barcelonisme i catalanitat. A mi em sembla que qualsevol comparació, per estranya que a priori sigui, és possible amb l’única condició que no s’utilitzi per a menystenir res ni ningú.