De Wembley i París

Ahir va fer 17 anys de la victòria a la final de la Copa d'Europa disputada contra el Sampdoria a Wembley. I fa quatre dies, en va fer 3 de la final de la Lliga de campions guanyada a l'Arsenal a París. Aquests dies, en què tot el barcelonisme té al cap la final de dimecres contra el Manchester United a Roma -i el no barcelonisme la té a la sopa-, s'han recordat a bastament aquells dos partits. S'han fet tot tipus d'interpretacions. Hi ha una conclusió força comuna i irrefutable que dóna una més gran transcendència a la final de Wembley. És clar, perquè va ser la primera Copa d'Europa que aconseguia el FC Barcelona i perquè servia per a trencar un malefici que durava des de la final de Berna del 1961, contra el Benfica, la dels pals quadrats de les porteries (i el sol enlluernador). El significat del triomf de Wembley té una semblança clara amb el de la Recopa de Basilea. I la Copa d'Europa de París vindria a ser la de la normalitat futbolística. Tant se val. De tota manera, em penso que partits d'aquestes característiques, més enllà de les interpretacions que en puguin fer els historiadors i els estudiosos del Barça i el futbol, com que tenen una càrrega emocional tan fora de mida, el fet individual supera de molt el col·lectiu. Vull dir que més enllà de les celebracions multitudinàries, cadascú experimenta en aquestes situacions sensacions molt personals i, gairebé, intransferibles. Per bé que, n'estic convençut, la majoria d'aquestes vivències són comparables; però cadascú les viu d'una manera particular. En el meu cas, la final de Wembley la vaig viure a casa d'uns amics, a Sabadell. Recordo perfectament què vaig fer quan va marcar Koeman. Sé que tothom es va posar a cridar i saltar i abraçar-se i tot el que s'acostuma a fer quan semblem posseïts. Jo no. Jo vaig caure de genolls, com si el cos hagués fet un moviment reflex seguint la trajectòria del xut, i vaig pensar en el pare, que havia mort feia gairebé 10 anys, sense haver vist mai el Barça campió d'Europa, i amb la maleïda final de Berna ficada sempre al cap. És clar...