La persistència porta el Barça a Roma

Aquesta temporada, el FC Barcelona no només bat tots els rècords haguts i per haver, també tota mena de tòpics. N’hi ha un que diu que mentre hi hagi un corredor anglès en cursa, la carrera no es pot donar mai per acabada. Fa referència a l’esperit dels esportistes anglesos de no donar-se mai. S’aplica a l’atletisme, però el futbol també té algun exemple, com la final de la Copa d’Europa entre el Manchester United i el Bayern de Munic, de l’any 1999, al Camp Nou, en què els anglesos van capgirar la final en els dos darrers minuts per a imposar-se 2 a 1. Doncs, aquest tòpic, els blaugranes també se l’han fet seu. El Barça ha tingut l’eliminatòria amb el Chelsea perduda des del minut 9 de la primera part, en què se li han avançat amb un gol d’Essien, fins al minut 93, en què Iniesta ha engaltat un xut desesperat des de fora l’àrea i ha clavat la pilota a l’escaire. Val un bitllet per a la final de la Lliga de Campions a Roma del dia 27 de maig contra el Manchester United. En justícia, s’ha de fer memòria i recordar l’eliminatòria contra el Kaiserslautern de l’any 1991, la del cop de cap de Baquero; però en aquesta ocasió encara hi ha hagut més suspens perquè el Barça jugava des del minut 66 amb 10 jugadors per l’expulsió d’Abidal.
Per a resumir el partit val una dada només: el xut d’Iniesta ha estat l’únic que ha fet el Barça durant tot el partit entre els tres pals. L’argument que el Chelsea no podia al seu camp tancar-se al darrera com ho havia fet al Camp Nou no ha valgut per a Guus Hiddink. Fos perquè el 2 a 6 al Madrid el va espantar encara més, o fos perquè el gol matiner l’ha ajudat, el cert és que el tècnic holandès ha disposat els seus homes de manera semblant, afavorit per unes dimensions del terreny de joc idònies per al seu futbol directe. Al Camp Nou li va sortir bé. A Stamford Bridge, gairebé. Li ha fallat la persistència que ha inculcat Josep Guardiola als seus jugadors. La persistència ha fet que el Barça, sense jugar del tot bé i havent-se trobat amb uns rivals físicament més forts i que l’han sabut tenallar durant dos partits sencers, hagi mantingut la fe en la classificació fins al darrer instant. La persistència que els permet persistir, encara. El triplet és a dues finals.