Del bàsquet i la pressió

Si un aficionat a l’esport d’un qualsevol país mira el palmarès del FC Barcelona de futbol i bàsquet, el més normal és que no arribi a entendre com pot ser que un club amb el seu potencial econòmic i social, amb el seu pes en els dos esports, només tingui 2 Copes d’Europa de futbol i 1 de bàsquet. És incomprensible. I, difícilment, els culers encertaríem a donar-li cap raó convincent. Quan a vegades hem mirat de fer-ho, per a explicar-nos-ho nosaltres mateixos, ni que fos, tot sovint hem apel·lat a la dissort. I per què no?, si al cap i a la fi ens tenim per un poble dissortat! Amb la mala sort expliquem derrotes com la de Berna, en futbol, el 1961, o la del 1984 a Ginebra, en bàsquet. Ara: jo no he cregut mai ni en la sort ni en la dissort. Prefereixo buscar d’altres raons, que en tots els casos n’hi ha més d’una. Com que avui és dia de bàsquet, el Barça juga a Berlin les semifinals de l’Eurolliga contra el CSKA de Moscou, el vigent campió, em centraré només en aquest esport. La final del 1984, la primera disputada pel Barça, contra el Banco di Roma, ha quedat que es va perdre perquè a la segona part l’estrella del seu equip Larry Wright va fer una exhibició i ell tot sol va capgirar el desavantatge que el seu equip tenia de 14 punts al descans. L’actuació de Wright explica en bona part què va passar; però no ho explica tot. Perquè no diu que els 27 punts del base nord-americà els va equilibrar Epi amb 23 i que el problema és que pocs jugadors més el van secundar, especialment no ho va fer Sibilio, que es va quedar en 4 punts. També recordo perfectament com al segon intent, el 1989 a Munic, el Barça hi va anar amb un equip extraordinari (Solozábal, Epi, Jiménez, Sibilio i Norris). Hi anava com a favorit, però va caure a semifinals davant d’uns jovenets iugoslaus (Kukoc, Radja) que havien de ser mers comparses, però que van acabar guanyant aquella Copa d’Europa i dues seguides més, i totes dues contra el Barça a Saragossa i París, i això que a la tercera l’equip iugoslau estava mig desfet i el Barça li havia pres l’entrenador (Bozidar Maljkovic). Després hi ha hagut 3 finals més. El 1996, un tap il·legal al darrer segon de Vrankovic a Montero li va prendre el títol. L’any següent, contra l’Olympiacos no hi va haver res a fer. I sí, el 2003, al Palau Sant Jordi, va caure la primera Copa d'Europa. A mi em sembla que la principal causa de tanta desfeta no l’hem de buscar en la mala sort, que potser n’hem tingut més de la que ens mereixíem, sinó en la capacitat que tenim per a considerar-nos els millors i anar a les finals a recollir la copa, com si disputar-les fos un mer tràmit. Ens posem tanta pressió a sobre nosaltres mateixos, que feina hi ha després a desempallegar-nos-en. La sort d’avui és que el favorit és el CSKA. A veure què passa. Que hi hagi sort!